Clarificant panorames (2)

A Espanya, la política verda és un embolic. Li dones un puntelló a una pedra i trobes un grapat de partits amb etiqueta verda. Sense anar més lluny, al País Valencià tenim Els Verds del País Valencià, els Verds-Esquerra Ecologista, i en les últimes eleccions vaig descobrir fins i tot una llista (¿exòtica?) anomenada Los Verdes del Mediterráneo, a banda de llistes independents i municiapals arreu del territori.

Açò a casa nostra. A nivell estatal el tema es divideix bàsicament i, per no fer-ho llarg, en dos subgrups: aquells verds agrupats al voltant de l'anomenada Mesa per la Unitat dels Verds, i els que pertànyen a la Confederació dels Verds.

El panorama el completarien Iniciativa per Catalunya, que pertany al Grup Verd Europeu al Parlament d'Estrasburg, i més modestament Iniciativa del Poble Valencià, que també pertany al Partit Verd Europeu.

Vist el panorama, la construcció d'un espai verd unificat no sembla ser una altra cosa que una quimera. ¿O tal volta no? De tots els partits que hem anomenat l'únic que fins ara ha demostrat amb vots sobre la taula, la capacitat d'articular eixe espai d'esquerres i verd en la societat ha sigut Iniciativa per Catalunya. ¿Per què ha sigut així? En la meua opinió per dues raons fonamentals: per l'existència d'una estructura orgànica i militant prèvia (recordem que ICV prové de l'històric PSUC, que va cedir la seua soberania al nou partit), i en segon lloc, perquè l'ecologisme és un element més del seu ideari, irrenunciable, però no l'únic.

Així doncs, la construcció d'un espai verd a nivell estatal hauria de seguir eixes vies: una estructura prèvia i amb certa implantació (de nivell associatiu o partidista) i una idologia, que a banda de l'etiqueta verda, agrupara altres ideals a defensar, com ara, m'atrevisc a apuntar, la redistribució de la riquesa, la defensa d'un estat confederal, o la laïcitat de l'estat, per posar només tres exemples.

Sembla que alguns contactes ja s'estan produint. Ja veurem en què queden.

Clarificant panorames

Sembla que estem en temps de prendre carrereta política. Aprofitar la pausa, que l'any que ve arriben les eleccions catalanes, i el 2011 autonòmiques i municipals. Així que toca resituar-se abans d'iniciar el camí.

En eixe context podríem inscriure el congrés del partit de Rosa Díez, o l'anunci de la posada en marxa d'una refundació d'IU anunciada des de fa segles. Parle particularment d'aquest dos moviments perquè em sembla que, segurament sense saber-ho (sobretot en el cas dels primers), poden contribuir a l'homologació del mapa polític espanyol al que veiem, grosso modo en la majoria de parlaments europeus.

El cas paradigmàtic el trobem a Alemanya, on cinc forces tenen el seu espai consolidat: conservadors, socialdemòcrates, liberals, verds i esquerra postcomunista. Eixe esquema, amb lleugeres variacions autòctones, el trobem a Itàlia, a Portugal o a França, per citar només tres països del nostre més immediat entorn.

El partit de Díez està destinat a ocupar, per fi, l'espai situat entre la dreta i l'extrema dreta que fins ara monopolitzava el PP: trets liberals, trets nacionalistes, certa retòrica antipartits... La caspa franquista era massa pesada per als partits d'extrema dreta que fins ara havien intentat trobar el seu espai. Este partit se l'ha espolsada i ha gaudit dels altaveus comunicatius necessaris. Tindrà recorregut, però em sembla que molt menys del que li auguren les enquestes (els seus resultats en les europees, on el vot útil té menys importància, varen estar molt lluny de les primeres previsions).

El cas d'IU és una història fins a cert punt oposada. La pluralitat de la qual va nàixer la coalició fa vint anys ha quedat ofegada com a conseqüència d'un PCE que veu Izquierda Unida només com una marca electoral del seu projecte. Ara, enlluernats pels èxits relatius de Die Linke o els partits d'extrema esquerra portuguesos, han decidit donar un pas més cap a l'ortodòxia. Eixe camí no trobe que els done els resultats electorals desitjats, però com que a disciplina no els guanya ningú, sobreviuran amb el percentatge que els quede.

¿Què li queda, doncs a Espanya per tal d'homologar-se al panorama europeu? En efecte, un partit verd d'esquerres. La seua inexistència a nivell estatal no deixa de ser una anomalia espanyola. ¿És possible la seua constitució? ¿Quina estructura territorial hauria de tindre? ¿Hi ha espai ideològic a Espanya per a un altre partit?

Totes estes preguntes i alguna més, en la següent entrada.

Sobre l'Alakrana

Del millor que he llegit sobre el tema de l'Alakrana ho escriu avui un tal Agnóstico (I i II) als comentaris sobre l'alliberament a Público. És un poc llarga la reflexió, però val la pena.

AGNÓSTICO I

En este tema es asombroso y sorprendente el descaro de algunos, la desfachatez de muchos y la irresponsabilidad de casi todos.

-Descaro de algunos que proponían una salida militar al secuestro para evitar el ridículo internacional, OCULTANDO que varios centenares de buques secuestrados se han liberado pagando rescate (salvo en uno francés que militares asaltaron y liberaron pero a costa de matar al patrón del yate).

Y de muchos países, algunos más potentes que el nuestro como Alemania, Canadá, Rusia, Francia (ha pagado en todos los casos menos en uno).

Y en la inmensa mayoría de casos se tardó más de 2 meses por las difíciles negociaciones. El problema de la traductora del artículo es un indicativo de las dificultades. Así que los comentarios de "para pagar no hacía falta tanto tiempo" se revelan como malintencionados o todos los países son unos ineptos: Alemania liberó su buque tras el pagó el rescate después de 4 meses de secuestro.

- Desfachatez de muchos que lamentan que se haya pagado rescate cuando, unos días atrás, en ESTOS MISMOS FOROS atacaban al Gobierno "que no hace nada" y los tildaban de "Gobierno inútil" "Gobierno inepto".

Claro que, tanto si el Gobierno negociaba como si no, tanto si se pagaba un rescate como si no, tanto si se exploraba una solución militar como si no, dirían "Gobierno inútil, Gobierno inepto" se hiciera lo que se hiciese.

- Irresponsabilidad de casi todos: de los Medios, de las familias, de algunos partidos que objetivamente se han convertido cómplices y altavoces de los secuestradores para PRESIONAR AL GOBIERNO y que cediera a las demandas de los secuestradores. "El Gobierno nos miente" creyendo más a los secuestradores, "si la han cagado que lo arreglen" gritaba la mujer que hoy está "superfeliz".

Hasta que el Gobierno dió un puñetazo en la mesa y exigió el silencio y la discreción necesarias para unas delicadísimas gestiones. SOLO cuando ha acabado el griterío, el Gobierno ha trabajado sin presiones y se ha producido la liberación.

En eso sí que hemos hecho el ridículo: en ningún país con buques secuestrados se ha producido este vocerío. VOCERÍO que nos ha costado CARO pues los secuestradores al advertir que sus maniobras de dividir a la sociedad tenían éxito han aumentado sus demandas.

Es hora de críticas pero también de autocríticas, al menos para la gente honesta.

AGNÓSTICO II

En esta hora de críticas y autocríticas, habría que tener en cuenta algunas acciones y reflexiones:

1.- Cuando vuelvan a España, la Fiscalía debería actuar e investigar al armador, patrón y capitán:

- bajo que pabellón navegaban,

- por qué salieron de la zona de seguridad, poniendo en riesgo a la tripulación.

- contratos y salarios de la tripulación (7 vascos, 8 gallegos, 1 andaluz, pero también 4 de Ghana, 3 de Senegal, 8 de Indonesia, 2 de Costa de Marfil, 2 Madagascar, 1 de Islas Seychelles).

- Asimismo Inspección Fiscal exhaustiva del buque: quién controla el volumen de capturas, dónde se venden (en alta mar a la flota japonesa o en Japón), declaración de esas ventas y pago de impuestos.

2.- El armador habrá pagado el rescate ya que estaba asegurado frente a secuestro. Pero éste no es el gasto más importante.

Buques de la Armada, aviones, helicópteros, agentes de inteligencia, embajadas, diplomáticos, miles de horas de funcionarios y alta Administración...¿Cuánto ha costado?

También pagamos el 50% del coste de los vigilantes privados que han embarcado en los atuneros. Francia ha embarcado militares y cobra a cada armador 5.000€ por buque y día.

Los atuneros exigen al Gobierno protección en el extranjero. Hay cientos de empresas que operan en países poco seguros (Colombía, Angola, Marruecos, Brasil, etc.) y se pagan ellos su seguridad.

¿Por qué tenemos que pagar los ciudadanos los gastos de una actividad privada para que engorden sus beneficios?. Estamos hartos de la máxima neoliberal: yo me enriquezco INDIVIDUALMENTE, vosotros pagáis los gastos COLECTIVAMENTE.

3.- ¿En qué situación queda la sociedad frente a secuestros en territorio nacional?

Hasta ahora frente a un secuestro económico de ETA, el Gobierno de turno no cedía pero miraba para otro lado mientras la familia pagaba, aunque algunos fiscales llegaron a interrogar a familiares e intermediarios. Los partidos, Medios y la sociedad apoyando al Gobierno de turno. Así ocurrió con decenas de secuestros. Ahora parece que se ha quebrado una línea.

Si en el futuro hay un secuestro de ETA y en la operación se consigue detener a 2 de los secuestradores, ¿arreciarán las críticas al Gobierno por ello? ¿Argumentarán que la detención complica la resolución del secuestro?.

Si los secuestradores dejan hablar al secuestrado con la familia ¿saldrán éstas corriendo a los Medios y a la oposición, diciendo que el Gobierno no hace nada, el Gobierno nos miente?.

Si la liberación se dilata, ¿Se manifestarán las familias con la complicidad de los Medios, exigiéndole al Gobierno que ceda ante ETA?.

Y la oposición ¿azuzará a las familias y Medios para atacar el Gobierno de Turno?

Esperemos que no. Pero la actitud de algunos, nos ha dejado bastante inermes, bastante indefensos en estas situaciones. Por intereses espurios se ha roto una línea en la que coincidíamos todos.

Secrets i mentides

Des de fa un parell de setmanes el col·lectiu local d'Iniciativa a la ciutat de València ha encetat una sèrie d'accions per tal de recollir firmes en favor de la ILP que ha impulsat Acció Cultural del País Valencià.

Una Iniciativa Legislativa Popular és grosso modo una proposició de Llei que emana d'una part de la ciutadania. En aquest cas, la intenció del text és possibilitar la recepció en els territoris amb llengua pròpia de les senyals de televisió que emeten en les mateixes llengües cooficials. És a dir, no només Tv3 al País Valencià, sinó també Punt 2 a les Illes Balears o Euskal Telebista a Navarra, per afegir només dos exemples.

La ILP, perquè haja de ser tinguda en compte ha de reunir mig milió de firmes arreu de l'estat. Si s'arriba a eixa xifra, el Parlament Espanyol ha de pronunciar-se obligatòriament.

¿Per què s'ha arribat a aquesta situació?
- Perquè en trenta anys de democràcia, els partits que ens han governat, PP i PSOE, no han volgut atorgar un marc jurídic a estes emissions.
- Perquè al contrari, els esforços d'estos partits sempre s'han adreçat a tancar les emissions de Tv3 al País Valencià.
- Perquè en realitat a PP i PSOE la salut i prestigi del valencià no només els dóna igual, sinó que els molesta profundament.

Dóna igual. Hi ha un sector del País Valencià que ni s'hi resigna, i la ILP arribarà al Parlament Espanyol amb l'esforç de milers de voluntaris. Ja vorem quina mentida ens conten per a justificar el seu vot, positiu o negatiu.

Camps no està boig

José manuel Romero ho ha escrit avui a El País

El presidente de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, acosado por graves sospechas de corrupción en su propia casa, en el Gobierno que preside y en el partido donde manda, ha dirigido hoy a la oposición una invectiva insólita en el parlamentarismo español. Sin mirar a su interlocutor, el portavoz socialista, Ángel Luna; con los ojos perdidos por el salón de plenos, bailando nervioso sobre la tribuna, ha soltado: "A usted le encantaría coger una camioneta, venirse de madrugada a mi casa y por la mañana aparecer yo boca abajo en una cuneta".

(...)

Como los socialistas preguntan cada semana por las corruptelas y han denunciado las mismas ante los tribunales de Justicia, el presidente entiende que quieren matarle. En el camino hay más personas que, según el pensamiento de Camps, deben tener las mismas intenciones que Luna por las cosas que han hecho en los últimos meses. Desde el juez Baltasar Garzón, que encontró indicios suficientes de cohecho impropio en la actuación de Camps; hasta la Fiscalía Anticorrupción, que le implicó en la trama corrupta que dirigía Francisco Correa; pasando por el juez conservador José Flors, que instruyó la causa en Valencia y entendió que había suficientes pruebas del supuesto delito como para sentar al presidente valenciano en un banquillo. ¿Todos quieren coger una camioneta, conducir de madrugada hacia la casa de Camps y, por la mañana, verle aparecer boca abajo en una cuneta?

Y si el Tribunal Supremo estima el recurso de la Fiscalía para sentar en el banquillo a Camps, ¿pensará el presidente valenciano que los expertos magistrados de Madrid pertenecen también a la cuadrilla que integran el socialista Luna y los jueces y fiscales que le han puesto en la picota por sus devaneos con la red corrupta?

Camps recibió una ovación de los suyos cuando hizo pública su escalofriante reflexión. Luna, el supuesto interesado en ver al presidente valenciano boca abajo en una cuneta, sugirió que quien así le atacaba había pasado del estado de enajenación política al de enajenación mental.

Pero Camps no está loco, simplemente huye hacia delante para no volver la vista atrás. El pasado le persigue tan de cerca que un día le alcanzará. Y entonces, Camps no tendrá más remedio que mirarlo a la cara y se asustará.

Autopista cap al cel

Dissabte vaig baixar a Altea des de València. Cent trenta quilòmetres d'autopista que em varen costar sis euros en combustible i deu en peatge. Cap problema. N'estem acostumats. A l'endemà vaig tornar fins València per la N-332, una carretera lleugerament més llarga, però sobretot, molt més perillosa. També n'estem acostumats a este desequilibri, i a la conclusió que se n'extrau: si vols seguretat, paga-te-la.

Avui dimecres, però, he descobert que este axioma que els diversos governs del País i l'Estat han aplicat en qüestió de carreteres sobre els ciutadans, només és vàlid per a les seues vides. Quan es tracta de diners, si les empreses concessionàries volen seguretat, paguem tots. Quatre-cents seixanta milions d'euros en ajudes i préstecs els ajudaran a no fer fallida. Enrecordeu-vos quan torneu a pagar a Altea, o Pedreguer, o la Vila... I doneu gràcies a PP i PSOE, de nou.

Brutalitat institucional

Avui a El País

Álvaro Pérez: ¿Has leído mi tarjetón?

Camps: Muchísimas gracias, ¿eh?

Á: Bueno, escucha, tu... ¿Has leído mi tarjetón?

C: Sí, sí, sí...

Á: Bueno, pues fíjate, fíjate si te debo...

El juez Flors quiso saber qué encerraba ese mensaje de El Bigotes y preguntó a Camps:

Juez: ¿Qué le debe a usted el señor Pérez?

Camps: Todos los valencianos me deben mucho porque he sacado adelante la Comunidad Valenciana. Los valencianos me gritan "presidente, presidente" cuando me ven por la calle.

Juez: No, señor Camps, lo que le pregunto es ¿qué le debe el señor Pérez?

Camps: Todos reconocen mi empuje como presidente.

Juez: Bien, es suficiente.



P.d.- Gràcies a Miswasabi per la idea

A partir d'ara

I després de la manifestació de dissabte, ¿què?

El moviment començà a finals d'hivern, al calor de les primeres informacions sobre el cas Gürtel, i no ha fet més que créixer. Una convocatòria ací, una samarreta allà... i la ciutadania progressista ha començat a mobilitzar-se. El punt àlgid d'aquesta mobilització, pel moment, el visquérem aquest cap de setmana. Que una convocatòria feta només a través d'internet i el boca orella aplegue entre 15000 i 20000 persones (posaria la mà en el foc per esta xifra) és un èxit sense precedents*.

¿I ara què? Doncs com diria Joan Fuster, ara toca corregir i augmentar. La dreta valenciana basa part del seu èxit en la fidelitat del seu electorat, una fidelitat que no té el votant de centre-esquerra respecte als seus partits de referència. La ciutadania no és infal·lible (perquè no, el client no sempre té raó), però s'ha de reconéixer que els partits valencians són proclius a donar motius de desafecció. Cal, doncs, minimitzar eixos motius (ja siguen reals o no), i il·lusionar a l'electorat amb una alternativa de govern creïble, d'esquerres i valencianista.

Per això, la protesta ha de continuar (tot sembla indicar que el proper objectiu serà la manipulació de RTVV), però la proposta ha d'augmentar. L'una sense l'altra poca cosa podrien fer.

Som més dels que diuen i volen.

Punt i seguit

Ahir dissabte es varen viure moments emocionants com feia temps que no es recordaven a la ciutat de València. Gent de molt diverses edats i condicions socials varen baixar al carrer per dir prou.












Ja dedicarem un post al llarg de la setmana a analitzar alguns aspectes de la manifestació. Avui, però, és només moment d'agrair el treball dels organitzadors, i en especial la tasca esgotadora de Cèsar, Raquel i Reyes. Ells ho posaren en marxa i a ells se'ls deu el reconeixement.