Malament, com sempre

Clarificador article sobre el finançament de Joan Ribó al Levante-Emv.

Sense conèixer amb detall i exactitud els números finals del finançament autonòmic, tot sembla indicar que el resultat final del nou model de finançament no va a deixar precisament al País Valencià en bona posició, almenys relativa, respecte a la resta de CC AA que, tot sembla indicar, van a percebre quantitats prou més substancioses que les nostres. Fins ara estàvem en el furgó de cua del finançament junt amb Catalunya i les Illes Balears. L´alegria manifestada pels governs d´aquestes dues CC AA germanes i veïnes contrasta amb el descontent dels nostres governants i ens permet preveure que ens anem a quedar sols en aquest furgó de cua.
¿Quins són els motius per a negociar el nou model de finançament? Fonamentalment dos: En primer lloc finançar els serveis bàsics transferits ja fa anys que desenvolupen les CC AA (educació, sanitat etc.) i que es troben amb forts dèficits que exigeixen majors recursos per a millorar-los i adaptar-los als augments de població que han tingut moltes CC AA com és el cas del País Valencià.
En segon lloc, calia donar resposta als nous Estatuts d´Autonomia de Catalunya i Andalusia, lleis orgàniques d´obligat compliment, que estableixen uns sistemes i requisits de finançament determinats per aquestes Comunitats.
La primera reflexió que sens dubte ens hauríem de fer és per quin motiu no ha aparegut mai el nou Estatut d´Autonomia del nostre País a escena com ho han fet permanentment els de Catalunya o Andalusia. La resposta segurament tots la intuïm: El nou Estatut d´Autonomia valencià va néixer incapaç de provocar, motivar o forçar cap negociació de caràcter financer amb Madrid. Per un motiu senzill, a la vegada que trist: Ningú, en el PP o en el PSPV que aprovaren l´Estatut, es va plantejar un mínim caràcter reivindicatiu en el tema financer. Com si el tema no importara o com si no s´atreviren a plantar cara als seus amos de Madrid. Segur que foren les dues coses a la vegada: Ni els importava massa, ni s´atrevien, ni tenien força per a presentar una actitud ferma davant els seus caps de partit a nivell estatal. Segurament ara es pot entendre millor perquè alguns diputats (els d´Esquerra Unida, els Verds) diguérem no a un Estatut que en coses tant importants i fonamentals com el finançament no aportava quasi res de nou.
Sense Estatut com a base de reivindicació poc hi havia que esperar de la tàctica negociadora del govern valencià que comença reivindicant 400 milions d´euros addicionals per acabar fa uns dies demanant-ne 2.400 milions. És a dir: A mesura que es veuen les reivindicacions de les altres CC AA es van augmentant les pròpies com si d´una subhasta a l´alça es tractara. Si a això li afegim l´aïllament malaltís del govern valencià davant els governs autonòmics amb major capacitat negociadora (sembla suïcida l´actitud del Sr. Camps de només voler-se reunir amb el seu company de Múrcia) i la gran feblesa d´un govern que la seua gran feina és defensar-se davant els tribunals pels seus assumptes de trajes als que no han aconseguit trobar factura. El resultat final, malgrat ser previssible, és decebedor i desastrós per al nostre País.
Malauradament, el mal finançament de la nostra Comunitat no és un problema nou. S´ha anat tornant un problema crònic de la nostra autonomia. Es va fer una mala negociació de les transferències valorant a la baixa els serveis transferits en temps del President Lerma. D´altra banda, mai es tingué la força de demanar i reivindicar un deute històric per la manca de qualitat dels serveis estatals respecte a altres CC AA més avançades com saberen fer Andalusia o Extremadura.
Vingueren després els models de finançament aprovats sota el govern estatal del PP. I cal recordar que en el quinquenni 1997-2001 el finançament del País Valencià és clarament inferior al de les CC AA amb similars competències transferides (fonamentalment sanitàries). Hi ha estudis d´aquells temps que palesen que estàvem en la cua de finançament per càpita d´aquestes Comunitats (Andalusia, Catalunya País Valencià i Canàries).
Quan s´obre el debat sobre el nou finançament per a 2002 el President de la Generalitat, Eduardo Zaplana, mantingué una actitud prou activa i aparentment reivindicativa sobre el finançament que el dugué fins i tot a escriure un llibre sobre el tema. Recorde quan en estiu de 2001 se´ns presentà en les Corts Valencianes l´acord de finançament promogut pel govern Aznar. Es va presentar de forma triomfalista. Semblava que anaven a lligar els gossos amb llonganisses de la meravella d´acord aconseguit. També recorde com se´ns acusà d´agoreros quan desmuntarem amb dades el triomfalisme i la insuficiència financera per al nostre País.
Després vingueren les dades reals d´aquell acord que ens vengueren a bombo i plateret confirmant els nostres càlculs i temors. Unes dades reals que ens deixaven, una vegada més en la cua de finançament per càpita de totes les Comunitats Autònomes d´Espanya. Si amb tant de bombo ens passà el que ens ha passat amb el model de 2002, no puc deixar de posar-me a tremolar quan pense el que ens passarà amb el nou model.
Potser valdria la pena que algú algun dia es prenguera en serio els temes seriosos de la nostra Comunitat! Potser algun dia haurem de posar-nos tots els valencians d´acord, tots els partits d´acord, per a defensar i aconseguir un finançament adequat per al nostre País. De veritat. No es per a malgastar-ho ni en eventos ni en trajes. És per a pagar l´ensenyament dels nostres xiquets, la sanitat per als nostres malalts, l´atenció a les nostres persones majors i dependents...

P.d.- No em reisitisc a lamentar les diverses faltes d'ortografia. No seria sobrer que passaren els articles per un corrector abans de publicar-los.

La mare dels valencians

Joan Garí escriu açò a Público. A més, supose que és un bon moment per tornar a fullejar el llibre de Josep Sorribes, Rita Barberá: El pensamiento vacío, disponible de manera gratuïta a la xarxa.

Abans que esclatara l'escàndol Gürtel, Rita Barberá, l'alcaldessa de València, era una de les polítiques més felices d'Espanya. En les últimes eleccions europees, va traure en el seu bastió urbà 19 punts d'avantatge al Partit Socialista del País Valencià i això que ja venia d'encadenar en les municipals quatre majories absolutes consecutives; l'última, amb el 56,7% dels vots.

¿Qui és esta dona que suscita tantes passions entre els seus conveïns, que no es cansen de votar-la ni de llançar-li floretes? Encara que parega increïble, Barberá és un producte social perfectament anodí, un d'eixos líders que no es noten, no es mouen i no traspassen. I eixe és, paradoxalment, el secret del seu èxit.

Rita Barberá Nolla va nàixer en 1948, un 16 de juliol. La seua biografia oficial destaca que eixe dia és la Mare de Déu del Carme, patrona dels mariners, la qual cosa no deixa de resultar un cruel sarcasme si tenim en compte que un dels projectes emblemàtics del seu ajuntament és precisament prolongar l'avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar, arrasant al pas el barri arquitectònicament protegit del Cabanyal. Esta anunciada agressió urbanística dóna la mesura del tipus de política que du a terme Barberá des de la seua primera majoria absoluta en 1995.

Per a la totpoderosa alcaldessa, resulta inconcebible que una plataforma ciutadana, 'Salvem el Cabanyal', gose desafiar el seu capritx. Com molts polítics genèticament conservadors, Barberá està convençuda que fora de la llei natural, de la religió natural (la seua, s'entén) i de l'autoritat natural (també la seua), només pot haver-hi "radicals d'esquerra". Per això afronta la demolició del Cabanyal amb una gran tranquil·litat de consciència.

El cuquet

Barberá es va criar en una família de periodistes (son pare, José Barberá Armelles, va presidir l'Associació de la Premsa Valenciana) i de fet en la seua joventut va exercir esta professió. El cuquet de la política, no obstant això, se li va despertar en 1976, quan després de la llarga placidesa del franquisme va ajudar a fundar el Partit Popular al País Valencià. Allí es trobaria amb un altre jove prometedor i tan dretà com ella, Francisco Camps. I allí van unir les seues forces d'ara en avant i potser els seus destins.

La bona estrella de Rita Barberá va començar en 1991. Eixe any va guanyar les eleccions per primera vegada a València de manera insospitada davant de la candidata socialista Clementina Ródenas. En realitat, tot el món esperava que el PP fora superat per la seua dreta per Vicente González Lizondo, un astut empresari regionalista i amb una ideologia de tints feixistes que es va quedar a un regidor dels populars (Pspv 13 - PP 9 - UV 8 - EU 3, ndt.).

Sempre he pensat que Barberá va guanyar aquells comicis el dia que va aparéixer en un espot televisiu i va deixar anar una frase demolidora però perfectament candorosa (d'acord amb el seu estil): "En estes eleccions, decidirem qui serà la futura alcaldessa de València". En l'imaginari col·lectiu va forjar llavors el duel de dames en detriment de la histèria lizondista i la senyora Rita es va portar la vara de comandament sense disparar un tir. Era el començament de la seua vertiginosa llegenda.

El que ha vingut després només ha sigut la confirmació d'un mite. Barberá venç i convenç perquè és la quinta essència de la classe mitjana valenciana. Com ella, molts dels seus veïns porten cognoms que es remunten a la conquesta de Jaume I, però en canvi s'avergonyixen de la llengua que els va portar este rei.

Ser valencians, per a este bloc sense fissures, consistix a fer molt de soroll en falles, reunir-se els diumenges a menjar paella, odiar Catalunya i "ofrenar noves glòries a Espanya", tal com resa el primer vers de l'himne regional.

Amb tot açò, clar, no es necessita programa electoral i per això Barberá ni es molesta a engiponar-lo. La seua tasca és passejar-se el dia de la Mare de Déu dels Desemparats i collir més floretes que la pròpia mare de Déu. Heus ací, en efecte, la prodigiosa Alcaldessa-Verge. Ella exercix de Mare de tots els valencians (excepte els "radicals d'esquerra") i sota el seu manto s'emparen des de les millors famílies de València fins a les més humils. Traïda per un bossa de mà i uns bigotis, la seua ira amenaça de ser eterna.

Ens va la marxa

César Campoy, 17-07-09, Levante-Emv

Abrimos comillas: «El Govern valencià continua treballant per donar resposta i solucions als autèntics problemes dels valencians». Una más: «El Govern de Francisco Camps continua treballant per que la Comunitat isca, la primera, de la crisi». Ahí va otra: «Els principals representants de la banca i l´empresa espanyola, i la cúpula nacional del PP (...) han protagonitzat un multitudinari i unànim acte de suport al President Camps i la seua gestió». Venga, otra, que sabemos que les gusta: «Un divendres més tots els acords als que ha arribat el Consell persegueixen un objectiu fonamental, que és ajudar a les famílies, a les empreses i molt especialment a les persones més desafavorides de la CV». ¿La definitiva?: «Francisco Camps s´ha compromés a treballar, encara amb més forces, les 24 hores del dia, per fer de la CV líder d´una Espanya més moderna i dinàmica». Podemos tirarnos así todo el día: «Com un romeu més, el president de la Generalitat ha participat en esta multitudinària romeria de les canyes. Tot i ser un dia festiu, el president no s'ha volgut oblidar de tots els que pateixen les conseqüències de la crisi i ha instat a continuar treballant tots junts per a superar qualsevol dificultat i continuar escrivint el millor futur possible...». No, no se trata de textos extraídos de comunicados enviados por el personal de comunicación del PP. Ni tan siquiera por el gabinete de prensa del Gobierno valenciano. Son entradillas de las piezas elaboradas por el equipo habitual del Notícies 9 que acompaña a Camps allá donde va. Citas textuales. Sin trampa ni cartón. Textos leídos por las redactoras en cuestión. Ni tan siquiera caeremos en la broma fácil de desmarcarnos con un: Pues, precisamente por eso, sí se trata de comunicados de su gabinete de prensa. No hace falta. De nuevo, lo que es, es. Y el listón de la decencia informativa y moral, cada uno se lo marca donde quiere anchoas.

Don Pío

Roda de premsa al Ministeri de Foment.

Pregunta: ¿Inaugurará usted el AVE a Valencia o habrá dimitido antes por el caso Gürtel?

F. Camps ¿A quién pregunta de los dos?

Pregunta: Obviamente, a usted.

Es riu de nosaltres en la nostra cara.

Una qüestió monetària

La mort prematura del fill de qui s'havia convertit en la primera víctima de l'anomenada grip A ha destapat un suposat problema de personal als hospitals de la Comunitat de Madrid. La raó, una infermera que suposadament va cometre l'error d'administrar via intravenosa l'alimentació que havia de ser enteral (digestiva).
A aquesta suposada falta de personal, els mitjans de comunicació afigen la inexperiència de la professional que va cometre este error fatal.

Personalment, el tema de la falta de personal em sembla discutible. El de l'experiència, poc agossarat.

No sempre falta personal a la sanitat, ja que alguns serveis en general i algunes plantes hospitalaris en particular poden tindre una quantitat de professionals per damunt del necessari. També és cert que altres àrees poden resultar deficitàries al respecte. Millor organització és el que caldria.

Sobre l'experiència, el que no es diu als diaris (per culpa d'ignorància o corporativisme de sindicats i treballadors) és que les infermeres espanyoles, i en general, les europees, tenen una formació clarament defectuosa i insuficient.

Fins ara, tres anys de diplomatura (que ja inclou les pràctiques) eren suficients perquè a l'endemà de començar a treballar una infermera entrara a quiròfan, enguixara una cama, o sondara un pacient. A partir d'enguany, en seran quatre els anys. Poca cosa per a tanta responsabilitat.

Al darrere d'aquesta formació precària hi ha dues voluntats, la de les estudiants, que volen fer-se amb un títol oficial com més aviat millor, sense tenir en compte la responsabilitat que suposa, i la voluntat de l'Administració, desitjosa de formar de manera barata i ràpida unes professionals sense massa exigències econòmiques i que a més serveixen en qualsevol circumstància.

Tan poc respecte als seus pacients tenen uns com altres.

P.d.- I per cert, un altre dia parlarem de la grip A.

Montesquieu

Açò ens conta Carlos E. Cué avui a El País.

En el PP comença a instal·lar-se la idea que a Camps només li queda un cartutx, que ja no hi ha pla B. Si la sala accepta el recurs que presentarà contra la interlocutòria del jutge José Flors, que veu "indicis racionals" de suborn i sobretot tracta de provar que va mentir en dir que ell va pagar tots els vestits, ja no hi haurà eixida, sentencien diversos dirigents. Camps continuarà tenint el suport de Mariano Rajoy fins i tot llavors, però els qui el coneixen creuen que no resistirà la pressió. Per responsabilitat i també per no fer-li passar eixe glop a la seua família i la seua gent, diuen, se n'anirà.

No obstant això, en el PP s'ha instal·lat també la idea que això no succeirà. Els populars, amb la informació que els arriba des dels dirigents de la Comunitat Valenciana, estan absolutament convençuts que la Sala del Tribunal Superior de Justícia que decidirà sobre el recurs li donarà la raó a Camps.

La sala, expliquen estes fonts, estarà amb tota probabilitat composta per tres magistrats conservadors membres de l'APM -Flors és de la moderada associació Francisco de Vitoria, però ni de bon tros és un jutge dels considerats pròxims al PSOE o antiPP- i per tant la confiança en què els done la raó és molt major.

Diverses fonts del PP parlen obertament fins i tot de les vinculacions personals que hi ha entre alguns jutges i dirigents populars que estan servint perquè els facen arribar el missatge de la gravetat del que s'està jugant i la importància que per al partit i el Govern valencià té una decisió com esta.

Tots recorden en privat que Juan Luis de la Rúa, el president del tribunal -que ahir complia el seu mandat i està a l'expectativa que el Poder Judicial decidisca sobre el seu lloc- i probablement de la sala que jutge el recurs de Camps, és tan amic d'este polític que va dir en públic: "la paraula amistat no és suficient per a definir la nostra relació".


P.d.- No deixarà mai de sorprendre'm la desinvolutura amb què es parla de les relacions entre magistrats i tendències polítiques. ¿Separació de poders?

El vestit del jutge a Camps

Matías Vallés, avui al Levante-Emv

Un juez a solas, atendiendo a la ley y desoyendo el fervor de la mayoría de sus vecinos, confronta a Camps con su responsabilidad penal, ya que se ha negado a admitir ninguna otra. El magistrado le hace un traje al presidente de la Comunita Valenciana. A medida, porque el político del PP no sólo viste mejor que Cristiano Ronaldo, sino que es un cliente sobrado de exigencias. No se limitaba a recibir ropa y zapatos «de piel de potro», sino que «encargó» las prendas que le facilitaba una trama más que presuntamente delictiva. El sastre judicial se ha esmerado, porque el imputado retornaba sin contemplaciones la ropa que «no le venía bien». Estamos ante el primer supuesto soborno que fue devuelto para efectuarle unos retoques.
Camps declaró que tenía «unas ganas locas» de personarse ante el juez, el auto le habrá devuelto a una cordura desganada. Su defensa se ha asentado sobre pilares contradictorios. El ala más dicharachera del PP –la que considera que el tesorero del partido no se ha enriquecido lo bastante– desprecia por «ridículo», en prosa del juez, el montante en juego. En el auto se descalifica esta perspectiva como «una degradación de los principios que deben regir la actuación de cargos públicos». Sin embargo, el presidente valenciano empeoró su situación al señalar que había pagado en efectivo, acción de la que no hay rastro en la instrucción y que supondría una mentira innecesaria de mayor calado político que el obsequio.
Rajoy se ha librado de un rival con piel de cordero –o de potro–, aunque la ambición de Camps queda ensombrecida por la ingenuidad de pensar que sus obsequiosos amigos no iban a anotar escrupulosamente los presentes que le entregaban. El autohomenaje mensual de Rajoy en Valencia no ha torcido la firmeza de un juez en solitario. Entre la intimidad con una trama poco recomendable y el pago injustificado, Camps deberá elegir con tiento su atuendo en el juicio. Ha llegado el momento del traje de luces.

La quarta notícia a la dreta

Estes són les notícies més importants que han passat avui a Valècia segons Canal 9:

TEMPESTES A LA COMUNITAT VALENCIANA

Les tempestes han aparegut a tota la Comunitat Valenciana, especialment a Castelló, i han agranat tota la província, des de l'interior cap a la costa.

PLUGES A L'INTERIOR DE CASTELLÓ

Les tronades també han descarregat a l'Alcoià, la Vall d'Albaida i les Marines, però on més ha plogut ha sigut a l'interior de Castelló. De fet, la Generalitat ha decretat allí la preemergència.

NOU SERVICI D'INFORMACIÓ EN L'ESPAI DE L'ORATGE DE TELEVISIÓ VALENCIANA

Des de hui, es posa en marxa un nou servici d'informació en l'espai de l'Oratge de Televisió Valenciana.


LA DEFENSA DE CAMPS RECORRERÀ LA RESOLUCIÓ DEL TSJCV I DEMANARÀ L'ARXIU DE LA CAUSA

La defensa de Francisco Camps recorrerà la resolució feta pública hui pel magistrat del Tribunal Superior de Justícia i demanarà l'arxiu de la causa. Hui, el jutge ha decidit continuar la instrucció del cas, que afecta els aforats valencians, en apreciar indicis racionals de cohecho entre els imputats, però sense obrir ni procediment abreviat, ni juí oral. El 90 per cent de les acusacions formulades pel jutge Garzón, relatives a este cas, s'han descartat i també qualsevol irregularitat de la Administració.

Impagable.

P.d.- "Cohecho" no existeix en valencià, la paraula és suborn.

Metapolítica

Enganxe l'entrada que acaba de publicar Miquelet al seu blog. Una interessant reflexió sobre el que ell anomena metapolítica.

Darrerament tinc la impressió que una de les principals raons per les quals els ciutadans i ciutadanes cada vegada estan menys interessats per la política és per què la major part de les notícies sobre aquest tema són discussions intrascendents i endogàmiques entre polítics. Són declaracions dels uns sobre declaracions anteriors dels altres, o opinions d’aquests sobre el que deurien fer aquells. Són atacs directes a un altre polític o intents de forçar el posicionament d’un membre d’un partit sobre algun tema espinós només pel fet de poder posar-lo en contradicció front la seua organització. (Els enllaços són només del dia de hui i no m’ha costat molt trobar-los)

Per a més endogàmia, aquests creuaments de declaracions es fan amb un llenguatge, una terminologia i un to totalment “de polític”. I després ens queixem que els ciutadans cada vegada voten menys!

Us imagineu que el dia que tens un problema al desaigüe, quan necessites d’un lampista, en lloc de donar-te una solució el que fa és criticar el que ha fet o el que farà un altre lampista? Ell s’haurà quedat a gust, però a tu no t’han solucionat el problema. Doncs això és el que passa entre ciutadania i polítics en aquests moments.

Un altre factor molt important en la metapolítica són els mitjans de comunicació tradicionals. Cal recordar que només llig diaris un 4% de la població. Doncs bé, per als polítics, tot allò que surt publicat a un diari és pràcticament doctrina i cal respondre automàticament, encara que no supose cap solució a cap problema dels ciutadans. I, el que és més curiós de tot, ells saben quins són els mecanismes i raons de la publicació de les notícies relacionades amb la política -per què les fan ser vir constantment- i tot i això, els fan cas com si de veritat foren notícies contrastades i veritats absolutes. Els departaments de comunicació passen més temps pensant respostes a declaracions que intentant explicar realitats i propostes d’acció. Només cal mirar les notes de premsa que apareixen a les webs de cada organització.

En un temps en què es necessiten respostes i propostes que tinguen un impacte directe sobre les persones, tenim una classe política que dedica la major part del seu temps a atacar-se entre ells, amb unes normes i protocols informals que només valen per ells. Podeu agafar el diari de qualsevol dia dels darrers mesos o anys: les propostes queden sempre diluïdes entre les batalles intra-polítics.

No és per parlar sempre de “la verge” Obama, però en aquest sentit el president nord-americà ha marcat una diferència en els seus discursos i comunicacions. La lluita entre partits i/o polítics ha perdut pes dialèctic front els problemes dels ciutadans, les solucions que hi proposa i l’impacte que tindran en les persones. I tot amb un llenguatge tranquil i directe per a la gent normal.

Tinc la sensació que aquest és un joc que planteja la dreta i al qual sempre cau l’esquerra. Al menys fins ara. Els polítics i partits d’esquerres no deurien entrar a eixe marc que l’únic que fa és uniformitzar la opinió dels votants respecte d’allò que s’anomena “la classe política”. I en igualtat de condicions, guanya la dreta. Perquè ells sempre voten, i en canvi els votants d’esquerres són més selectius el dia de les eleccions.

Espere un líder que parle per les persones, amb propostes reals i amb un llenguatge ciutadà (tot i que suficientment formal quan siga necessari). Fins a eixe moment, les eleccions continuaran perdent participació i la dreta seguirà guanyant comicis. Almenys és el que crec.

Compromís 2011

JUANJO GARCÍA GÓMEZ Levante-Emv 03-07-2009

Que aniran junts de nou en les eleccions autonòmiques de 2011 pareix segur. El que no se sap és com i eixa incertesa va quedar ahir patent en l'acte de clausura del període parlamentari que el grup de Compromís pel País Valencià en les Corts va celebrar en el Col·legi Major Rector Peset -després del veto de la presidenta de la Cambra, Milagrosa Martínez, que se celebrara en una sala del Parlament- i al qual va assistir un centenar de representants d'associacions culturals, de consumidors, agrícoles o sindicals, com també càrrecs i militants dels partits que romanen en la coalició després de la ruptura amb Esquerra Unida, el Bloc, Iniciativa del Poble Valencià (el partit dels escindits d'EU) o Els Verds-Esquerra Ecologista.
La portaveu de la coalició en les Corts i dirigent d'Iniciativa, Mònica Oltra, va defendre "revalidar l'aliança dels qui, des del principi, ens vam creure Compromís", i "no sols amb el Bloc, sinó amb Els Verds-EE, amb moviments independents, amb agrupacions locals". A més, no sols no és prompte per a reflexionar sobre això, sinó que és el moment de parlar per a "continuar en 2011 el que ha representat Compromís, Compromís de veritat". En canvi, el líder del Bloc, Enric Morera, va apostar per "treballar junts", fins i tot va avançar que eixe treball tindrà "una gran expressió política i electoral en 2011", però va eludir anomenar-lo Compromís.
"No hi haurà canvi valencià sense una força potent que articule un espai d'innovació política", va afirmar. No va donar més pistes, però en l'entorn de Morera es descarta reeditar Compromís, marca que es considera cremada amb el conflicte amb EU. Tampoc estan per la sopa de sigles. "No podem fer el mateix que els altres; a més de propostes, hem de fer la política diferent, més pròxima a la gent", va defendre Morera després de referir l'anècdota de com un venedor de verdures del mercat, a qui no va arribar a demanar-li el vot en la campanya, li va soltar després dels comicis : "Tots els polítics són iguals". El nacionalista no va ocultar la seua desolació. Per això el Bloc medita una plataforma social i política, que estaria liderada per este partit, i a la qual invitaria a sumar-se a entitats socials i partits de l'esquerra.

Una "revolució de les paraules"
Oltra va prendre l'anècdota -"Enric va al mercat i no demana el vot, i això que era candidat"- per a exemplificar com l'esquerra ha estat acomplexada davant de l'avanç subjugador del PP, que compta amb un "exèrcit de militants sense carnet" per a propagar els seus missatges. Davant d'això, va emplaçar a les persones d'esquerra i valencianistes a iniciar una "revolució de les paraules" per a "porta a porta, cor a cor" defendre un projecte alternatiu. "És moment que tinguem eixa convicció ciutadana i eixe exèrcit de militants ciutadans", quasi va arengar, per a alertar que, amb les actituds del PP, "estem davant d'una emergència democràtica". "Amb eixa convicció, el canvi en 2011 comença hui", va concloure.