Reconstrucció

Vaig alçar-me, vaig apilar els dos plats i els dos gots i vaig dur-los a la cuina. Marc no es mogué, no va seguir-me amb la seua botella de vi i la meua cervesa, i les sobres de pa i fruita. Ni tan sols ho va reunir tot en un racó de la taula, com feia de vegades. No em va importar massa. De fet, aleshores, no m'havia adonat encara d'aquell silenci. Havia sigut un dia llarg també per a ell, i tanmateix en arribar a casa m'havia trobat el sopar fet, la taula parada i el bes de benvinguda, eixes petites rutines que ens transmeten que hem aterrat en un lloc segur i conegut. Jo m'havia llevat el vestit i posat una samarreta i havíem sopat tranquils mirant les últimes de les notícies.

A la cuina, fins i tot, Marc havia fet neteja, i de la nevera havien desaparegut aquelles sobres d'arròs que cap dels dos havia tingut ganes de menjar-se els últims tres dies.

En tornar al saló el vaig veure ja al sofà, amb els peus sobre la tauleta i canviant de canal de manera aleatòria. Els dijous no feien res que ens agradara, així que jo sempre acabava proposant veure una pel·lícula que com que s'havia fet tard mai acabàvem escollint. De vegades, en aquell punt, Marc eixia a córrer i jo aprofitava per llegir un poc o per trucar a ma mare perquè m'informara de nous embolics familiars, que per altra banda, eren sempre els mateixos. Tanmateix, aquella nit feia molta calor. La finestra estava oberta, però l'aire era una bassa humida i càlida, i el desllunat un paisatge de finestres obertes a través de les quals es podien espiar altres vides, veïns que s'abocaven amb el tors despullat a la recerca d'una mínima brisa que els permetera dormir millor.

Vaig acabar de recollir i vaig deixar-ho tot a l'aigüera. No vaig fregar. Únicament vaig mullar-me les mans sota l'aixeta i em vaig refrescar el rostre. En assecar-me vaig sentir que l'eixugamans feia olor de verdures a la planxa.

Al saló, Marc havia apagat el llum principal, i fullejava una de les meues revistes només amb la claredat de la llàntia menuda. A la televisió hi havia un programa de borratxos i platges.

"¿Posem l'aire?", vaig preguntar replegant-me els cabells en una cua.

Ell va alçar la mirada i va repassar de manera vaga la finestra i l'aire condicionat.

"Si vols", va dir amb certa desgana. "De totes maneres em sembla que jo em gitaré prompte...", i va tornar als vestits de famoses i les festes d'alta societat.

"¿No aniràs a córrer?"

Ell va passar un parell de fulls, com si realment estigués mirant les fotografies que tenia al davant. Va negar amb el cap, i va acomodar-se lleugerament al seu racó.

"Fins i tot els pantalons curts em donen calor", va afegir finalment, com enfadat.

Jo vaig posar el braços en gerra, dubtant sobre què fer, i localitzant amb la mirada el comandament de l'aire, al costat de la televisió, però finalment vaig agafar només el meu mòbil del prestatge i em vaig deixar caure a l'altre cantó del sofà.

Ens quedàrem així uns minuts. En silenci, amb la televisió com acompanyament de fons. Marc va abandonar una revista, i va agafar-ne una altra, que era d'abril o març, i jo vaig pensar que potser havia de fer-ne neteja d'alguns exemplars.

El desllunat va omplir-se dels miols d'una efímera baralla de gats, cosa que va propiciar que el músic jove de l'edifici d'enfront s'hi abocara a tafanejar des de la finestra de la seua cuina. Respectuós amb el veïnat, mai tocava el seu violoncel passades les nou. Va fer una ullada curiosa al celobert i encara que estava lluny em va fer la impressió que abans de tornar a dins va mirar cap a la nostra finestra. Això em va trasbalsar, perquè el músic era guapo, i una vegada en creuar-nos al forn em va reconéixer i parlàrem de les queixes d'una iaia sorda que vivia en l'últim pis. Riguérem, i ara si coincidíem estenent la roba ens saludàvem. Però Marc d'açò, no en sabia res.

Vaig tornar al mòbil.

Al correu, Joan, el meu company, m'acabava d'enviar la cançó que havia oblidat passar-me a l'oficina. "Ja saps com sóc de despistat." No vaig obrir l'enllaç. Li vaig escriure un simple "gràcies" i vaig passar a fer una ullada a les meues xarxes, i vaig sentir una lleugera incomoditat, perquè a la xarxa tothom sembla feliç i segur, sens dubte més feliç i segur del que tu et sents en eixe moment.

"Mira, Helena es casa", vaig dir veient l'anunci entre exclamacions i somriures.

"Quina Helena?"

"La que va treballar amb mi l'estiu passat", vaig aclarir.

"No durarà", va tallar Marc sense alçar la mirada de la revista.

Va ser aleshores quan vaig veure que potser alguna cosa no rutllava, com l'anterior dissabte, quan després de dos setmanes sense intimar, jo em vaig vestir amb la transparència que tant li agrada, però ell va posar una excusa i va voler dormir.

"Si no la coneixes...", vaig dir repassant les seues fotos en diagonal, més interessada a veure la reacció de Marc, les formes brusques i aquella manera de fer coses que en realitat no feia. En quasi totes les parelles, arriba el moment en què són més importants els silencis que les paraules. Tot allò que no diem, que ens guardem, que no confiem a l'altre, diu més de nosaltres que les fórmules de rutina. I encara que Marc mai no havia sigut massa expressiu, la tensió dels seus moviments, la seua posició dreta sobre el sofà, el delatava. "¿Estàs bé?"

Amb prou forces em va mirar de cua d'ull.

"Sí, clar, ¿no?"

"Tu sabràs."

"És la calor", va concloure tancant la revista i deixant-la caure sobre la tauleta. Va sospirar, i per un instant em va semblar que buscava el comandament a distància, però de seguida va desistir.

Un altre missatge va arribar al meu mòbil. Un altre correu de Joan. Una altra cançó: "I esta, de regal ;-)" Tampoc la vaig obrir.

"Estic cansat. Crec que aniré a dutxar-me i a dormir", va dir amb la mirada perduda.

"¿Ha passat alguna cosa?", vaig insistir.

"No, de veritat que no", i va aixecar-se i em va deixar sola.

A la televisió una parella d'ancians explicaven els seus passejos matinals per la platja de Benidorm. Hi anaven des de feia deu anys.

Vaig trobar-lo despullant-se al bany, quedant-se només amb calçotets. Devia haver guanyat un parell de quilos des de l'hivern, però tenia encara una bona silueta. Potser millor, fins i tot, donat que a mi mai m'havien agradat els homes massa prims.

Vaig adonar-me que tenia un petit hematoma al costat esquerre. Era intens i recent.

"Què passa, Marc?"

"¿Vols dutxar-te tu primer?", em va respondre amb la mirada baixa, avergonyit o temorós.

"Va... com t'has fet això del costat?"

Confús, va mirar-se a l'espill, i va semblar no entendre... com si descobrira per primera vegada aquella ferida. Va recolzar-se a la pica.

Jo començava a estar nerviosa, i en aquell bany l'aire s'havia espessit encara més, com boira transparent. Em va semblar que tremolava.

"T'han... T'han vist amb un altre", va balbucejar finalment. "T'han vist de la mà d'un altre entrant en una casa."

Em vaig quedar paralitzada.

"M'ho digueren l'altre dia. Fa quasi una setmana... Però..."

"Qui t'ha dit això?", vaig preguntar estupefacta.

"I esta vesprada he anat a la porta del teu treball. Hi he anat, i he estat esperant que sortires per seguir-te... per seguir-te, perquè això és el que tenim els aturats, temps per seguir les nòvies que ens posen les banyes", va engolir saliva i va continuar. "I després d'una hora allí, en silenci, imaginant-te amb ell, els missatges que us envieu, les bromes privades... Quasi m'he tornat boig i he hagut de marxar."

Aquelles paraules aturaren el temps.

"Qui t'ha dit això?", vaig insistir.

I aleshores, de sobte, Marc es va transformar.

"Que més dóna!", cridà colpejant la pica. I va mirar-me a través de l'espill, i qui va mirar-me no era el Marc que jo coneixia i amb qui feia tres anys que vivia, el Marc pacient, el Marc de vegades immadur i una mica pocatraça... Qui va mirar-me era un altre. Un desconegut. I vaig sentir por. "He esperat des de dissabte! Des de dissabte perquè em digueres alguna cosa... I has estat callada com una puta! Tractant-me d'estúpid!"

Vaig sentir com les meues pulsacions s'acceleraven.

"Dis-me qui t'ha dit això!"

Ell continuava recolzat a la pica, però de sobte es va dreçar i em va donar l'esquena. Va respirar un parell de vegades. Jo continuava paralitzada al llindar del bany. Un avís va agitar de nou el meu mòbil, i encara que va ressonar a tota la ciutat ell va semblar no sentir-lo.

"Et posares com una fera per aquell bes que li vaig fer a Olga", va dir, "em digueres de tot, m'amenaçares... I tanmateix vaig ser jo qui t'ho va voler dir, qui va vindre a explicar-te el que hi havia, a demanar-te perdó... i ara tu m'ixes amb açò", va dir en veu més baixa, però igualment ruda, com si parlara entre dents. "Com m'he de posar, què se suposa què he de fer. Fins i tot em pegares una bufetada, ¿ho recordes?"

Va girar-se, i en efecte premia la mandíbula amb força i el seu rostre era un seguit d'angles i venes que mai no havia vist. No vaig respondre.

"Vull que em digues quant de temps portes mentint-me!", i va subratllar aquelles paraules amb l'índex dret com una advertència. Estava suat, i la humitat se li reflectia a tot el cos en tensió. "Vull que em digues quant de temps dus follant-te un qualsevol!"

"¿I si t'ho dic em creuràs?, ¿o creuràs abans a la puta que ha anat corrent a contar-te amb qui em veu?" Una llum interna em va il·luminar. "¿És ella qui t'ha fet la marca del costat?... On has anat, Marc? On has anat després d'esperar-me al treball?"

I aleshores, de manera inesperada, va alçar la mà, dura, amenaçant, disposada a descarregar tota la seua força sobre mi. L'aire s'havia carregat de tensió, i qualsevol espurna amenaçava de cremar-ho tot. I curiosament, com amb els esdeveniments imminents i inevitables, va ser aleshores quan la por va desaparéixer, el temps es va contraure, i vaig esperar el meu destí.

Vaig contenir la respiració. Vaig veure de nou el seu hematoma. Les gotes de suor al seu front. Però el destí no va arribar. La seua mà es mantingué en alt uns instants, i després, encara amb la sang als ulls, la va deixar caure a càmera lenta, apropant-me-la a la galta i acariciant-me amb la imperícia d'una bèstia, com el monstre que descobreix de sobte la bellesa de la seua presa.

Alguna cosa es trencava dins de mi, i m'inundava de por i ràbia... i tanmateix, jo em deixava fer, perquè en aquells instants de llum, em vaig sentir entregada. Marc (o el que hi havia d'ell en aquella mirada) continuava acariciant-me amb força, fins que em va endinsar el polze a la boca.

"Vaig a follar-te", va murmurar. "Vaig a follar-te..."

Aquelles paraules varen sonar com una dolça advertència, a la qual jo vaig respondre cloent els llavis i llepant-li el dit. Feia gust de terra salada, de desig ofegat i urgent. Gust de domini i mentida. Érem dos desconeguts tres anys després.

Això em va excitar.

Només després de recrear-s'hi uns instants mirant-me a les pupil·les, lentament, va recuperar la seua llibertat.

"T'has posat calent imaginant com li la menjava a un altre", li vaig dir. I aleshores sí, de colp, en un instant, va carregar el braç i em va pegar una forta bufetada. Al principi no vaig sentir res. Com si l'haguera rebuda una altra persona. Després, però, la calor i el dolor a la galta. La seua respiració entretallada. Els instants a l'espera de la resposta. El meu somriure. "Ets un cabró." I tot just haver-li-ho dit, em va agafar amb fúria de la samarreta, i em va besar. Un bes que buscava en la meua boca, en els meus llavis i la meua llengua totes les certeses que ja ningú tenia. Jo aleshores ja havia decidit rendir-me al que vinguera, perquè em sentia eixa humitat capaç de convertir el dolor en plaer i el plaer en obligació.

Va separar-se un parell de pams de mi. També ell semblava furiós i desconcertat, amb les dents serrades, ara sentia el seu desig. Vaig decidir estirar del fil.

"Què? Què?!", vaig dir acariciant-li el pit. "Què vols?! ¿Vols pegar-me de nou?"

Ell em va agafar fort de la mandíbula i em va arrossegar amb ell fins el corredor.

"Calla! Calla, puta!", i em va tornar a besar de manera apassionada, mentre amb l'altra mà em buscava els pits sota la samarreta despullada. Les seues carícies intenses tenien el regust d'una necessitat que la pell no satisfeia. Tenia els mugrons durs i em desfeia anticipant la seua envestida.

"Ets un cabró que es posa calent quan sap que la seua dona es folla un altre", li vaig dir ja fora de mi. Va separar-se de nou, i de nou em va pegar una galtada. Igualment forta, igualment alliberadora per a ell i per a mi, no va fer més que incrementar el desig. Va tornar a prendre'm per la mandíbula. Va agafar-me la samarreta pel coll, i d'una sotragada la va estripar de dalt a baix. Els meus pits s'alliberaren. Marc va agafar-me el dret amb força i el va començar a menjar com un famolenc infectat de desig.

"Uff... ", vaig sospirar.

"Et follaré per puta", va dir, i tot seguit va acabar de trencar-me la samarreta, partint-la literalment en dos.

Vaig buscar-li la boca i li la vaig menjar. No recordava l'última vegada que havia desitjat tant el meu home, els braços coneguts, el cos sobre el qual pots assenyalar totes les perfeccions. Vaig agenollar-me. Els calçotets amb prou forces podien contenir la seua erecció, vaig llepar aquella pressió per damunt de la tela de baix cap a dalt, i en arribar al final, vaig alliberar-li-la. Vaig escopir-li la punta humida i porosa i vaig començar a acariciar-li-la de manera suau. En aquell joc d'ombres en què estàvem submergits, vaig localitzar els seus ulls.

"¿També li la menjaves a ell?", va preguntar.

"Tu què en penses?"

"Pense que t'agrada molt menjar polla."

"M'encanta menjar-me una bona polla... I ho faig molt bé, sempre se'n queden tots satisfets", i aleshores ell va posar les mans sobre el meu cap i va acompanyar el meu moviment. Sense deixar de mirar-lo vaig endinsar-me a poc a poc el seu membre. Mai l'havia sentit tan poderós lliscant entre els meus llavis, dipositant-se sobre una llengua que l'assaboria com el plat conegut al qual han afegit un nou i misteriós ingredient que el millora.

Vaig començar a menjar de manera àvida, de vegades acariciant-li amb força només el gland, de vegades buscant que entrara tot ell a la boca.

"Estàs duríssim, cabró!", vaig encertar a dir, en un moment, i en dir-ho va servir de nou com a esperó, va agafar-me les mans, les va aixecar per subjectar-les contra la paret i va començar a follar-me amb intensitat la boca, rebaixant-me com una puta barata.

Jo em sentia bruta i sotmesa, i això feia que tinguera les bragues totes xopes i que frisara per les seues envestides. El seu cos es tensava a cada impuls.

Al cap d'uns segons va soltar-me, moment que vaig aprofitar per separar-me uns centímetres del seu membre. Tanmateix no vaig deixar d'acariciar-lo.

"¿Vas a follar-me dur o ho ha de fer un altre? ¿O ja has follat tot el que havies de follar esta vesprada, cabró?"

Ell va agafar-me dels costats i gairebé em vaig aixecar al vol.

"No saps res!", va dir furiós. "Res!"

"Tu tampoc tens ni idea!"

Ens tornàrem a besar. El seu sexe fregava el meu ventre suat i impacient. Ansiós, va llepar-me el coll posant-me la pell de gallina.

"Menja'm la figa", vaig suplicar-li. Ell, en canvi, sord a les meues demandes, fora de si, va mossegar-me. Una mossegada forta i contundent, a l'alçada de la clavícula. Jo vaig cridar, però ell va ignorar-me, es va limitar a llepar de nou la mateixa zona, com aplicant-hi la seua particular cura, i tot seguit va anar baixant a besos fins agenollar-se davant de mi.

Em va baixar les bragues de colp, i va començar a menjar-me amb fam. I només després d'uns instants començà a ajudar-se d'un parell de dits, que entraven i eixien de mi amb la suavitat d'un massatge. Jo esbufegava tota amarada en suor.

"Feia anys que no estaves tan mullada", em va dir Marc des de terra. "T'han obert bé la figa estes setmanes, eh, puta!"

"A mi em sembla que qui ha estat practicant amb altres figues has sigut tu, cabró! Que bé que ho fas! Mai ho havies fet així!"

Jo només volia que no s'aturés, només volia continuar sentint els seus dits, la seua llengua dins de mi, jugant amb el meu clítoris unflat i humit. Ja no pensàvem, els nostres desafiaments ens duien fins al límit, i els nostres sospirs, i els nostres insults escopits enmig de la nit, omplien la casa i qui sap si el desllunat.

"Fes que m'escórrega, fill de puta, fes que m'escórrega", vaig cridar amb la intenció que ens sentiren els nostres veïns. I Marc se'm va amorrar entre les cames mentre continuava clavant-hi un dit i després dos.

Jo tenia les mamelles immenses, les acariciava apreciant-ne la forma. Intentava llepar-me els mugrons duríssims, però amb prou forces aconseguia fregar-los amb la punta de la llengua. Me'ls vaig pessigar. Em vaig fer mal i em va agradar.

Em vaig escórrer a la boca de Marc. Va ser un orgasme llarg i profund entre convulsions i un crit agut que no vaig voler ofegar. Les cames començaren a tremolar-me, i ell no va deixar d'endinsar-me els dits mentre amb l'altra mà s'aferrava a la meua cuixa.

Amb els ulls tancats, em faltava l'aire, com en una dolça tortura.

I de seguida, quan encara no m'havia recuperat, vaig sentir-lo dret al meu costat.

"I ara...", va dir-me a cau d'orella, sense deixar-me descansar. "Ara ve el càstig de veritat."

Va buscar-me la boca, va besar-me, i va dur-me de la mà fins a la nostra habitació.

El nostre llit.

"Posa't a quatre potes", va dir-me espentant-me fins el matalàs.

"Què penses fer-me?", vaig preguntar de manera retòrica, perquè sabia perfectament què volia.

"El que em done la gana...", va respondre. "Posa't a quatre potes i alça el cul." Estava empalmadíssim.

I jo vaig obeir, rescatant el coixí i enfonsant-hi el meu rostre, veient de cua d'ull com anava a la meua tauleta de nit, recercava, i en treia el nostre lubricant.

"¿Saps què estic a punt de fer-te?", va preguntar.

"Sí. Follar-me el cul", vaig respondre. "Encara que t'he dit mil voltes que em fas mal."

Va posar-se al meu darrere, va acariciar-me'l, i segons després va pegar-me una forta palmada que instintivament va fer que m'allunyés. Però Marc em va agafar amb força dels malucs, em va apropar de nou a ell falcant-me a centímetres de la seua polla.

"Jo no sé si el fill de puta que t'estàs tirant t'ha follat el cul. El que sí que sé és que no te l'haurà follat com vaig a fer-ho jo."

Va tornar a pegar-me una bona palmada. Em va escopir al forat, i a continuació vaig sentir com me l'acariciava amb un dit humit, dibuixant-ne el contorn.

"Per favor, Marc...", vaig implorar. "No et passes..."

El seu dit va començar a entrar i sortir, i una altra forta palmada va encendre'm encara més la pell. Tot seguit, va vinclar-se sobre la meua esquena.

"Tanca la boca, gossa!", va dir-me a cau d'orella. I això m'agradà.

Va redreçar-se, va traure el dit, i de seguida vaig sentir la punta del seu membre a les portes del forat.

"Ací la tens", va dir. I sense solució de continuïtat la vaig sentir dins, molt a dins. Pressionant els meus esfínters, tensant la meua esquena, partint-me en dos.

Jo vaig deixar anar un crit obert i descarnat, però Marc no va apiadar-se de mi. La va deixar quieta uns instants, i amb ella jo sentia el batec del seu cor... mentre m'acariciava de nou amb les dos mans el contorn de les natges, les cuixes, la medul·la espinal...

Jo em vaig relaxar a poc a poc, la suor es filtrava per cada porus de la meua pell. Marc va traure-la, lentament, deixant-me sentir cada centímetre de la seua polla. I quan ja estava a punt d'eixir, va tornar a sacsejar-me. Tanmateix, el meu dolor va anar minvant, mentre els seus esbufecs creixien.

"¿Tinc millor cul que el de la teua porca?", vaig encertar a dir duent-me una mà a la figa, que continuava calenta i mullada.

Marc grunyia amb cada envestida.

"Segur que és una rabosa que ni sap follar-te bé", vaig cridar. Ja només sentia plaer entre la seua polla i els meus dits, que me'ls vaig començar a clavar per sentir-me ben plena.

Em va pegar un parell de palmades més, i va començar a follar-me el cul amb escomeses dures i esbufecs incomprensibles. I jo ja no m'apartava, sinó que em movia buscant-lo: el meu nòvio, el meu home, el meu tot.

Hauria pogut estar així tota una vida. I tanmateix, quan vaig notar que accelerava el ritme, les seues contraccions, la respiració coneguda... vaig girar-me per tal de veure la seua cara, pur desig a punt d'esclatar. Em va escopir a l'esquena. Jo vaig somriure.

"És l'última vegada que m'enganyes, ¿em sents? ¿T'ha quedat clar?", i va envestir-me tan fort que em va tornar a fer mal.

"Escorre't a dins! Prenya'm el cul!"

I aleshores va agafar-me dels malucs, va prémer fort, i amb un esbufec vaig sentir la seua escalfor a les entranyes.

--------

Quan vaig despertar, Marc encara dormia abraçat a mi, i a fora començava a clarejar de manera mandrosa. Encara despullats, la mínima brisa de la matinada havia fet que ens cobrírem amb el llençol. Tot el cos em pesava, com si algú m'hagués esculpit en pedra en aquella posició, però tenia ganes d'anar al bany, i sabia que no em tornaria a dormir si no hi complia. Amb cura, lentament vaig desfer-me dels braços de Marc, que va girar-se cap a l'altre costat amb un parell d'inspiracions profundes que de seguida es normalitzaren. Tot i la foscor, vaig redescobrir la seua marca a les costelles.

A mi em va costar aixecar-me. No només pel pes, sinó també pel dolor difús que va sorgir d'algunes parts del meu cos. Vaig tardar tres o quatre passos fins que vaig tornar a caminar. Al bany, sobre el banc, hi havia la roba bruta de Marc. Em vaig mirar a l'espill, i vaig descobrir la marca d'unes dents al meu coll. Les vaig acariciar amb l'índex. No em varen espantar. Vaig pixar, i vaig preguntar-me en quines altres parts del meu cos sorgirien marques i senyals. Vaig netejar-me amb paper higiènic, vaig mullar-me les mans, i vaig anar cap a la cuina. Mentre bevia vaig mirar el desllunat. Tot callava, i la finestra del músic havia quedat oberta tota la nit.

En tornar cap a l'habitació, un pestanyeig va cridar la meua atenció. Només després d'uns instants vaig localitzar el meu mòbil, ja quasi sense bateria damunt del sofà. Vaig anar a agafar-lo. Joan m'havia enviat un parell més de correus amb un parell més de cançons i el que semblava ser la invitació a un futur concert, copa o passeig. No acceptaria. Com no havia acceptat les altres insinuacions i suggeriments que m'havien fet en els últims anys altres companys, amics beguts i exnòvios solitaris.

Ara només calia que Marc deixara de veure la meuca que l'havia enredat. O no.