Compromís a les generals

Ara que ja s'ha confirmat el que era una evidència, és a dir, que Mònica Oltra no serà cap de cartell de les properes eleccions generals (fet que desinformacions interessades, a les quals ens haurem d'acostumar, havien intentat posar en entredit), ara que eixe punt està ja clar, dic, i a més ja se sap que Compromís es presentarà com a tal i que possibles confluències s'organitzaran de manera horitzontal, ara queda la tasca d'afrontar eixes eleccions amb una llista electoral potent, atractiva i representativa de les intencions de Compromís dins del tauler polític.

S'ha especulat amb la idea que siga Diego Gómez, expresident d'Escola Valenciana el número u de la llista per València. Al seu favor compten tres fets fonamentals: la seua trajectòria en defensa d'una educació pública i de qualitat, la seua desvinculació orgànica respecte als partits que composen Compromís (és a dir, el fet que siga un independent), i lligat a açò últim, la seua virginitat política, és a dir, el fet de ser una cara nova front al magma de rostres eterns que ens envolten. La veritat, si em pregutaren què n'opine, no tindria massa "peròs" objectius... Només un subjectiu. No m'enganxa. Almenys per ara no em diu res. Transmet solvència i ideals, un projecte. Però tal volta, i com ens demostra dia a dia el món mediàtic en què ens movem, això no siga suficient (potser per desgràcia).

És per això que m'aventure a llançar dos noms que podrien formar tàndem amb Gómez (sempre que les interessades i els compromisos volgueren, clar, que ací el que estem fent és política ficció).

El primer, Xelo Miralles, tal volta el primer rostre que vérem a RTVV ja fa vora 20 anys. Periodista que va dur durant els primers anys els informatius de la cadena, però que com tants altres professionals desafectes al règim va ser arraconada a tasques administratives, o apartades dels horaris i cadenes de major audiència. Des de fa més de deu anys conduïx el programa Medi Ambient de la cadena pública. Proposar-la a ella seria un reconeixement a la seua trajectòria, i a la de tantes veus acallades durant estos anys. Coneix el tema ambiental de primera mà, i és un símbol del que podria haver sigut la nostra autonomia (el nostre país) i no ha sigut (encara).

El segon nom és el d'una altra periodista: Maria Josep Picó. Col·laboradora de diversos mitjans i especialitzada en temes ambientals (sobre els quals ha publicat algun interessant llibre). La seua firma és habitual al peu de pàgina de les més diverses i justes reclamacions. Molt menys coneguda que Xelo Miralles, al seu favor juga la seua, si no insultant, sí marcada joventut (38 anys), i coincidix amb ella en el seu coneixement dels mitjans de comunicació i del medi ambient.

Com ja he dit, política ficció (perquè si algú els ho proposara a un 99% no voldrien posar-se en este jardí), però que no siga perquè ningú no ha donat la idea.