La sal

"No sé per què no et deixes créixer la barba", li va dir.

Ell va alçar la mirada del llibre, una mica desorientat, com si l’haguera sentit però no entés. Però li va fer l'ullet i potser va somriure, i va pujar-se les ulleres i va tornar a la lectura, en silenci, sense moure's d'aquella cadira de la balconada. Només feia dos dies que no s’afaitava.

Era primera hora, i el sol ja escalfava tota la façana de l'hotel. Al davant, el mar resplendia amb una taca de llum emergent de fronteres tremoloses i difuses. S’assemblen, el desert i el mar. La immensitat i els miratges.

Ella va baixar del llit, despullada, i es va apropar a ell sense pressa i li va fer un bes a la galta.

"Estàs molt sexy quan et poses intel·lectual", li va dir a l’oïda, despreocupada de les mirades dels altres.

Ell va tancar definitivament el seu llibre i va alçar la barbeta buscant-li primer la boca amb la boca, i després un pit amb la mà.

"Encara fas gust de sal", li va respondre.

Els mòbils guardats al calaix i el cartellet de NO MOLESTEU penjat a la porta.

Hi ha parelles estimant-se en molts hotels, en cada hotel. Una vegada ella havia perdut un anell banyat en or en un d’ells, amb un altre home. En arribar a casa va buidar bosses i moneders sabent que era en algun racó de la 306 on havia acabat. Però no va tornar a per ell, li va fer vergonya (“ja veus tu, quina vergonya havia de fer-me”, explicava aleshores a les amigues). I de vegades encara passava davant d’aquell hotel, passejant, de manera casual o intencionada, i pensava fort en el seu anell, en els dits que l’haurien trobat.

La va sorprendre a la dutxa.

"¿Puc?", va dir ell ja entrant.

Ella es balancejava molt lleument sota l'aigua amb els ulls tancats, acabant d’esbandir-se els cabells. Se li havien posat els mugrons durs i la carn de gallina. No hi havia molt d'espai, però sí el suficient. Encara a cegues va buscar-lo i li va agafar les mans, i va fer un moviment, com un pas de ball, per deixar-lo passar. Ell va deixar-se fer i va sentir un calfred, però de seguida s'hi va acostumar i va regalar-se a l’aigua.

"Quin gust, l’aigua freda", digué ella, ja mirant-lo. Però ell no la va sentir. Apagà l’aixeta, prengué el sabó de cortesia i començà a netejar-se, mirant-se amb detall els braços i el ventre.

"No busques tant…", va dir ella, de sobte més seriosa. “Bé, busca el que vulgues…” Va abaixar la mirada i va eixir d’allí encara degotant: “Estic ben alliçonada”, insistí. Es enfundar el barnús amb presses i va desaparéixer.

En una altra ocasió havia cridat a les tres de la matinada a casa d’un home confiant que despenjara la seua dona. Ho va fer des d’una cabina freda i amb olor de pixum. Va ser ell qui va agafar el telèfon, i quan reconegué la seua veu etílica va fingir que no la reconeixia i va penjar. Feia pocs dies que s’havia estrenat el segle XXI. Ella encara era jove. Ell no tant. Dos anys després s’hi van casar.

Va obrir el calaix de la tauleta de nit i va agafar el seu mòbil. El va encendre. Al terra encara hi havia el seu vestit de tirants de flors blanques i blau cel. Se l’havia comprat just per a eixa escapada, i ara semblava haver fet ja tot el seu paper. No n’hi havia més.

Ell va aparéixer en calçotets, no del tot sec. Es va aturar als peus del llit i la va mirar en silenci, amb els braços en ansa, com si s’haguera trencat una foto ben emmarcada, algun record.

Ella va respondre amb un gest de la mà, no massa concret, una mena de disculpa o explicació.

"No passa res", digué. "És el de sempre... Sé que també per a tu és complicat..."

Ell va seure al seu costat, ben a prop, i li va passar el braç per la cintura.

"Quan vaig deixar el meu marit no esperava que tu feres el mateix", va afegir ella en veu baixa. "No el vaig deixar per tu, creu-me que no. No sóc una xiqueta. Ho hem parlat mil vegades..."

El seu llavi inferior va tremolar, i alguna paraula va morir sense ser pronunciada.

"Però...", l’ajudà ell.

La seua mirada va dipositar-se de nou en el seu vestit de flors abandonat. 

"Però de vegades pense que voldria intentar-ho..."

Ell la va estrényer amb més força. Ella es va recolzar al seu pit.

"Pren-te el teu temps, pensa-ho", va dir. "Jo estic bé, ni tan sols n'estic segura. És només un pensament. I per això en tinc ganes, però no pressa. Si ha de ser, serà."