Xiringuitos polítics

Ho reconec, no he seguit de prop el problema (sembla que de capital importància per a la nostra economia) dels xiringuitos de platja. Des del principi em va semblar una excusa més d'enfrontament amb el govern central. L'enèssima. Per a mi era simple: si hi ha una Llei de Costes, caldrà aplicar-la, i si no es considera adequada esta Llei, modificar-la en les instàncies corresponents. No hi havia una altra, i vaig passar del tema. Però el tema s'ha quedat com una remor de fons, i cada dia està agafant més embranzida... fins avui, quan he llegit en premsa, que el PSOE valencià ha votat al Ple de l'Ajuntament de València a favor d'una moció que sol·licita una moratòria en l'aplicació de la Llei. Una moció, feta pel PP, on es reclama, a més, que les competències en la matèria passen a dependre de la Generalitat (tres anys després d'haver-se cuinat entre ells dos un nou estatut).

O siga, que quan pensàvem que ho havíem vist tot, arriba Alarte i companyia, i donen validesa a l'argumentari popular (que avui és este i demà pot ser un altre, com veiem amb el del transvassament Tajo-Segura). Ho he dit, desconec la problemàtica a fons de la Llei de Costes, el que sí sé és que una Llei es modifica amb una altra proposició de Llei pels canals legals que l'habiliten, i no amb una cridoria desenfrenada a dos des de la seua aplicació.

La votació d'ahir destapa una certesa: el pitjor del Psoe no és que estiguen perduts i sense projecte, el pitjor és que estan acovardats.

P.d.- Corren versions apòcrifes que narren com Jorge Alarte, abans d'afiliar-se al Psoe va intentar entrar en les files populars, i que o bé no el deixaren ingressar o bé s'ho pensà millor. Versions apòcrifes, ja dic, però com diuen els italians, se non è vero, è ben trovato.

Desapareix un precursor

Este matí hem conegut la notícia de la mort de Joan Monleón. Tot i la seua prolífica carrera, Monleón sempre serà recordat com el primer showman de la televisió valenciana. Un programa inocu, el seu, que avui en dia podem recordar, en comparació a la baixesa ètica i fem audiovisual que ens fan engolir des de RTVV, com a boccato di cardinale televisiu.



Descansa en pau, Joan, que t'ho has guanyat.

Bon Nadal

Repensar els tabús

Tot i que no compartisc la literalitat de tot l'escrit, m'ha semblat molt interessant article el que publica avui Vicent Baydal a l'Informatiu, sobretot en la segona part. En esta, Baydal proposa sense embuts trencar tabús a l'esquerra ideològica, no per aigualir-la en el liberalisme econòmic en una enèssima tesi tercerviista, sinó ben al contrari, per revisitar els llocs comuns que hem donat com a propis de l'esquerra, quan en realitat no tenen per què ser-ho.

Baydal parla de la desconfiança cap a les grans empreses, de la mitificació del xicotet empresari, o de la defensa dels privilegis del funcionariat... però a estes afegiria jo el respecte quasi reverencial que encara existeix cap als autodenominats sindicats de classe (totalment despretigiats al nostre país per part de la ciutadania), o la confusió de la defensa de la igualtat entre homes i dones amb certs privilegis femenins. Segur que a poc que pensem se'ns ocorren un grapat més.



P.d.- L'acudit, d'Ortifus.

Més fort, més il·lusionant, millor

En fi, ja està fet, ahir les respectives Meses Nacionals d'Iniciativa i Bloc (i el referèndum d'Els Verds-EE) varen donar el vistiplau a l'acord electoral. He de dir que m'alegra molt el resultat final de les votacions, en especial, clar, el que va eixir de la Mesa Nacional d'Iniciativa.

A partir d'ara, més treball i més bon rotllo.

El relleu

A mesura que s'apropen les respectives Meses Nacionals que dissabte decidiran sobre el pacte entre Bloc, Iniciativa i Verds, el debat sembla escalfar-se per minuts.

Curiosament, però, una part d'este debat s'ha desviat cap a un element que no figura en el principi d'acord però que es dóna per fet, el relleu de Mònica Oltra de la sindicatura del grup parlamentari, en favor d'Enric Morera.

De la història de com Mònica Oltra va accedir a la sindicatura en sabem ben poc, però tot indica que va ser una solució d'urgència després del relleu de Glòria Marcos. Oltra aleshores encara no havia sigut expulsada d'EUPV, i formalment el pacte es mantenia: la sindicatura la continuava ocupant una militant d'eixe partit. La resta, que si Oltra va negar-se en un primer moment, que si hi hagué un pacte tàcit per fer-ne un relleu posterior, que si Morera va poder però no va voler... tota eixa resta, dic, entra dins de l'àmbit de la rumorologia, i segurament conté tanta part de veritat com de mentida.

Però ara han passat dos anys i mig, i en un àmbit tan dinàmic com és la política de partits (la ideològica té uns altres ritmes) ha ocorregut un fenòmen amb qui ningú no comptava: Mònica Oltra se'ns ha mostrat com una extraordinària portaveu, coneguda i reconeguda per bona part de la ciutadania. És cert que el que ella diu, ja ho han dit molts abans, però no és menys cert que ningú ho ha dit com ella. ¿És realment necessari malbaratar eixe cabdal polític?

Un company de partidet em comentava que si ell fóra del Bloc, el que faria seria posar a Mònica de cap de llista i darrere cinc dels seus militants. I jo n'estava d'acord. Però clar, nosaltres no som del Bloc, per més simpàtic que ens caiga, i sota el meu punt de vista és lògic que la gent del Bloc vulga veure un dels seus al capdavant del grup parlamentari. El relleu, des d'eixe punt de vista, és necessari. I sí, sense ella al capdavant hi haurà una xicoteta pèrdua en la defensa i la proposta d'un País Valencià més just i solidari, però com que conservarà l'acta de diputada i continuarà treballant sabem que la pèrdua serà així, xicoteta.

Mònica Oltra sí, Enric Morera, també.

Miops

Ho diu Nacho Escolar, i com que ho torna a dir millor del que ho podria fer jo, no em queda més remei que enganxar-ho.

Lo admito, la derecha tenía razón: España se rompe. Hay Comunidades Autónomas que desprecian las leyes que aprueba el Congreso de los Diputados, que están en permanente estado de rebeldía frente al Gobierno, que aprovechan cualquier oportunidad para pisotear la convivencia. No hablo de Catalunya ni tampoco de Euskadi: me refiero a Madrid o a la Comunidad Valenciana, de donde llega el enésimo episodio de independentismo popular. De los creadores de “Educación para la Ciudadanía, pero en inglés”, llega ahora otro título de los de reír por no llorar, una tragicomedia donde el cabo no come para que se joda el capitán. El Gobierno de Camps rechazará las ayudas económicas para equipar con portátiles a los colegiales valencianos porque “el ordenador que ofrece Zapatero puede provocar miopía a los niños”.

La frase, literal, sale de la preclara visión del conseller de Educación de la Comunidad Valenciana, Alejandro Font de Mora, que argumenta –citando un estudio que ha pagado la propia Generalitat valenciana– que las pequeñas pantallas de estos portátiles, de 10 ó 12 pulgadas, son dañinas para la vista; algo que, de ser cierto, debería ser motivo para prohibir cuanto antes todos los teléfonos móviles del mercado, cuya pantalla no llega ni a la quinta parte de ese tamaño.

Font de Mora es el mismo conseller que mantiene a un amplio número de colegiales valencianos dando clase en barracones, lo que debe de ser excelente para el desarrollo de su sistema inmunitario. También es quien retiró las subvenciones para los libros de texto, probablemente para evitar problemas de espalda a los pobres alumnos, que así no tienen que cargar con tanto peso. Pero no quiero ironizar con la seria amenaza que supone la miopía infantil para toda la sociedad. Estos niños más tarde crecerán, y puede que después se conviertan en ciegos políticos.

Las verdades del barquero

Brutal i impagable. El resum d'una legislatura.

Investigació i desenvolupament

Dues notícies que no tenen res a veure, però sí. La primera, les declaracions d'Arturo Virosque, un senyor que presideix la Cambra de València, ja sabeu, eixa associació a la qual han de tributar xicotets i mitjanes empreses obligatòriament (sense veure'n cap benefici, tot siga dit).
Que diu el senyor Virosque que ell decidirà quan se'n va de la presidència de la Cambra de Comerç, i que ajo y agua a qui no li agrade. En prenem nota.

La segona notícia, és la confirmació d'una dada que ja sospitàvem: els espanyols amb estudis superiors són els qui tenen una major taxa d'atur d'Europa. I dels pitjor pagats hi afegiria jo. Però supose que els empresaris valencians no tindran res a veure amb el tema. Ells no dormen pensant en la investigació, el desenvolupament, la innovació en les seues empreses i en el benefici econòmic i personal dels seus treballadors... I si no em creieu, estigueu atents als televisors, que sembla que avui es donen no sé quins premis de la Nit de l'Economia Valenciana. Quasi res.

P.d.- La veritat, en una altra vida he hagut de ser molt dolent, perquè jo, que sóc empresari, què he fet per a meréixer estos companys de viatge.

L'idioma de la salut

Apareix avui en premsa una notícia més de les moltes que podem recollir al respecte en un any: que el Síndic de Greuges ha cridat l'atenció a la Conselleria de Sanitat per dues discriminacions lingüístiques consecutives. La primera, l'efectuada per una doctora (de la qual s'oculta el nom) que li va dir a un pacient de Benicarló que o li explicava les coses en castellà o ja es podia buscar un metge en un altre centre de salut.

La segona, perquè la resposta que va enviar la Conselleria a la queixa del ciutadà també es va fer en castellà. Una resposta sense desperdici, per cert, on s'afirmava que la Conselleria "respecta a tots els ciutadans", però que "són molts els metges que vénen a treballar i que provenen d'altres països, com este cas, o d'altres autonomies", i que la primera finalitat d'un servici sanitari és "l'atenció mèdica per damunt de l'idioma en què es preste".

La notícia és avui a penes una columneta en dos diaris, i segur que indigna als autoproclamats com a ciutadans del món. Ací la reproduïm a títol d'inventari.

Fumata blanca

Era el que el sentit comú dictava, la direcció a la qual semblaven conduir totes les senyals... i tanmateix, en algun moment va haver el perill que no es materialitzara. Però no, l'acord ja ha arribat, i si les respectives Meses Nacionals ho aproven el poper dia 19, tindrem coalició electoral Bloc-Iniciativa-Verds per a les properes autonòmiques i municipals. Tot indica que així serà.

¿Què suposa este acord? Grosso modo, que els ciutadans valencianistes i progressistes ja tenen una llista unívoca en la qual emmirallar-se. Davant de la fragmentació de les forces d'esquerres, Bloc, Iniciativa i Verds fan un esforç de suma, de construcció de sinèrgies.

Les dificultats són òbvies. Per a començar estem parlant de tres partits, tres, que tot i les semblances programàtiques, tenen accents diferents. Però clar, en això consisteix una coalició, a juntar-se grups i persones que no són iguals, però sí suficientment semblants com per treballar en comú. Per a continuar, a partir d'ara serà fàcil sentir veus discordants (sobretot provinents dels sectors més immobilistes)que desqualifiquen el pacte o que l'intenten sabotejar des de dins. Per últim caldrà treballar per a trencar els buits informatius, que seran cada dia més clamorosos, i que hauran de ser suplits amb intel·ligència i originalitat.

És igual, amb un model de País que ha fet crack, i una suposada alternativa que al màxim que aspira és a imitar els seus predecessor, la coalició de Bloc-Iniciativa-Verds suposa un nou vot per a noves polítiques al País Valencià.

A partir d'ara, a convéncer molts ciutadans.

La mort de la música

Nacho Escolar encerta, com de costum.

El lunes 1 de diciembre del año 2014 se acaba la música. No está claro si será por la mañana o por la tarde porque Luis Eduardo Aute no ha sido tan preciso. Pero de la fecha el artista y profeta no tiene duda: “En cinco años esto desaparece, no habrá ni canciones ni música”. Cinco años, ni cuatro ni seis. Cinco años y ni un día más, salvo que se cumpla el condicional que añade el mismo Aute: “Salvo que el Gobierno haga algo”. Pues no será por falta de acción gubernamental. ¿Algo? No. Todo lo que le pidan, que mandan más 200 artistas que millones de internautas.

Por eso hoy descubrimos que la Ley de Economía Sostenible, además de lavar más blanco y pasear al perro, también sirve para sostener una industria obsoleta: la del CD. Ya no es sólo el canon. Como los jueces españoles tienen la mala costumbre de respetar la legalidad y, sentencia tras sentencia, están dando la razón a las webs de enlaces P2P, la nueva macroley anulará este penoso trámite –también conocido como juicio justo– para que sea directamente el Ministerio de Cultura quien decida qué paginas hay que cerrar en caso de piratería. El precedente es aterrador. Acaba con la presunción de inocencia y deja abierta la peligrosa puerta de la censura. Si la piratería es excusa para cerrar una web sin juicio, qué no se hará en el nombre de otros demonios, como el terrorismo.

Pero el gran fallo está en la premisa que justifica el estado de excepción digital. La música está más viva que nunca. Lo que se muere es el disco, el CD: un negocio caduco e insostenible. Los ingresos de conciertos, según la SGAE, se han multiplicado casi tanto como los musicales. Se extingue el negocio de la música enlatada, pero florece el de la música fresca. Y eso es algo que no va a cambiar, por mucho que se retuerza la ley para intentar detener el tiempo.

Un periodisme, ara

Talle i enganxe d'ací i d'allà quatre retalls d'un únic cas.

Primer retall, la portada d'ABC del passat dissabte.



Segon retall, l'exculpació de l'acusat de tots els càrrecs el mateix dia de la portada.




Tercer retall, la vinyeta d'avui de Manel Fontdevila a Público.




Quart retall, el vídeo que es pot veure a la web de Tv3, molt poc difòs, en què un càmera/periodista anima una dona perquè insulte a crits l'acusat. Preguem un minut de silenci corporativista al respecte, per favor.


P.d.- Avui, el director d'ABC demana disculpes en el seu videoblog. És igual, sabem que estes pràctiques es continuaran produint, i que a ningú l'importarà. Per exemple: la pròxima vegada que detinguen a deu joves per pertinença a ETA, i a l'endemà, d'amagat, en queden lliures nou.