La veritat és que jo no pensava que acabaria passant, però el suïcidi s'ha consumat. Pel que sembla Izquierda Unida, amb la seua abstenció, possibilitarà un govern en minoria del PP a Extremadura. Esta decisió, que sembla que ja no té marxa enrere (i encara que en tinguera, és igual) certifica l'acta de defunció del projecte/marca d'esquerres del Partit Comunista d'Espanya, un projecte ja moribund que semblava haver agarrat un poc d'oxigen (poquíssim, en realitat) amb els resultats de les últimes eleccions municipals i autonòmiques.
Ja des de fa dos setmanes es va iniciar una campanya mediàtica encapçalada pels mitjans del grup PRISA en contra d'Izquierda Unida amb la intenció pura i simple d'exercir-hi un xantatge. De sobte tot es va omplir de titulars a quatre columnes i entrevistes tendencioses que el que pretenien era dibuixar amb pinzellada gruixuda, subratllar l'excepció i desenfocar el paisatge. El ben cert és que eixos no acords (que no pactes amb el PP, una cosa ben diferent) eren molt minoritaris en contrast amb els acords de govern amb el PSOE. Però les dades sovint importen poc front a una realitat feta a base d'eslògans.
No seré jo qui defense Izquierda Unida ara per ara, una organització corcada per l'endogàmia i dirigida majoritàriament per mediocres, però els moviments ocorreguts en la constitució dels ajuntaments podien ser comprensibles i justificables. Cada poble és un món, les relacions personals en els consistoris pesen més que les sigles i en el que ens hem de fixar és en la tendència, que en este cas era clarament majoritària (més del 85% de pobles amb acord PSOE-IU).
Però el tema d'Extremadura és una altra cosa, ben diferent, que no només posa davant de l'espill el seu coordinador Cayo Lara, sinó que indica fins a quin punt la major part dels militants d'IU viuen fora de la realitat. Ja el procés de decisió (democràtic, sí, però llarg i confús) transmetia una imatge de soci poc fiable que ha acabat per esclatar amb l'opció triada. Perquè si bé podem dir sense por a equivocar-nos que el PP i el PSOE compartixen el 90% del seu programa (i no només no exagere, sinó que puc haver-me quedat curt), no és menys cert que els votants d'estos dos partits (i les seues aspiracions i models de convivència) representen concepcions socials ben sovint antagòniques.
Izquierda Unida tenia un bon grapat d'opcions (la més clara i òbvia, votar la investidura i negociar des de fora del govern llei a llei, forçant el Psoe a retractar-se de manera contínua al llarg de la legislatura), i en canvi han acabat escollint-ne la pitjor. Cayo Lara ja no té armes dialèctiques per afrontar les generals ni les andaluses (que segurament coincidiran). Han ressucitat el mal anomenat vot útil per quatre rancors mal administrats, i tres somiatruites que encara creuen que la revolució d'octubre arribarà enguany.
Descanse en pau.
P.d.- I per cert, avui mateix, el pacte de govern UPN-PSOE a Navarra ha passat desapercebut.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Tu mateix ho has dit, amén.
Per al·lusions. Jo crec, Josep, que faries bé en diferenciar dessitjos i realitats. Dit això, val a dir que el govern d'Extremadura no l'hi ha donat IU al PP sinó la ciutadania, votant a aquest partit polític en unes eleccions, excepte prova en contra, democràtiques. Els militants i les militants d'IU hem dit, per activa i per passiva, que PP i PSOE són la dreta, i en tot cas, fera el que fera IU a Extremadura, havia de pactar amb la dreta i propiciar, per acció o per omisió, un govern de dretes. Aquesta és la crua realitat què tant costa a la militància del PSOE pair, cosa natural per altra banda, i per això ara toca la reedició de la pinça i les teories apocalíptiques de "lo fi del món". Doncs, apa, ja us aclarireu.
Publica un comentari