A Espanya, la política verda és un embolic. Li dones un puntelló a una pedra i trobes un grapat de partits amb etiqueta verda. Sense anar més lluny, al País Valencià tenim Els Verds del País Valencià, els Verds-Esquerra Ecologista, i en les últimes eleccions vaig descobrir fins i tot una llista (¿exòtica?) anomenada Los Verdes del Mediterráneo, a banda de llistes independents i municiapals arreu del territori.
Açò a casa nostra. A nivell estatal el tema es divideix bàsicament i, per no fer-ho llarg, en dos subgrups: aquells verds agrupats al voltant de l'anomenada Mesa per la Unitat dels Verds, i els que pertànyen a la Confederació dels Verds.
El panorama el completarien Iniciativa per Catalunya, que pertany al Grup Verd Europeu al Parlament d'Estrasburg, i més modestament Iniciativa del Poble Valencià, que també pertany al Partit Verd Europeu.
Vist el panorama, la construcció d'un espai verd unificat no sembla ser una altra cosa que una quimera. ¿O tal volta no? De tots els partits que hem anomenat l'únic que fins ara ha demostrat amb vots sobre la taula, la capacitat d'articular eixe espai d'esquerres i verd en la societat ha sigut Iniciativa per Catalunya. ¿Per què ha sigut així? En la meua opinió per dues raons fonamentals: per l'existència d'una estructura orgànica i militant prèvia (recordem que ICV prové de l'històric PSUC, que va cedir la seua soberania al nou partit), i en segon lloc, perquè l'ecologisme és un element més del seu ideari, irrenunciable, però no l'únic.
Així doncs, la construcció d'un espai verd a nivell estatal hauria de seguir eixes vies: una estructura prèvia i amb certa implantació (de nivell associatiu o partidista) i una idologia, que a banda de l'etiqueta verda, agrupara altres ideals a defensar, com ara, m'atrevisc a apuntar, la redistribució de la riquesa, la defensa d'un estat confederal, o la laïcitat de l'estat, per posar només tres exemples.
Sembla que alguns contactes ja s'estan produint. Ja veurem en què queden.
