Rèquim per una meritocràcia

Fa dos dies va eixir en premsa que el regidor socialista José Luís Ábalos, deixava el consistori i passava a exercir únicament com a diputat del Parlament espanyol, així li ho havia demanat el secretari general del seu partit, Jorge Alarte.

¿Qui és José Luís Ábalos per a la ciutadania en general? Doncs José Luís Ábalos és, com aquella pel·lícula dels Cohen, l'home que sempre va estar allí.
A saber:
- Cap de la secretaria particular del Delegat del Govern a la Comunitat Valenciana (1983-1988).
- Cap del gabinet del Conseller de Treball de la Generalitat Valenciana (1988-1991).
- Director del Programa de Cooperació i Solidaritat Nord - Sud de la Generalitat Valenciana (1989-1992).
- Assessor del Grup Socialista en l'Ajuntament de València (1992-1999). Regidor de l'Ajuntament de València (1999 - 2009).
- Diputat Provincial de València (2003-2007).
- Diputat del Parlament (2008 - ...)

Com que Ábalos va nàixer l'any 59, este revolucionari del segle XXI no s'ha baixat del càrrec públic des que tenia 24 anys. Més de mitja vida. ¿És dolenta aquesta pervivència en els càrrecs públics? No necessàriament. No, si el treball és útil, no, si el treball és profitós, no, si hi ha treball i els ciutadans així ho reconeixen... Ara bé, ¿quina marca ha deixat este bon home en els ciutadans valencians?, ¿en què ens ha servit el seu deambular d'administració en administració?
Tal volta després de tants anys vivint en aquesta ciutat no me n'he asssabentat.

I tanmateix, la culpa d'esta sitació, no és seua, sinó del ciutadà. El ciutadà té la possibilitat, cada quatre o menys anys de donar i llevar raons, de premiar o castigar el treball polític. Si els càrrecs d'un partit (PP o PSOE) saben que facen el que facen tindran assegurat un vot superior al 30% per allò del mal anomenat vot útil, i per tant, una quota de poder i un sou que dur-se a la butxaca, la conseqüència és lògica: medrar dins del partit per aconseguir un lloc d'eixida i viure de rendes.

Tinc una cita per vosté

Dissabte, tenim una cita amb la dignificació de la política.

L'adversari del PSOE

El País - FERNANDO GAREA - 21/10/2009


Mariano Rajoy sempre troba en l'economia el bàlsam de les seues ferides polítiques i al Govern se li obrin les seues quan es tracta de debatre de la crisi en el Ple del Congrés. I, com en tots els debats precedents sobre economia, el PP acaba sempre per alinear-se amb CiU contra la forma en què el Govern afronta la crisi i els partits minoritaris de l'esquerra acaben per allunyar-se irremeiablement del PSOE.

Esta vegada la bretxa és major perquè la vicepresidenta segona, Elena Salgado, va ser especialment agra amb els portaveus de l'esquerra i a penes va deixar espais per a acords. A Joan Ridao (ERC) li va atribuir "afany de protagonisme" i "to gens constructiu"; a Joan Herrera (ICV) el va acusar de falta de realisme, i a Francisco Jorquera (BNG) li va imputar desconeixement de la fiscalitat moderna i li va dir que "no és raonable" tocar el IRPF.

Salgado va defendre ahir en la tribuna els seus primers Pressupostos Generals de l'Estat, amb el matalaf de tindre garantida per endavant la seua aprovació, gràcies als vots de PNB i Coalició Canària, però amb la incomoditat d'haver de justificar en la Cambra la pujada d'impostos. Un total de 350.657 milions d'euros consolidats per al que, segons Salgado, són els comptes més "austers possibles".

La vicepresidenta va tornar a escoltar els retrets de la dreta i de l'esquerra. De la dreta perquè Mariano Rajoy i Josep Antoni Duren Lleida van criticar amb duresa la pujada d'impostos que, segons van coincidir, recaurà sobre les rendes mitjanes, que són les que han de liderar l'eixida de la crisi. I de l'esquerra perquè Ridao, Herrera i Jorquera diuen sentir-se enganyats i consideren que la pujada fiscal hauria d'aplicar-se a impostos directes, amb progressivitat en nous tipus del IRPF per a rendes més altes i no a través de l'IVA.

Amb el PP la vicepresidenta va voler ser dura, però amb l'esquerra va ser aspra i implacable i a penes es va detindre a fer concessions i gestos o deixar portes obertes per a pactar esmenes parcials. Segons va dir, la política d'esquerres "es pot fer amb el gasto, no amb els ingressos" i "no és raonable gravar més les rendes del treball". A Ridao la vicepresidenta li va advertir que, si no s'aprovaren els Pressupostos, no hi hauria finançament extra per a Catalunya, i a Herrera li va invitar a discutir l'anomenada fiscalitat verda per a la llei d'Economia Sostenible, però deixant clar que hi haurà incentius fiscals i no nous tributs.

Fantasmes

En els anys noranta la SIDA va convertir-se en en el principal problema de salut pública a nivell mundial. Els casos es multiplicaven de manera exponencial, colpejaven de manera especial els països més pobres, i les respostes farmacològiques estaven encara en bolquers. Qualsevol malalt de SIDA era vist com un apestat i apartat de la societat: en el nostre voltant eren perillosos drogoaddictes i maricons. En la resta del món eren simplement pobres.

Enmig de la confusió, va sorgir una teoria en reduïts cercles científics. El VIH (el virus responsable) no existia.

Podem imaginar on han acabat aquells il·lustres pensadors i la repugnància que ens provoquen les seues ànsies de notorietat.

El destí dels actuals màxims dirigents de la política valenciana, la nul·litat i desprestigi social, hauria de ser el mateix.

Garzón

Tots som ell

L'amor és un combat perdut d'avantmà. Així comença una novel·la de Frédéric Beigbeder, L'amor dura tres anys, que ens parla de la infidelitat, de les traïcions, els autoenganys i les mentides que som capaços d'ordir per tal de ser feliços (siga el que siga això).
L'amor és un combat perdut d'avantmà, i ho és perquè les traïcions i els autoenganys els duem a la pell, formen part del nostre ADN. Tots hem enganyat, tots hem mentit, tots hem ocultat el cap com un estruç per no veure la crua realitat... Qualsevol relat que no continga estos elements els podem llançar al fem de les pel·lícules i novel·les previbles i edulcorades.
L'amor és un combat perdut d'avantmà, i per reconfortar-nos, Beigbeder ens dóna les frases a repetir per tal de no sentir-nos culpables i recomposar la nostra figura:
- La felicitat no existeix
- L'amor és impossible
- Res no és greu

Ara que sabem que Camps necessita consol, podríem unir-nos front al Palau de la Generalitat i dir-li que no està a soles, que si ell ha mentit, nosaltres també ho hem fet. Que si ell ha traït, nosaltres hem enganyat. Que si ell ha fugit, nosaltres no deixem de córrer. En definitiva, que nosaltres, en algun moment, en alguna circumstància hem sigut Camps.

Però clar, Camps és ell a totes hores. Eixa és la seua creu... i també la nostra.

Espantaocells

El País d'avui duu este minireportatge

Rafa Díez Usabiaga (Lasarte, 1956) se sap escoltat dins i fora de l'enigmàtic món abertzale. Dotat d'un carisma forjat des de 1996 com a líder incontestable del sindicat LAB fins al seu relleu al novembre del passat any, les seues reflexions mai van passar desapercebudes per als successius ministres de l'Interior. A més, la seua condició d'assessor en les conversacions d'Alger entre el Govern espanyol i ETA, en la primavera de 1989, va descobrir en este fill de guàrdia civil a un termòmetre vàlid per a conéixer la temperatura de l'entorn terrorista. Però, potser anit, en el mateix local on acostumava a reunir-se diverses vegades al mes junt amb Arnaldo Otegi i l'exdirigent etarra Antxon, es va esfumar l'última treva de què disposava.

Díez Usabiaga va afirmar rotund després de l'atemptat en la T-4 de Barajas que "amb bombes no hi ha procés". És un dels dirigents abertzales convençuts que Madrid mai obrirà la mà mentre hi haja violència, però també forma part del mateix grup dels que no s'atrevixen a trencar amarres amb ETA. En eixa disjuntiva, Usabiaga busca el difícil equilibri entre recuperar, primer, la presència de l'esquerra radical en la vida política i després convéncer els pistolers que deixen d'estrényer el gallet.

Fins ara, la pressió judicial sobre este referent ideològic abertzale havia passat desapercebuda. La condició de líder d'un sindicat legalitzat, al qual va aconseguir dotar d'una progressió ascendent en la seua implantació social, li permetia disposar d'una presència tan còmoda com notòria en el discurs de la política basca.

(...)

Díez Usabiaga no ha escatimat esforços a acompanyar d'un caire polític la seua tasca sindical. A més, cada una de les seues reflexions era interpretada en clau de la voluntat abertzale, encara que, això sí, sempre ha fugit de protagonismes estèrils, fins i tot quan va estar a les llistes de Herri Batasuna en el Congrés dels Diputats i en el Parlament basc. En este context s'emmarca la seua unitat d'acció amb el llavors líder del sindicat nacionalista ELA José Elorrieta per a impulsar un moviment que va aplanar el camí cap al pacte de Lizarra.

A pesar de la seua detenció d'anit, Díez Usabiaga continuarà apostant per un pol sobiranista que aglutine a totes les forces de l'esquerra i abertzales amb el propòsit de "desplaçar" el model del PNB. Però esgotat l'enèsim intent per convéncer ETA, Rubalcaba ja no li prestarà les seues oïdes.



P.d.- Ahir, Díez Usabiaga va ser detingut acusat de fer política. Tots sabem que en este estat en què vivim, els qui no pensen com cal poden ser acusats del que siga. L'espantall del terrorisme serveix per això. Fora d'Euskadi i Navarra ningú ha d'alçar la veu.

P.d2.- I entretant, per aquestes terres, els grups feixistes van a cara descoberta, impunes. El delegat del govern Ricardo Peralta estarà massa ocupat per ocupar-se del seu treball. Qui t'ha vit i qui et veu.

¿Ací qui mana?

El 27 de diciembre de 2008 la policía interviene esta conversación en el móvil de Pérez:

Álvaro Pérez. El martes he quedado para ir a su casa [de Camps].

Ricardo Costa. Primero, lo de este tema ya lo tienes claro, ¿no?

Á. P. Lo tengo clarísimo.

Costa le pide que transmita la idea de que a él le "socarra" [achicharra].

Á. P. Lo tenía previsto.

R. C. Segundo, que yo como secretario general le puedo ser más útil si me pusiera en el Gobierno.

Á. P. Yo pensaba sacar la conversación de tu socarramiento a través de Javier Arenas. Y le pensaba decir: "Si desde luego piensas emplear a Ricardo en algún tema de gobierno [...] próximamente o en un futuro está tan achicharrado que deberías dejarle descansar". Eso es lo que pensaba decirlo (sic), porque le pasó a Arenas. Javier Arenas ahora causa rechazo por el socarramiento al que le sometió Aznar en los últimos tres años de Gobierno".

R. C. Yo creo que lo que a él le interesaría es una posición institucional conjugada con el tema orgánico [...] Si me diese una labor un poco de coordinación política del partido del Gobierno podría arreglar mucho lo de Alicante.

Á. P. Ya lo sé, lo que no está haciendo nadie ahora mismo.

R. C. Que sería una cosa, un poco el papel de Fernández Mañueco que es consejero de Presidencia y secretario general del partido [en Castilla y León].

Á. P. Vale.

R. C. Tú déjaselo caer y que lo vaya teniendo en la cabeza.

Á. P. No te preocupes. Pensaba darle de lo lindo por varios sitios y ése era uno de ellos.

Se corta la comunicación y la retoman:

R. C. Lo que te estaba diciendo es que tiene sus pros y sus contras y como ya ha pasado todo esto si tú quieres que la Secretaría General la tenga Ricardo porque no hay ahora una persona que pueda hacer el mismo trabajo que hace él, pero lo deberías recubrir de un manto institucional.

Á. P. Sí señor, lo deberías blindar.

R. C. Exacto, que le permita hablar con Ripoll [el zaplanista que controla el partido en Alicante y torpedea a Camps] institucionalmente, en el mismo nivel.

Á. P. Lo que hay que lanzarle a él es que tú vas a ver a Ripoll con una consejería de interés para Ripoll o vas a ver a Fabra con una consejería de su interés y a la vez que vas a arreglar eso te la tienen que comer porque les interesa.

R. C. Exacto y luego que no hay nadie pensando en el Gobierno en clave de partido.

Á. P. Son las dos vías fantásticas para incidir un poco en él. No hay nadie que esté haciendo eso desde el Gobierno.

R. C. Muchos de los problemas que tenemos en Alicante son porque no hay nadie haciendo un trabajo de cohesión.

Á. P. Hecho, no sabes cuánto me alegra poder servirte de algo, Ric.

R. C. No, coño, me sirves de mucho.

Tornen a la càrrega

Estem d'acord, fins que no hi haja resolució judicial no hi ha culpabilitat, però tanta merda política, tant de desprestigi social, demana, de nou, d'alguna resposta.

Les partícules elementals

Ara que tota la informació la tenim a un clic de distància, podem saber dues coses en un instant: quina és l'última declaració contundent de Megan Fox, o què hi ha escrit a la Viquipèdia sobre què significa l'estat de dret. Totes dues informacions tenen un valor pràctic semblant i matemàtic: tendent a zero.

Així, mentre Megan Fox ens diu: "És veritat, quan tenia 18 anys, vaig tindre una relació d'amor amb una 'stripper' russa i, durant algun temps, vaig estar obsessionada per l'actriu pornogràfica Jenna Jameson", el negre viquipèdic ens comunica que ens trobem davant d'un estat de dret "quan tota acció social i estatal troba sosteniment en la norma", i que "és així que el poder de l'Estat queda subordinat a l'ordre jurídic vigent per complir amb el procediment per a la seva creació".

No ens aclarix la Viquipèdia què passa quan un dels poders independents de l'estat és l'encarregat d'autoavaluar-se de manera eterna, com no diu res l'agència de notícies de les obsessions concretes de Megan Fox amb Jenna Jameson. Les coses importants es queden fora del nostre abast una vegada més.

Una xiqueta de vint-i-tres anys és notícia cada setmana per zero raons, contribuint a la inflació d'informació inútil de manera ofensiva. Els jutges del Constitucional són escollits pels polítics que els dicten les lleis. Dues cares d'una mateixa moneda a les quals se'ls afegix una tercera quan ha de ser un partit menut qui denuncie una activitat pressumptament il·legal que s'ha produït a la vista de tots.

Por i fàstic a València

Levante-Emv 2-10-2009

ALFONS GARCIA VALÈNCIA
"Per ordes de dalt hem d'eliminar les referències a català i Catalunya". El director d'orquestra Miguel Ángel Gómez Martínez va donar esta indicació als membres del Cor de la Generalitat en iniciar ahir els assajos de l'òpera Roger de Flor, de Ruperto Chapí, triada enguany -centenari del compositor de Villena- per al tradicional concert commemoratiu del Dia de la Comunitat Valenciana, amb el qual el Palau de la Música obrirà temporada el pròxim dia 8. Ho va explicar ahir un membre del Cor a Levante-EMV.
"És com tapar un nu en una pintura", assenyalava esta font, que afegia que els solistes i el cor havien acollit la decisió "com hem pogut". "Fem el que ens manen, però estan canviant una obra d'art". ¿I el director? "No ho entenia, però així li ho han dit", va apuntar el membre del cor.
La solució oferida és canviar les cites a Catalunya i català per les de valencià, aragonés. Clar que no són poques, perquè Roger de Flor (1266 - 1305) va ser un guerrer medieval que va liderar als almogàvers (tropes catalanes i aragoneses que havien participat en les conquistes de Mallorca i València) en la defensa de Sicília com a territori de la corona d'Aragó. Després va lluitar contra els turcs i, per això, la seua història es considera que va servir Joanot Martorell a l'hora d'escriure el Tirant lo Blanc. Així, l'òpera conté un bon nombre de referències al poble català, els soldats catalans i Catalunya.
Chapí va estrenar esta òpera en 1878 -en ple període de Renaixença- amb llibret del militar Marià Capdepón.
El Palau de la Música va assegurar per boca d'un portaveu no saber res d'esta qüestió. Això sí, va destacar el "esforç immens" per recuperar esta obra del valencià Ruperto Chapí, no reposada des de la seua estrena al Teatre Real de Madrid.

P.d.- Està notícia s'il·lustra perfectament amb altres d'estos últims dies.

Després de la tempesta

Faig meues les paraules de Maria Josep Picó al Levante d'avui

La pertorbació que ha deixat importants pluges torrencials a la Comunitat Valenciana es debilita i tendix a desplaçar-se cap al nord. Hui, els ruixats es traslladaven a Catalunya i les Illes Balears, mentre el cap de setmana els cels s'aclariran i les temperatures aniran en ascens, segons l'Aemet. El pas d'un nou episodi de gota freda no sols ha deixat una estampa de destrucció, inundacions i avaries de mitjans de transport claus com la línia ferroviària Alacant-València-Barcelona. Les precipitacions intenses —algunes de rècord, és cert— han tornat a revelar que l'ocupació del territori és inadequada. S'ha urbanitzat en zones inundables i sense preveure estes situacions de perill, habituals quasi totes les tardors. No és estrany que els garatges o les plantes baixes d'urbanitzacions i barris dispersos (sovint sense xarxa de pluvials) de la línia litoral de Torrevella o Borriana es neguen. Però, de nou, es tiraran totes les culpes a les tempestats, en compte d'assumir responsabilitats i exigir normes urbanístiques que garantisquen la seguretat ciutadana.