Anuncis

Un matí, fa anys, prop de ma casa, en un costat de la carretera, sobre els murs d’una antiga fàbrica, aparegué una pintada: JOANA I TXEMA SÓN AMANTS. I en el traç i en el lloc es percebia la ràbia amb què havia sigut escrita, la denúncia que volia proclamar. Jo no sabia qui era Joana, però sospitava qui era Txema, perquè a la comarca és difícil no acabar trobant-se d’alguna manera, ser anònim del tot. I coneixia (o creia conéixer) qui era la seua dona (que no es deia Joana), i em vaig preguntar si també ella passaria cada dia per aquella carretera, i si no, qui li diria que ho fes. 

Per la meua banda, jo no podia evitar pensar en tot el que allí no es deia: quan s’havien conegut, Joana i Txema?, qui havia pres la iniciativa?, on es trobaven?, com es besaven?, sentien remordiments? Jo no volia que en sentiren, de remordiments. La còlera i la ira vibraven en aquelles lletres, però per a mi aquell secret desvelat no era una acusació, sinó una festa. Que bé que s’havien trobat Joana i Txema, i que sentien nervis l’un amb l’altre, i que ocultaven els seus missatges, i que s’esperaven ansiosos, i que es follaven amb ganes i que volien repetir. Que bé sentir això en un món de rutines i rostres intercanviables. Que bé enamorar-se, encara que no siga de tu, dona de Txema, encara que no siga de tu, nòvio de Joana. Alegreu-vos perquè almenys ells s’han trobat. 

Recorde que el matí en què una excavadora acabà de tirar la fàbrica avall, jo vaig creuar els dits i vaig pujar la música: tant de bo ho hagen aconseguit, vaig pensar.