Riquesa democràtica

Com segurament ja haureu llegit, la seu de Compromís a València, va ser atacada la matinada del 23 al 24 de desembre, i com a regal nadalenc ens deixaren una pedrada i una façana tacada de pintura.

Açò es veia vindre i tard o d'hora es repetirà. I no ho sabíem perquè fórem mags, sinó perquè simplement al País Valencià, la violència de caràcter polític, especialment contra les forces i persones d'esquerra s'han tolerat en el millor dels casos, o s'han encoratjat, en el pitjor. Com que la meua insultant joventut cada vegada ho és menys podria enumerar un bon grapat de casos en què he viscut en primera persona agressions i insults davant de la relaxació (siguem generosos amb l'adjectiu) de les forces de seguretat de l'estat que també jo pague. Tots sabem, per exemple, que a una manifestació del 25 d'abril hem d'anar de manera discreta i a ser possible ben acompanyat, sabem que un policia no té per què ser un aliat si tu ets una víctima que no parla en espanyol, o sabem que si tens una associació cultural que rep pintades dia sí i dia també, l'únic útil que pots fer és recollir els vidres i callar.



Aquesta passivitat, aquesta comprensió, els últims anys no ha fet més que créixer, i al respecte recorde ara les declaracions que el regidor de Seguretat Ciutadana de la ciutat de València va fer respecte a l'atemptat produït a la seu d'ERPV al carrer Erudit Orellana, i que venien bàsicament a llevar-li ferro a l'assumpte (que no es queixen tant, que tenim coses més importants en què pensar), o les declaracions de qui fins avui ha sigut l'últim delegat del govern (ja li buscaran una altra feina) on qualificava de riquesa democràtica la visita i amenaces de la ultradreta a Benimaclet. Si eixes declaracions s'hagueren produït respecte a un altre tipus de terrorisme el fiscal general de l'estat ja hauria pres cartes en l'assumpte.

¿Solucions? Poques, lamentablement. PP i Psoe consideren democràtic només allò que els beneficia a ells, i la intolerància està inoculada en bona part de la població (atenció als comentaris de la notícia a Las Provincias). La mà dura, fins i tot contra l'innocent, sempre ha tingut el seu públic. I si des del poder establert (mediàtic i polític) es dóna carta blanca al tema, el còctel està servit.

Supose que el que queda és aguantar i continuar amb l'exemple: treball i paraula. Ja vindran temps millors.

No ho sé

Voy a responder todas estas preguntas con la misma respuesta. Cuidado, se trata de una sentencia a la que no estarás muy acostumbrado de un tiempo a esta parte, un pensamiento erradicado la práctica totalidad de blogs, foros y redes sociales que has visitado de un tiempo a esta parte:

No lo sé.

Així s'expressa tal volta una de les opinions més equilibrades que he sentit i llegit esta última setmana sobre la no-nata Llei Sinde, la de Nacho Vigalondo a El País.

Bon Nadal a tots.

P.d.- Per cert, ahir atacaren la seu de Compromís a València, amb pedres i pintura. Els propers dies continuarem informant.

Compromís amb l'educació infantil

http://www.educacioinfantil0-3.blogspot.com/

Associació Compromís

Després de mesos de retallades socials i d'atacs governamentals a les capes més modestes, finalment la setmana passada vàrem veure l'inici de la reacció de la ciutadania davant de les injustícies. Lamentablement aquesta indignació es va circumscriure als aeroports i es va dirigir no contra les autoritats europees que juguen amb les nostres butxaques i futur com qui juga al Monopoly, sinó contra un col·lectiu de treballadors (ens agrade o no, és això el que són) que havien comés un error de càlcul defensant més enllà d'allò raonable les seus condicions de treball.

El mateix dia que a molts ciutadans en l'atur se'ls extingia el suport de 426 euros, a uns altres (alguns, els mateixos) se'ls havia fastidiat el pont. Només s'indignaren els segons.

No sé qui deia que la política és l'art del possible, la intenció de la frase és la justificació del cinisme, però tanca en ella mateixa una promesa esperançadora: estem en política perquè pensem que un altra societat, més igualitària, més justa, més neta... és possible. I tanmateix, aquesta tasca que roba temps i diners a centenars de militants es topa les més de les vegades amb el menyspreu del gros de la ciutadania, o el que és pitjor, amb la seua indiferència. "Sóc apolític", és una de les frases que més podem sentir entre els nostres veïns, una frase que té tant de sentit com "sóc amamífer", o "estic en contra que els humans hagem de respirar per viure"... Coses de la vida. (Una anècdota: l'altre dia em firmaren com a favor personal, i només per això, perquè ho demanava jo, la ILP que impulsa Compromís per demanar una xarxa d'escoles públiques per a xiquets de 0 a 3 anys. "Jo mai firme res". Ni una simple firma.)

Amb aquesta situació, els poc efectius mobilitzats acaben per desmoralitzar-se ben prompte. El seu treball, especialment si la seua opció política es troba a l'oposició, és inútil i sovint està mal vist. La promesa d'una ciutat millor, un país millor es desfà com un terró de sucre insípid.

¿Què fer? ¿enviar-ho tot a pastar fang? ¿Dir: molt bé, vosaltres, societat, no voleu saber res de mi i a partir d'ara este sentiment serà mutu? És possible que això fóra el més just, però se'ns dubte no seria el més intel·ligent, perquè una societat que perd els seus somiadors més desinteressats sens dubte és una societat pitjor.

Cal buscar altres opcions, altres maneres de veure que el teu treball al si d'una organitzacio política va més enllà d'organitzar mítings o la invenció d'eslògans, perquè si no guanyes, i normalment no ho fas, el teu treball servix per al funcionament de l'engranatge més o menys democràtic en què vivim, però no en el dia a dia dels ciutadans que esperes defensar.

És així com he arribat a la conclusió que és vertaderament necessari convertir els partits polítics, i especialment els progressistes, ecologistes i nacionalistes en veritables associacions d'acció social: amb actuacions concretes i visibles (compra de terreny d'horta, lloguer de cases a classes desafavorides, prestació de serveis gratuïts de guarderies, edició de llibres i discos en llengua pròpia...). Accions directes que convertisquen en útils, útils de veritat, tots i cadascun dels cèntims i minuts treballats pels militants. Sobretot perquè ni els diners ni el temps sobren.

I per a escèptics, baixant a un terreny immediat, caldria pensar què li dóna més rèdit a un partit polític, si una tanca publicitària, o un local d'atenció a adolescents sense recursos, per posar només un exemple.

Fermesa

Llegim avui en la premsa que el govern s'ha posat ferm i que no es consentirà una nova protesta o vaga com la que este cap de setmana han protagonitzat els controladors aeris espanyols. Em pareix bé. Contra els abusos i el xantatge dels col·lectius que saben que tenen la paella pel mànec (i pressionen en conseqüència) cal un govern que defense els interessos dels ciutadans.
Perfecte. Veure els militars a les portes dels aeroports no és plat de gust per ningú, però si és necessari, és necessari.



Per això em fregue les mans veient el canvi de rumb d'este govern espanyol, perquè a partir d'ara, com hem vist, tornarà a defensar els ciutadans front als xantatges dels poderosos, incloent-hi els tan famosos mercats financers. Des d'avui s'han acabat els retalls dictats des de fora de les fronteres espanyoles o europees, i les mesures contraciutadanes que ansiades per brokers financers que no saben ni on es troba la ciutat d'Alcoi, per exemple.

Al cap i a la fi, si posem militars a coaccionar treballadors que han passat mil proves abans de poder controlar un sol vol, com no hem de dir prou a un inversos que amb només una trucada de telèfon poden desestabilitzar les finances d'un estat.