¿Política sense polítics?

En fi, sóc de la vella escola. Sóc dels qui pensen que tot és política. Que la política és la manera que hem inventat els humans per tal de regular la convivència. Per exemple, la propietat privada dels nostres ordinadors, la possibilitat o no de passar per un carrer, la convenció que els morts poden deixar les seues propietats als vius amb una herència, o que no hagem de pagar per respirar (però sí per menjar) són idees polítiques, i ho són pel simple fet que regulen la nostra manera d'habitar (amb) l'entorn.

Algú ho va dir: la política és l'antítesi de la guerra. Hi estic d'acord.

Però els darrers anys la paraula política ha patit una degradació tan gran, que no hi ha exercici més engrescador, més ben mirat i popular que maleir polítics i formacions polítiques (si vols generar consens entre els teus amics només has de qualificar algú com a polític). I és així que la política ha anat evolucionant com a activitat allunyada de la ciutadania, la política com a problema.

Alimentant-se d'este context, els darrers anys han sorgit dos moviments antagònics.

El primer, sobre el qual només esbossaré alguna idea donades les característiques dels seus protagonistes, és un moviment perillós, però fins a cert punt necessari en el medi espanyol: partits polítics que es presenten com a antipolítics, com a portaveus de la ciutadania, que no estaria representada al parlament pels partits tradicionals. Són els hereus ideològics de Jesús Gil, i tindrien en Ciudadanos o el partit de Rosa Díez els seus representants pata negra a l'estat espanyol.

El segon moviment és més seriós pel simple fet que és dessinteressat i brutalment honest (normalment). Són les plataformes ciutadanes que busquen influir amb la seua activitat les decisions que prenen els partits polítics. No és un moviment nou. És així com tradicionalment s'han comportat els verds a casa nostra, o en menor mesura, les associacions nord-sud. Ara, però, el moviment s'ha enxamplat, i arriba a quasi cada racó de les decisions polítiques. Pot ser el funcionament de la propietat intel·lectual, pot ser el funcionament de la mateixa democràcia.

¿Han de témer els partits polítics aquestes plataformes? Rotundament no. En una societat tan desmobilitzada com la nostra, qualsevol moviment ha de ser rebut amb una salva d'aplaudiments i interés. Un partit polític donat no té per què estar d'acord amb el que proposa una plataforma, però sense dubte ha de felicitar-se perquè es facen propostes. Això sacceja el panorama de les idees, la qual cosa mai està de més. I si arriba el cas que les propostes d'uns i altres coincidixen res millor que col·laborar per aconseguir un objectiu comú.

Fem ara la pregunta a l'inrevés. ¿Han de témer estos moviments ciutadans als partits polítics? No hauria de ser així, però sembla que els seus protagonistes sí que en tenen, de por. Por a ser fagocitats, a ser manipulats, por a perdre de vista els seus objectius, por a perdre certa puresa original... Por. És lògic, de fet el seu naixement, recordem-ho, s'origina per la voluntat de fer coses i la desconfiança cap al sistema polític establert.

¿Com solventar este creuament d'interessos? Difícil, encara que vies intermèdies es podrien dibuixar.

És cert que els moviments ciutadans per funcionar bé i de manera concreta han de moure's al marge dels partits polítics, que per definició, són generalistes. Però no és menys cert que si algú ací es posa a prova són els partits polítics. Una associació pot aparéixer per un fet puntual i no necessita de l'aprovació general, sinó que representa únicament els seus impulsors (ja siguen estos, tres, quatre, o tres mil). Un partit polític, en canvi, se sotmet a examen a cada elecció i representa no només els seus votants (desenes de milers de persones per regla general) sinó que s'ocupa de tota la societat. ¿Volen protagonisme? Clar. D'eixe protagonisme depén la supervivència de les seues organitzacions i en bona mesura de les seues idees. Les associacions, en canvi poden viure eternament amb aspiracions impossibles (o possibles), només els cal un parell de persones que n'estiguen conveçudes.

És fàcil i còmode criticar els polítics. Però ells, almenys, sobretot si les seues idees van a la contra, s'arrisquen a perdre... i a això no tots hi estan disposats.
Però ja sabem que vivim en la societat del que inventen ells.