La via Augusta

Per a Montse G.

1r correu

En una ocasió em va semblar vore’t.

Havíem anat amb els alumnes a passar un parell de dies a Barcelona. Teníem l’agenda plena i des del mateix moment que vàrem baixar de l’autobús tot va ser una cursa contra el temps i l’espai. No recorde massa bé a què dedicàrem la primera vesprada, però l’endemà a les deu ja estàvem a les portes del MACBA, recomptant-nos una enèsima volta, tot i que amb la professora d’Història de l’Art i jo ens sobràvem per a poc més de vint alumnes ja quasi majors d’edat. Tampoc recorde massa bé què hi vérem, però segurament això significa que no em va agradar.

Els dies d’abans havia dubtat si escriure’t, i fins i tot li ho havia comentat a Helena. 

No. Mentisc. Li ho havia comentat, però en realitat sabia que no t’escriuria. Ni tan sols estava segur que el teu telèfon continuara sent el mateix. Ni tan sols sabia si tindria un fugaç minut lliure en tot el viatge, ni si tindries ganes de trobar-me... i poques coses més tristes se m’ocorrien que imaginar-te improvisant una vaga excusa que et protegira de mi.

I aleshores et vaig vore. En eixir del museu, a mig matí, quan buscàvem algun lloc on pogueren dinar vint-i-cinc persones prop de la lletgíssima Plaça Catalunya. Tu anaves dins d’un autobús, llegint com sempre, i encara que duies una horrible brusa color llima que no t’hauries comprat mai, i que l’autobús ni tan sols tenia parada, i que vas passar com al despertar d’un somni que s’allunya i s’allunya i que et grataves els cabells i que no et vaig vore bé la cara... Malgrat que tot això era cert, en aquell moment vaig pensar que aquella silueta realment era la teua, i que aquell llibre entre les mans se t’ajustava, i que anaves on volies, i em va alegrar saber (o imaginar saber) que estaves bé.

Per altra banda, tampoc sé si jo hauria volgut que em cridares si hagueres tornat tu a València. No hauria sabut massa bé què fer, ni on acompanyar-te, ni si en trobar-nos de nou dos besos en les galtes haurien sigut el més apropiat. Perquè tu i jo sabem que dos besos en galtes que has llepat i mossegat alguna volta enmig de la nit tenen el gust amarg del ridícul i la falsedat. Allò que es mossega queda marcat per sempre. 

A més, si hagueres vingut, hauria tingut tantes ganes de fer-ho bé, que tot hauria eixit fatal. Preocupat pels detalls em perdria allò essencial: les noves arrugues de la teua pell, els vells comentaris irònics, o el vestit de flors blanques que curosament hauries rescatat... O potser no. Potser, com en la meua visió de la teua silueta a l’autobús, tu també hauries vist que estic bé, i guapo, i que encara semble més jove del que soc en realitat. I m’hauries recomanat un llibre o dos. I hauries dinat amb mi, potser amb nosaltres, i hauríem parlat de la diferència entre l’arròs valencià i català, i hauríem revisat alguns tòpics, i rescatat alguna anècdota… per tot seguit acomiadar-nos (amb dos besos en les galtes que ja no ens semblarien tan estranys) contents de per fi tornar a estar vius l’un per a l’altre, rescatats de la foscor autoimposada per vés a saber quina absurda raó.

Encara que ara se m’ocorre que probablement sí que has tornat en alguna ocasió al llarg d’estos anys amb alguna excusa o excursió, i que hauràs passejat per carrers que a l’endemà jo creuaria, i hauràs vist persones que conec, i comprat en botigues on la teua cara encara sonava i la meua també. I això, ara, se’m fa estrany.

No tenim ni idea de com és la vida dels altres, en realitat.

2n correu

Fa unes setmanes vaig anar a un concert. Era d’un grup d’eixos que tu consideraves “per a adolescents amb possibles”, un dels que jo t’obligava a sentir quasi en bucle a la ràdio del cotxe, potser algun dissabte d’aquell estiu camí de la platja del Saler. 

El concert estava ple i jo no pujava tant l’edat mitjana de l’auditori. Les adolescents hi eren, clar, en primera fila, guanyant posicions a cada colzada, però també hi eren els quarentons millor o pitjor envellits, cubata en mà. I damunt de l’escenari ells, amb la seua “poesia barata de jocs de paraules” (realment eres implacable), donant-ho tot tan oberts i somrients, que semblaven voler transmetre una vitalitat que ja no els pertanyia. 

Te n’hauries rigut, potser tant com jo mateix ho hauria d’haver fet. La veritat és, però, que m’ho vaig passar bé i que per un moment vaig oblidar els meus trenta-vuit-anys-quasi-trenta-nou-quasi-quaranta, i que amb Helena vaig entonar cadascun dels himnes reconeguts, i per una nit tot va semblar senzill i salvatge, i entre gin-tònics i suor ens vàrem trobar soterrats per la música i alguns besos. L’ambient càlid convidava al tacte, i en un trajecte cap als lavabos de la sala vaig descobrir no menys de tres parelles magrejant-se contra les parets.

Quan arribàrem a casa Helena i jo, amb l’emoció d’haver fet un xicotet cim i l’alcohol encara contaminant-nos lleugerament les venes, tinguérem també nosaltres un polvo urgent i inevitable. Als timpans encara ressonaven les notes i les llums, i la pell suada ens feia gust de retrobada joventut. Acabàrem exhausts i bruts. Amb unes tovalloletes humides vaig netejar-la i tot seguit vaig anar al bany a rentar-me les mans i vaig mirar-me encuriosit a l’espill, com si no em reconeguera. En tornar, Helena ja dormia. Va ser quan vaig obrir el calaix de la tauleta i vaig trobar-me, davall d’una de les meues llibretes, alguns objectes que no havia oblidat: unes notes, tres poemes i dos fotos del teu cos nu eixint del mar.

3r correu

Les fotos són traïdores, no fan més que recordar-nos el que ja no tenim. Hi ha onanisme en el simple fet de mirar-les. I ara que tothom se’n fa, a totes hores, en totes les xarxes, no fem més que masturbar-nos en lloc de follar.

També jo he entrat en un bucle temporal, ¿no? Estic ací i ara, escrivint-te i rellegint-te (les notes i els poemes, algun breu relat que vares deixar entre pàgines imprevistes, jugant) però estic alhora també en aquell temps que va ser nostre i que d’alguna manera es dibuixa com un parèntesi. Un parèntesi ràpid, viu i lluminós, com si tot aquell estiu haguera ocorregut en un únic dia: els sopars i els cinemes a la fresca, la platja, el concert de Love of Lesbian i la nit al teu hotel, l’excursió a la Vall de Gallinera, la llibreria París-València, la teua mà sobre la meua cintura camí del mercat… Tot en una única fotografia (una altra) que guarda la meua ment.

Tu deies que eres massa gran per a mi, i jo hi coincidia, però a la tercera nit et vaig arraconar en un portal del Carme buscant-te entre les cames. Tu senties els meus dits, i les nostres respiracions es compassaren. “Entra’m. Entra’m.” I ben agafada jo em vaig separar de tu una mica, per vore’t millor. Els teus pits menuts que es perfilaven per la brusa, els mugrons marcats, i la punta del meu índex sentint-te la humitat. Vaig entrar-hi amb un sospir. I ara tremole com tu tremolaves aleshores, exposada i oferida, disposada a ser la força que sempre havies dut dins.

Trobe a faltar les tempestes d’estiu.

4t correu

A classe este curs, com tots, com sempre, parlàrem del Modernisme, i com cada curs, com sempre, quan ho fem, de sobte m’avorrriren totes les fotos de l’època. Els gestos taciturns, els formalismes, les mil peces de roba i el blanc i negre com a forma de vida. No m’imagine a cap d’ells feliç ni per un moment. 

Quan va ser l’última vegada que va somriure Joan Maragall? ¿I Gaudí, tan preocupat ell per l’eternitat i la transcendència? Almenys Rusiñol era un vividor amb ganes de festa (tot i que això li costara la salut i acabara penedint-se per tornar de seguida a la falda de la dona). Tot restringit, una vida seriosa. A València el Modernisme literari sabem que va ser poc més un somni, voluntarisme quasi estèril, però almenys ens queden un bon grapat d’edificis i una de les estacions de trens més boniques d’Europa.

Alguna cosa de tot açò vaig comentar davant dels alumnes, en una digressió marca de la casa. I com de costum poc d’interés, i menys mans alçades. Perquè al final, ho sabem, al final fem classe per a tres o quatre, i la resta, i en el millor dels casos, en són simples testimonis. Una farsa. Perquè tampoc a mi m’interessava aquells dies res del que jo mateix deia. No els ho vaig dir als meus alumnes que del que realment tenia ganes era d’eixir de l’escola i fer una volta per l’Eixample (el nostre Eixample), i potser repassar amb ells les façanes que sí que valen la pena i algun dels portals que vaig presentar-te. No els vaig dir que tu reies de manera discreta i provocativa, i que la teua roba era de colors, i que no llegies Maragall ni Rusiñol. No els vaig dir que després de fer-te les fotos a la platja vàrem anar a sopar, que el lloc estava infestat de guiris, i que mentre jo et vigilava l’escot, tu em temptaves les ganes (“m’hauràs de follar molt aquesta nit si tornes a mirar-me’l”). No els vaig dir que recorde molt aquell polvo, i que si haguera de fer-ne una llista estaria entre els meus cinc preferits.

No els vaig dir res de tot això. Vaig mantenir les formes, i vaig fer el que havia de fer: parlar-los de les vides i les obres dels altres, fer vore que pensava en el que deia, seguir el programa. Tot tan restringit com fa un segle. No sóc un estúpid, i potser tampoc un ingenu, i sé que així són les coses i així han de ser, però ara que ho pense, de sobte dubte i no sé si hauria de sentir-me’n massa orgullós.

5é correu

Sembla que la lectura en veu baixa, en silenci, no va arribar a ser costum sinó molt de temps després d’haver-se inventat l’escriptura, i que de fet, no va estendre’s com a norma fins a l’Edat Mitjana. Fins aleshores, allò habitual era llegir en veu alta, de manera que la lectura implicava abrigar amb el text tots aquells que es trobaren a la vora del lector i les seues paraules.

Ara que sé això, m’agrada encara més recordar els dies i les nits d’aquell estiu nostre en què ens llegírem poemes i passatges. Perquè sense saber-ho, llegint-nos l’un a l’altre amb els cossos nus i els llençols calents, ens traslladàvem a un temps desconegut que ni tan sols imaginàvem. Un temps en què la lectura implicava compartir paraules i sensacions.

“Escolta”, deies, i aleshores el món semblava esborrar-se més enllà del llindar de l’habitació i la finestra, com si tota l’existència passada i futura brollara aleshores dels teus llavis:

Si puc evitar que un Cor es trenqui

no hauré viscut en va.

Si puc alleujar el Patiment d’una Vida

o calmar un Dolor

o ajudar un Pit-roig dèbil

Perquè al Niu pugui tornar

no hauré viscut en va.

I deixaves que el silenci omplira per uns instants cada racó de la cambra. Que es continuara formant el clima apropiat.

6é correu

¿Tenim alguna cosa pendent? ¿Se’ns quedaren coses al tinter?

Recorda aquella frase de Cortázar que tant m’agrada: tot dura sempre un poc més del necessari. I sovint estos anys m’he descobert justificant-me, dient-me convençut que tot va acabar quan havia de fer-ho, i que allargar-ho no hauria servit per a una altra cosa que per llançar fang a l’aigua clara. I ha sigut retrobar-te en estes notes que no sé si t’enviaré i començar a recordar els llocs que diguérem que visitaríem, i que ja mai no ens trobaran. La primavera toscana i els jardins de Berlín quedaran per a altres parelles, despullades darrere dels vidres. No passejarem per Londres. No farem l’amor davall del càlid sol d’Atenes. No descobrirem la bellesa salvatge de la Sud-amèrica que temies i anhelaves a parts iguals.

Com un mapamundi de l’edat mitjana, així els nostres límits, deformes i incomplets.

“Què voldries de mi?”, vares preguntar. “Què voldries fer-me?” I et vares ondular, com una gata.

Vaig dubtar si dir-ho, potser te’n vas adonar. No sé.

“¿No em jutjaràs?”

I vares donar-me la millor resposta possible:

“Per qui em prens?”

Vaig somriure.

“M’encantaria vore com et folles a un altre davant de mi…”

No vares pestanyejar. No vares jutjar-me. Només vares dur-te la mà a la boca i la vares humitejar.

“I què voldries que li fes a aquest cabró?”

Ens coneixíem poc, però ens coneixíem el suficient… I m’agafares la polla ja endurida per sentir la meua resposta.

“Que te’l menjares… Que li feres una bona “Que te’l menjares… Que li feres una bona mamada com només tu saps fer-les… Amb ganes, amb força…”

“¿I tu només miraries?”

“Només miraria. Amb la polla fora fent-me una palla suau…”

“M’encantaria que et posares ben dur mentre em fan de tot…” La teua mà, ¿recordes?, em tenia dominat, i jugava amb mi, pressionant-me lentament. “Gaudiria com una gossa mirant-te als ulls mentre un altre em dóna fort… Contra la taula, contra la paret, tractant-me com una puta… i tu, allí quiet.”

“Faries olor d’ell”, crec que et vaig dir.

“Millor, així quan el cabró em regués tota, i sense mirar-nos marxés i ens quedéssim a soles… tot faria gust de sexe i em follaries desbocat…”

I aleshores em vaig escórrer en la teua mà, amb un gemec, però tu continuares acariciant-la, com si no haguera passat res.

“Haurem de posar-li data”, acabares.

Però aquella aventura, com la Toscana i Berlín i la salvatge Sud-amèrica, quedà en la caixa dels desitjos pendents.

7é correu

Alguna vegada rellig els teus correus i em descobrisc jo mateix acariciant-me per damunt dels pantalons.

No sé com tractar-te: com una examant o com una aspiració. I per això es barregen en mi els records i els desitjos, i naix una realitat secreta que té la teua silueta i el teu sabor.

Et vaig admirar de manera quasi instantània. La seguretat, la paraula clara, la immensa biblioteca que atresoraves i que només de tant en tant deixaves entrevore. Deu minuts després d’haver començat el nostre primer passeig ja tenia clar que en algun moment et voldria, que la teua companyia em seria necessària. Després, a poc a poc, vaig adonar-me que tot allò que em va colpir només era una part de tu, potser la menys ferma, i que a dins duies la tremolor de qui sap que les victòries no duren i que les grans biblioteques acaben per cremar-se.

Ja era tard per a mi aleshores, que escoltava les teues paraules amb la devoció del fidel, per molt que no sempre les creguera i quasi mai les compartira. I per això, supose, m’agradava tant llegir-te en veu alta els poemes que escrivia i que acumulava full a full en la meua carpeta blava. Perquè esperava de tu, per un instant almenys, la mateixa atenció que jo et dispensava:

“Oh jo! Oh vida!”, et cantava que cantava Walt Whitman. 

Com el xiquet ansiós per l’aprovació paterna, així jo al teu costat, nu i tendre, amb esperança i por.

Escriu Beigbeder, atribolat: “Amb trenta anys sóc incapaç de vore una dona bella sense enrogir”, i jo amb vora quaranta faig meues les seues paraules. No sé si serà també així als cinquanta. Probablement sí. La naturalesa ens modela a la seua imatge i semblança i és difícil rectificar el fang i la terra de què estem fets. Com el destí escrit en una tragèdia grega, així nosaltres intentant fugir del que som. Per molt que correm, en el fons l’essència queda, i aprofitarà qualsevol escletxa per eixir a la llum.

T’ho contava aquella vesprada asseguts enfront de la catedral: “Els homes vivim el sexe com un impuls primari, amb cert rerefons animal...” Tu vas protestar perquè deies que odiaves les generalitzacions i que una dona també podia tenir una bèstia a dins. Tenies raó en el segon, però no en el primer. Les generalitzacions són sempre (i potser per definició) injustes, però probablement també són reals, o almenys responen a una realitat.

8é correu

Ho recorde, ¿saps? El dia anterior m’havies preguntat si mai ho havia fet i et vaig dir que no, i em preguntares si sentia curiositat i et vaig respondre que sí, com tots. I l’endemà vares aparéixer per ma casa abans de l’hora acordada, i em vares dir que feia molt bona olor.

Varen ser els preliminars més intensos que mai he tingut, i quasi només varen ser paraules. ¿Recordes? Només fent-nos un cafè amb gel. No sé massa bé com vas traure el tema, però supose que de manera directa, com acostumaves a afrontar-ho tot. Potser mirant al carrer vares dir “vull donar-te el meu cul”, o alguna cosa semblant. Era una vesprada tranquil·la i calorosa de finals de juliol i recolzaves els braços a l’ampit de la finestra. “Vull provar-ho… Vull que ho provem…”

Jo vaig deixar caure la mà sobre la teua cintura, i a poc a poc vaig baixar els centímetres de la teua silueta sobre el vestit.

“Tens un cul preciós…”

“¿Li faràs petons?”, preguntares. Parlaves tan baix i tan a prop que la veu del carrer es barrejava amb la teua. Jo vaig assentir sense retirar-me de tu ni un mil·límetre. Quasi puc separar-me de tu ni un mil·límetre. Quasi puc vore ara la llum d’aquella vesprada. “Vull que me’l besis primer. Sense presses. Que em facis carícies. Vull que… que avui siguis delicat amb mi, que em llepis. Vull sentir la punta de la teva llengua fent-me cercles sobre la pell. Vull que em separis les cames i les natges i que em llepis el cony i el cul amb fam de mi, com si t’hi anés la vida o el desig. I després vull que em lubriquis amb un dit i que em diguis porcades dolces. Que entris i surtis com qui investiga un secret, amb cura i decidit. Jo em masturbaré entretant el cony. Aquest matí ja he hagut de fer-ho, ¿saps? Tinc febre i ganes, aquests dies en tinc ganes sempre”, i em vas agafar la mà lliure i la vares observar amb la curiositat renovada i intensa. “I vull que després n’hi posis dos, també a poc a poc, i que m’hi acostumi i li trobi el gust. Només al final, ben excitada i lubricada em claves la polla. I encara que em faci una mica de mal vull que continuïs, cada vegada més fort, ben endins, cara a cara. Vull escórrer-me fent-me un dit mentre em dónes pel cul… Vull saber que se sent…” I et vas apropar a cau d’orella: “Estic convençuda que m’encantarà.”

Crec que aleshores vaig estrènyer-te per les natges, i segur, segur, que et vaig besar.

Una línia invisible i ferma ens té lligats des d’aquell moment.

9é correu

La vida és això que passa entre la realitat i el desig. Un interval d’indecisió. Una esperança. Com la tempesta que s’anuncia… deixant la terra seca al seu pas.

Ahir vaig somiar amb tu. Deu ser la febre de les últimes setmanes. El que dic i el que voldria dir-te (i no faig). Acabàvem de fer l’amor Helena i jo, suau, com dos adolescents. I el seu cos feia olor d’aigua i m’aferrava als seus pits menuts com ocells.

Vaig adormir-me de seguida, i en algun moment vas aparéixer tu. Crec que estàvem a València i preníem un café i parlàvem poc. Això ens féiem, simple i tendra companyia. I tu duies la brusa blanca que vaig estar a punt d’estripar-te la nostra última vegada, i hi havia llum i altres parelles. No recorde res més. Vaig despertar, i de sobte em vaig sentir torbat i a fosques, aferrat amb mans i ungles a la dona que m’estima, i que sé que no em sent seu al cent per cent.

Ens acomiadàrem sense formalismes tu i jo, i això ens va evitar cloure res, com si res no hagués passat. No sé si va ser una bona idea (probablement no). Sí que sé que el teu nom entre tants i tants altres de la meua agenda (un més, sense cap afegit ni bagatge) el vaig sentir com una traïció.  

Caminem fent equilibris entre el conservadurisme dels nostres actes i l’aventura dels nostres somnis. Potser això ens fa cínics, potser ens fa intel·ligents: simplement intentem sobreviure.

Últim correu

“Les cartes són una cosa ben corrent, però quina meravella quan algú està en una província remota i ens preocupem per ell, i després arriba de sobte una carta, i es té la sensació d’estar veient-lo cara a cara... I també és un gran consol haver expressat els nostres sentiments en una carta... fins i tot sabent que no ha pogut arribar al seu destinatari.”

No fa massa vaig descobrir l’existència del Quadern de capçalera o, com han traduït en la majoria de llengües, El llibre del coixí, escrit cap a l’any 1000 per Sei Shōnagon, una dama de companyia, sembla, de l’emperadriu consort japonesa de l’època. Em va agradar el nom, que fa referència, com també sembla, al costum de guardar els diaris íntims a l’interior dels coixins (que estaven fets de ceràmica o fusta). De fet, el llibre és una col·lecció de retalls i imatges literàries: llistes de costums agradables i desagradables, hàbits cortesans, i visions poètiques delicades, breus i potents. Les cortesanes japoneses escrivien eixos  llibres a fi de confeccionar les seues pròpies lectures, ja que la major part dels llibres els estaven prohibits.

Jo no tinc llibres prohibits, crec, però m’agrada pensar que amb estes línies, estes setmanes, he fet el meu propi llibre del coixí, sobretot en moment com el d’ara, quan escric recolzat al matalàs, a la llum de la meua volguda tauleta de nit, amb la brisa filtrant-se entre les fulles de la persiana i el remor de la respiració d’Helena com un tendre metrònom de fons. Com les nostres lectures, també les escriptures fetes al llit tenen un plus de sensual i càlida intimitat.

Prou. Estic plorant.

Saber que no contestaràs estos correus és més dur del que pensava. Quan em digueren que havies mort no hi vaig donar crèdit. ¿Com creure que simplement ja no existeixes? I tanmateix, ara només pense en tot allò que ha quedat fixat en la nostra història ja per sempre. En les teues mans i els teus silencis, en els teus vestits, que ara pengen desvalguts en un fosc armari.

Prou, he dit. 

Que la terra et siga lleu, amor.

Gràcies per haver-me ensenyat la intensa i efímera bellesa dels cossos asimètrics.