Música de fons

Hauria hagut de demanar-li el nou telèfon, però quan ho vaig pensar ja tornava amb les amigues i una boira de persones s'interposava entre nosaltres. Tard. Jo sempre feia tard. Les tènues llums de la sala acabaren d'apagar-se, i un focus va il·luminar el solitari micròfon del centre de l'escenari. Una remor d'expectació va propagar-se entre el públic. Algú va xiular. Jo vaig girar-me per intentar trobar un últim creuament de mirades que no va ser possible. Ni tan sols sabia ja on es trobava. Feia uns instants s'havia apropat tant a mi que havia pogut notar el seu finíssim alè de cervesa, i el perfum car de sempre, i una petita cicatriu sobre el muscle dret, al costat del tirant negre del vestit escotat. No la tenia, eixa cicatriu, abans. Crec.

El que tenia eren dos cuixes poderoses i una llengua infinita, i el foc ocult en la mirada, esperant el moment de cremar. Tenia les ganes i tenia la vida, i eixe virus silenciós que contamina els qui estimem massa la carn. Les nits llargues, el pits generosos, els mugrons durs, l'olor humida... Les brases sempre a punt de reavivar-se amb la mateixa cançó i el mateix carrer, aquella paret suada pels amants. "M'excite quan mires altres davant de mi, perquè sé que eixa nit acabarem en pilotes." Les seues paraules en bucle, com un laberint, com un laberint…

El cantant va aparèixer sota el feix de llum, i els aplaudiments ompliren la sala. Vaig posar-me de puntetes per distingir-lo millor. Sense cap guitarra sota el braç, amb la seua gorra de tela i la barba poblada de pèls blancs, va començar a cantar a cappella una cançó dels seus primers treballs, quan encara el meu llit tremolava. Tots la coneixíem, aquella cançó, però el silenci es va imposar com en una mena de cerimònia ancestral. A l'ambient començaren a sonar les paraules d'un viatge i una dona i un amor incert. Totes les cançons d'amor són la mateixa si les escoltes amb l'estat d'ànim adequat. Vaig mirar de nou a la meua dreta. Una set intensa i antiga i profunda inunda cada òrgan del meu cos.