Vénen a per nosaltres

A la premsa d'avui topem amb dues anàlisis per a una mateixa presa de pèl. Reproduïsc la que escriu Ignasi Muñoz a l'Informatiu, que si fa no fa, és la que Nacho Escolar ens conta a Público.

La crisi que ens encercla i ens estreny amenaça d’assolir ressons èpics. Ara les grans retallades socials tenen melodies bèl·liques. Ahir ho comprovàrem amb el discurs del premier britànic, David Cameron quan -com un Winston Churchill en vespres de la batalla d’Anglaterra- va anunciar als ciutadans que han estat vivint “per damunt de les seues possibilitats”, que els retalls serien “dolorosos” i que “el model de vida de tota la població” es vorà afectat durant anys.

El colp de dalla alemany, al seu torn, es compara estos dies amb les estretors de “la postguerra”, tot obviant que la potent República Federal actual no té res a vore amb aquell Reich devastat per les bombes aliades.

Ací es tracta d’incrementar la moral de la tropa; de recordar la fèrria resistència dels britànics davant els nazis o el “miracle econòmic” de l’RFA per a què ningú caiga en la temptació de queixar-se de les incomoditats que l’esperen. Tot el poble ha de cenyir-se la corretja –tant els rics com els pobres- perquè la recuperació s’ha convertit en un objectiu patriòtic al nivell de les velles gestes.

No importa que els bombarders que assolaven Londres no es vegen ara per enlloc, ni que Hamburg o Dresden siguen ara ciutats puixants. Alemanya i Gran Bretanya travessen una emergència nacional que exigeix el sacrifici de tots. No hi ha enemics més enllà del derrotisme i la poca fe.

Tot ben eteri. La crisi ens ha caigut al damunt com una maledicció, com un virus que infecta en silenci, com una bomba de neutrons que elimina la vida sense trencar ni un plat. No hi ha culpables ni responsables de la catàstrofe, perquè tots ho som. Per alguna misteriosa raó, vam pecar quan decidírem comprar una casa per a viure. Sí, eren cares, però ens van dir que no patírem, que ens deixàvem els diners i ja els hi aniríem tornant a poc a poc. Ara resulta que, en realitat, no ens les podíem permetre.

A casa nostra, Zapatero, que sempre havia dit que no travessaria la línia roja, ha hagut d’empunyar la dalla i tallar a tort i a dret. Ha dit que ho fa a contracor, però amb esta confessió no fa més que admetre a la fi que no era l’amo, sinó un simple encarregat d’administrar la finca.

I jo em pregunte. Per què els qui demanen ara la sang, la suor i les llàgrimes de tots no proposen d’atacar els vertaders enemics, el que ens fan xantatge amb endur-se els seus diners a fora si els demanem que tributen com ho fem la majoria? Per què no es bloquegen les fronteres dels paradisos fiscals fins que no revelen els seus secrets bancaris i publiquen els registres mercantils? Per què és preferible salvar un banc amb diners públics en comptes de expropiar-lo? Per què es permet que l’avaluador de la solvència estiga a sou de l’avaluat? Per què volen que ens sentim culpables d’este desgavell? Per què ningú dóna la cara? Per què ningú diu que s’ha equivocat? Per què ens tracten com a carn de canó? Per què no els enviem a pastar fang en comptes de marxar disciplinadament al front a salvar-los la pàtria?

P.d.- Encara que tot açò, ja ho cantava La habitación roja ja fa anys...