Després de mesos de retallades socials i d'atacs governamentals a les capes més modestes, finalment la setmana passada vàrem veure l'inici de la reacció de la ciutadania davant de les injustícies. Lamentablement aquesta indignació es va circumscriure als aeroports i es va dirigir no contra les autoritats europees que juguen amb les nostres butxaques i futur com qui juga al Monopoly, sinó contra un col·lectiu de treballadors (ens agrade o no, és això el que són) que havien comés un error de càlcul defensant més enllà d'allò raonable les seus condicions de treball.
El mateix dia que a molts ciutadans en l'atur se'ls extingia el suport de 426 euros, a uns altres (alguns, els mateixos) se'ls havia fastidiat el pont. Només s'indignaren els segons.
No sé qui deia que la política és l'art del possible, la intenció de la frase és la justificació del cinisme, però tanca en ella mateixa una promesa esperançadora: estem en política perquè pensem que un altra societat, més igualitària, més justa, més neta... és possible. I tanmateix, aquesta tasca que roba temps i diners a centenars de militants es topa les més de les vegades amb el menyspreu del gros de la ciutadania, o el que és pitjor, amb la seua indiferència. "Sóc apolític", és una de les frases que més podem sentir entre els nostres veïns, una frase que té tant de sentit com "sóc amamífer", o "estic en contra que els humans hagem de respirar per viure"... Coses de la vida. (Una anècdota: l'altre dia em firmaren com a favor personal, i només per això, perquè ho demanava jo, la ILP que impulsa Compromís per demanar una xarxa d'escoles públiques per a xiquets de 0 a 3 anys. "Jo mai firme res". Ni una simple firma.)
Amb aquesta situació, els poc efectius mobilitzats acaben per desmoralitzar-se ben prompte. El seu treball, especialment si la seua opció política es troba a l'oposició, és inútil i sovint està mal vist. La promesa d'una ciutat millor, un país millor es desfà com un terró de sucre insípid.
¿Què fer? ¿enviar-ho tot a pastar fang? ¿Dir: molt bé, vosaltres, societat, no voleu saber res de mi i a partir d'ara este sentiment serà mutu? És possible que això fóra el més just, però se'ns dubte no seria el més intel·ligent, perquè una societat que perd els seus somiadors més desinteressats sens dubte és una societat pitjor.
Cal buscar altres opcions, altres maneres de veure que el teu treball al si d'una organitzacio política va més enllà d'organitzar mítings o la invenció d'eslògans, perquè si no guanyes, i normalment no ho fas, el teu treball servix per al funcionament de l'engranatge més o menys democràtic en què vivim, però no en el dia a dia dels ciutadans que esperes defensar.
És així com he arribat a la conclusió que és vertaderament necessari convertir els partits polítics, i especialment els progressistes, ecologistes i nacionalistes en veritables associacions d'acció social: amb actuacions concretes i visibles (compra de terreny d'horta, lloguer de cases a classes desafavorides, prestació de serveis gratuïts de guarderies, edició de llibres i discos en llengua pròpia...). Accions directes que convertisquen en útils, útils de veritat, tots i cadascun dels cèntims i minuts treballats pels militants. Sobretot perquè ni els diners ni el temps sobren.
I per a escèptics, baixant a un terreny immediat, caldria pensar què li dóna més rèdit a un partit polític, si una tanca publicitària, o un local d'atenció a adolescents sense recursos, per posar només un exemple.
2 comentaris:
Jo he escrit moltes vegades pero hem veig obligat a repetir-ho: no es pot defensar allò en el que no es creu. I el més trist de tot es que una part de la societat tampoc s'ho creu.
Una entrada molt interessant (encara que un poc depriment). Està clar que la societat s'entera només d'aquelles coses que volen que s'enteren els mitjans de comunicació que defensen les idees dels dos grans partits (que en el fons són molt pareguts). Partits com la Coalició Compromís no tenen tants mitjans de comunicació al seu servei i per això ho tenen molt difícil per arribar a la gent i per tant és possible que no traguen una bona representació a les pròximes eleccions, però encara així i tot no podem rendir-nos.
Això que tu proposes és molt interessant, però no sé fins a quin punt seria factible transformar els partits en associacions que ajudaren als ciutadans, sona bé, però la veritat és que em sona un poc utòpic.
Parle des de la experiència, costa molt moure a la gent a fer coses d'una manera desinteressada per als demés, al final el que sempre passa és són quatre gats els que se carreguen tota la faena i al final acaben desanimant-se perquè veuen que no aconsegueixen molt. La majoria de les persones van a la seua i miren només pels seus interessos.
De totes maneres, pense que és una molt bona idea i tan de bo es duguera a terme.
Publica un comentari