Dos dies després de la jornada electoral catalana, i amb els resultats electorals ja reposats, tothom agafa cadira per als quatre anys que vindran de la mà de CiU, especialment, com deia Isaac Rosa l'altre dia a la seua rebel columna, aquells que han estat deformant la realitat del tripartit dia sí, i dia també, i ara hauran de buscar un nou objectiu (que pot ser qualsevol de nosaltres).
El tripartit ha mort tenint en la Iniciativa de Joan Herrera el seu únic defensor: casualitat o no, i tot i la davallada, eixa ha sigut la formació que millor ha resistit l'envit. La renúncia de PSC i Esquerra només poden ser considerades com un error estratègic, i la compra dels arguments de l'opositor polític. Una manera de dir, de manera ridícula: "com tu tens raó, m'han de continuar votant a mi" (un fet, per altra banda, que els últims temps estem començant a vore a casa nostra). Increïble.
En qualsevol cas, el càstig rebut especialment per Esquerra em sembla tan dur com injust. Han pogut cometre errors (com qualsevol governant), i haver errat el tir en campanya, però en algun moment, d'ací uns anys, algú hauria de posar en valor el que ha fet este partit per la convivència dels catalans: un partit independentista va prioritzar l'agenda social a la nacional (sense renunciar-hi) i va fer president de la Generalitat un català d'origen andalús. Cap de les dues fites va ser ben engolida per convergents i adlàters mediàtics, que des del primer minut es llançaren al seu coll. Llàstima d'ocasió perduda. N'hi haurà més.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari