Això. Ja era hora.
El sindicat STEPV ha presentat una denúncia contra el conseller d'Educació, Alejandro Font de Mora, per desobediència a les resolucions judicials i malversació de fons públics, al no aplicar les sentències que reconeixen el títol de Filologia catalana com acreditatiu del valencià en les oposicions docents.
La denúncia, presentada davant del Jutjat d'Instrucció de València, ha sigut donada a conéixer pel STEPV en una roda de premsa, en la qual també ha participat Acció Cultural del País Valencià (ACPV), que ha presentat una denúncia semblant contra el conseller.
Esta iniciativa s'unix a més al recurs contenciós administratiu formalitzat contra l'orde del passat 6 de maig de la Conselleria d'Educació per la qual es convoquen oposicions per a docents de Secundària, en la qual un any més no figura la titulació de Filologia Catalana entre els eximents de l'examen de valencià.
Alfons Esteve, del STEPV, ha recordat que, des que en 2002 el Consell aprovara el decret per a exigir el requisit lingüístic en les oposicions de docents, en cap de les ordes de convocatòria de les proves que s'han fet des de llavors s'ha inclòs el títol de Filologia Catalana per a l'exempció de la prova del valencià.
Per això, des de fa set anys el STEPV, Acció Cultural i Universitats valencianes han recorregut de forma sistemàtica totes les ordes de la Conselleria, que han donat lloc a catorze sentències del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat (TSJCV) i una del Suprem que avalen la validesa d'eixe títol per a acreditar coneixements del valencià.
Esteve ha recordat que la sentència del Suprem va establir que l'exclusió d'eixe títol era contrària a dret i condemnava per primera vegada a la Generalitat al pagament de costes, i que en el recurs de cassació que va presentar el Consell este va reconéixer que el valencià "és la varietat de la llengua catalana parlada a la Comunitat Valenciana".
Per al STEPV, el procedir del conseller, qui any rere any "desatén obertament la multitud de pronunciaments judicials" existents sobre esta qüestió, pot suposar una "clara i contumaç negativa a donar el degut compliment a resolucions judicials" i implicar un delicte de desobediència penat pel Codi Penal.
dijous 28 de maig de 2009
dimarts 26 de maig de 2009
Percentatges i pensament únic
El Confidencial posa dades al que ja tots sabem.
Les campanyes electorals de PSOE i PP per a les eleccions europees presenten a tots dos partits com a opcions oposades i irreconciliables. No obstant això, la realitat política a Europa poc té a veure amb esta percepció. Els grups popular i socialista del Parlament Europea coincidixen en un 69,7% en les votacions, un grau de consens desconegut en la política nacional, i que PSOE i PP oculten per a diferenciar la seua oferta electoral. Les dades estan disponibles en la web de VoteWatch, una organització no governamental dedicada a fiscalitzar el treball del Parlament Europeu.
En el cas concret dels eurodiputats espanyols de PSOE i PP, la seua coincidència en les votacions de l'EuroCambra és del 67,9%, una xifra quasi idèntica a la del conjunt dels seus respectius grups parlamentaris. Així, en els últims cinc anys, d'un total de 6.149 votacions, populars i socialistes s'han posat d'acord en 4.286. Un notable esforç negociador que, sorprenentment, no pareix tindre lloc en els discursos dels candidats Juan Fernando López Aguilar i Jaime Mayor Oreja.
Les campanyes electorals de PSOE i PP per a les eleccions europees presenten a tots dos partits com a opcions oposades i irreconciliables. No obstant això, la realitat política a Europa poc té a veure amb esta percepció. Els grups popular i socialista del Parlament Europea coincidixen en un 69,7% en les votacions, un grau de consens desconegut en la política nacional, i que PSOE i PP oculten per a diferenciar la seua oferta electoral. Les dades estan disponibles en la web de VoteWatch, una organització no governamental dedicada a fiscalitzar el treball del Parlament Europeu.
En el cas concret dels eurodiputats espanyols de PSOE i PP, la seua coincidència en les votacions de l'EuroCambra és del 67,9%, una xifra quasi idèntica a la del conjunt dels seus respectius grups parlamentaris. Així, en els últims cinc anys, d'un total de 6.149 votacions, populars i socialistes s'han posat d'acord en 4.286. Un notable esforç negociador que, sorprenentment, no pareix tindre lloc en els discursos dels candidats Juan Fernando López Aguilar i Jaime Mayor Oreja.
dilluns 25 de maig de 2009
Vergonya torera
Levante-Emv, 25-05-2009 Carlos Alós, Valencia
El acuerdo que el presidente de la Generalitat firmó el pasado 6 de mayo en Boston para que Alicante repitiera como sede de la Volvo Ocean Race durante las próximas tres ediciones ya había sido rubricado semanas antes por representantes del Consell. El viaje de Francisco Camps se produjo en una de sus semanas más complicadas desde el estallido del caso Gürtel. El TSJ de la Comunitat Valenciana rechazó el 4 de mayo el recurso de nulidad de las actuaciones que había solicitado su abogado, Javier Boix, y esa decisión abría de par en par la puerta a su declaración como imputado, que se ha producido esta semana.
Ese día, 4 de mayo, Presidencia anunció el viaje a EE UU que permitía al presidente eludir la sesión de control del jueves 7. La oposición calificó de "huida" su ausencia y en ese pleno la síndica de Compromís, Mònica Oltra, exhibió la camiseta de "Wanted Camps".
Según fuentes conocedoras de los detalles del viaje, el presidente no firmó en Boston ningún documento relevante con los responsables de la Volvo. Y el anuncio del acuerdo pudo haberlo realizado en cualquier otro momento ya que en nada afectaba a la celebración de la prueba, cuya salida desde Alicante estaba acordada desde hacía semanas. Pero Camps eligió precisamente ese día. Los comunicados de prensa enviados por su departamento aquellos días se referían a que el viaje de Camps permitía cerrar la negociación.
El jefe del Consell, que en público ha admitido sus dificultades para expresarse en inglés, también mantuvo, según dijo entonces Presidencia, una "reunión de trabajo" con los responsables del Berklee College de Boston, un colegio musical privado que por primera vez tendrá en Valencia una sede fuera de EE UU. Pero ese encuentro con el presidente de Berklee no justificaba que Camps y sus acompañantes, entre ellos el conseller de Educación, Alejandro Font de Mora, viajaran a EE UU durante cuatro días. Hasta Punt Dos retransmitió un acto en directo y mostró imágenes de la firma con Volvo.
Pero el contrato había sido firmado un par de semanas antes del viaje por el vicepresidente Rambla o por la gerente de la Sociedad de la Imagen Promocional, Arantxa Vallés, aunque desde la Conselleria de Presidencia se ha negado tanto el contrato como la información sobre qué alto cargo estampó su rúbrica en el contrato con la Volvo, alegando que es confidencial. El viaje formaba parte de la campaña para prestigiar la agenda de Camps en plena investigación judicial y que ha incluido varios baños de multitudes.
P.d.- El que a mi em resulta especialment destacable de la informació és el que ens conta l'últim paràgraf, això que el nom de l'alt càrrec que firma el contracte oficial és confidencial. ¿On dimonis estem vivint?
El acuerdo que el presidente de la Generalitat firmó el pasado 6 de mayo en Boston para que Alicante repitiera como sede de la Volvo Ocean Race durante las próximas tres ediciones ya había sido rubricado semanas antes por representantes del Consell. El viaje de Francisco Camps se produjo en una de sus semanas más complicadas desde el estallido del caso Gürtel. El TSJ de la Comunitat Valenciana rechazó el 4 de mayo el recurso de nulidad de las actuaciones que había solicitado su abogado, Javier Boix, y esa decisión abría de par en par la puerta a su declaración como imputado, que se ha producido esta semana.
Ese día, 4 de mayo, Presidencia anunció el viaje a EE UU que permitía al presidente eludir la sesión de control del jueves 7. La oposición calificó de "huida" su ausencia y en ese pleno la síndica de Compromís, Mònica Oltra, exhibió la camiseta de "Wanted Camps".
Según fuentes conocedoras de los detalles del viaje, el presidente no firmó en Boston ningún documento relevante con los responsables de la Volvo. Y el anuncio del acuerdo pudo haberlo realizado en cualquier otro momento ya que en nada afectaba a la celebración de la prueba, cuya salida desde Alicante estaba acordada desde hacía semanas. Pero Camps eligió precisamente ese día. Los comunicados de prensa enviados por su departamento aquellos días se referían a que el viaje de Camps permitía cerrar la negociación.
El jefe del Consell, que en público ha admitido sus dificultades para expresarse en inglés, también mantuvo, según dijo entonces Presidencia, una "reunión de trabajo" con los responsables del Berklee College de Boston, un colegio musical privado que por primera vez tendrá en Valencia una sede fuera de EE UU. Pero ese encuentro con el presidente de Berklee no justificaba que Camps y sus acompañantes, entre ellos el conseller de Educación, Alejandro Font de Mora, viajaran a EE UU durante cuatro días. Hasta Punt Dos retransmitió un acto en directo y mostró imágenes de la firma con Volvo.
Pero el contrato había sido firmado un par de semanas antes del viaje por el vicepresidente Rambla o por la gerente de la Sociedad de la Imagen Promocional, Arantxa Vallés, aunque desde la Conselleria de Presidencia se ha negado tanto el contrato como la información sobre qué alto cargo estampó su rúbrica en el contrato con la Volvo, alegando que es confidencial. El viaje formaba parte de la campaña para prestigiar la agenda de Camps en plena investigación judicial y que ha incluido varios baños de multitudes.
P.d.- El que a mi em resulta especialment destacable de la informació és el que ens conta l'últim paràgraf, això que el nom de l'alt càrrec que firma el contracte oficial és confidencial. ¿On dimonis estem vivint?
divendres 22 de maig de 2009
Entrevista a Mònica Oltra
Levante-Emv, 22-5-2006
-És vosté ja la diputada que més crides a l'ordre de la presidenta, Milagrosa Martínez, ha rebut. ¿És un deshonor o un honor?
-En este cas l'àrbitre no és imparcial. Per això, no diria que és un honor, però per descomptat no és un deshonor que em traguen la targeta ni que m'expulsen del ple. És evident que no puc evitar-ho, perquè és una pauta marcada i qui està donant les ordres a la presidenta és el grup popular. És la voluntat d'ells la que determina si em sancionen o no, si m'expulsen o no, si em criden a l'ordre o no. Per molt respectuosa que jo siga, que ho estic sent en les intervencions, com sóc incòmoda... Açò sí que és un honor. Que políticament els resulten incòmode és senyal que ho estem fent bé.
-Amb tanta "targeta", ¿és la Hristo Stoichkov de les Corts?
-L'admirava com a jugador, m'agradava molt, però la llengua la controlava poc. No sóc la Hristo Stoichkov de les Corts. Jo faig ací el paper que crec que els ciutadans ens han encomanat. És més, no vinc a provocar. El problema és que nosaltres sempre preguntem o demanem documentació com a reacció a una provocació del PP. El contrasentit és que qui interromp el ple són els diputats del PP, cridant o insultant, i a qui es crida a l'orde és a nosaltres.
-¿I l'incident amb el conseller?
-Jo estava en l'ús de la paraula davant dels periodistes, usant la meua llibertat d'expressió. Que interrompa d'eixa manera una al·locució lliure en un Estat de Dret és una mostra més, primer, del nerviosos que estan; i segon, del poc respecte que tenen pels drets fonamentals, les institucions i a si mateixos com a Govern. Tal com ha irromput, xafant després la meua companya, que ha hagut d'anar a la infermeria, evidencia el tarannà poc democràtic i em dóna la raó quan jo estava parlant que els lluitadors de la llibertat no estaven del seu costat.
-¿Veu algun objectiu en les amonestacions?
-Sí, que jo no acabe el període de sessions en el ple i no puga preguntar-li a Camps.
P.d.- Dit això, opine dues coses: la primera: que siga precissament el PP qui s'escandalitze de certes afirmacions (ben mesurades, per cert) no deixa de tenir gràcia, tenint a Rus i companyia entre els seus; la segona: no venien a compte les declaracions d'ahir de Mònica Oltra i va desviar el centre d'atenció del vertaderament fonamental, un president mentider i silenciós.
-És vosté ja la diputada que més crides a l'ordre de la presidenta, Milagrosa Martínez, ha rebut. ¿És un deshonor o un honor?
-En este cas l'àrbitre no és imparcial. Per això, no diria que és un honor, però per descomptat no és un deshonor que em traguen la targeta ni que m'expulsen del ple. És evident que no puc evitar-ho, perquè és una pauta marcada i qui està donant les ordres a la presidenta és el grup popular. És la voluntat d'ells la que determina si em sancionen o no, si m'expulsen o no, si em criden a l'ordre o no. Per molt respectuosa que jo siga, que ho estic sent en les intervencions, com sóc incòmoda... Açò sí que és un honor. Que políticament els resulten incòmode és senyal que ho estem fent bé.
-Amb tanta "targeta", ¿és la Hristo Stoichkov de les Corts?
-L'admirava com a jugador, m'agradava molt, però la llengua la controlava poc. No sóc la Hristo Stoichkov de les Corts. Jo faig ací el paper que crec que els ciutadans ens han encomanat. És més, no vinc a provocar. El problema és que nosaltres sempre preguntem o demanem documentació com a reacció a una provocació del PP. El contrasentit és que qui interromp el ple són els diputats del PP, cridant o insultant, i a qui es crida a l'orde és a nosaltres.
-¿I l'incident amb el conseller?
-Jo estava en l'ús de la paraula davant dels periodistes, usant la meua llibertat d'expressió. Que interrompa d'eixa manera una al·locució lliure en un Estat de Dret és una mostra més, primer, del nerviosos que estan; i segon, del poc respecte que tenen pels drets fonamentals, les institucions i a si mateixos com a Govern. Tal com ha irromput, xafant després la meua companya, que ha hagut d'anar a la infermeria, evidencia el tarannà poc democràtic i em dóna la raó quan jo estava parlant que els lluitadors de la llibertat no estaven del seu costat.
-¿Veu algun objectiu en les amonestacions?
-Sí, que jo no acabe el període de sessions en el ple i no puga preguntar-li a Camps.
P.d.- Dit això, opine dues coses: la primera: que siga precissament el PP qui s'escandalitze de certes afirmacions (ben mesurades, per cert) no deixa de tenir gràcia, tenint a Rus i companyia entre els seus; la segona: no venien a compte les declaracions d'ahir de Mònica Oltra i va desviar el centre d'atenció del vertaderament fonamental, un president mentider i silenciós.
dimarts 19 de maig de 2009
L'exemple anglés
Açò ha escrit Nacho Escolar
De las muchas miserias de la condición humana que ha destapado el Daily Telegraph, al detallar los gastos que tan alegremente cargaban al Estado los parlamentarios del Reino Unido, no tengo claro cuál de los dos extremos merece mayor condena: el tacaño que pasaba hasta la factura de una chocolatina o el manirroto que cambiaba dos veces en un año la decoración de su retrete a cuenta de sus votantes. En Londres, como en Valencia, no existe el delito del cohechito, ese cohecho tan pequeño que si se cae de la mesa se mata: la honradez sólo se pierde una vez, y quien hace tres trajes hace ciento. Sin embargo, aunque el pecado sea el mismo allí como en España, la tolerancia social ante la corrupción dista mucho de ser ni parecida. El escándalo del Reino Unido no es un delito. La ley lo permite, aunque políticamente sea tan feo como para provocar la crisis institucional más grave en décadas. La credibilidad de los políticos ingleses, que no paran de pedir disculpas, está por los suelos.
Spain is different. En el país europeo con más coches oficiales por habitante las cosas feas casi nunca provocan dimisiones. Los periódicos publicamos a diario escándalos que resbalan sobre las caras más duras. Aquí un ministro de Trabajo pasó factura por unos chicles, y no pasó nada. Varios cargos públicos se han gastado un pastón en redecorar su despacho, y tampoco ha pasado nada. Pero no sólo lo políticamente feo queda impune. ¿Cuántos tamayazos son necesarios para que la ley actúe? ¿Cuántos trajes de Paco Camps, campos de Golf de Ignacio González o billetes de lotería premiados de Carlos Fabra hacen falta para que alguien al menos pida perdón?
De las muchas miserias de la condición humana que ha destapado el Daily Telegraph, al detallar los gastos que tan alegremente cargaban al Estado los parlamentarios del Reino Unido, no tengo claro cuál de los dos extremos merece mayor condena: el tacaño que pasaba hasta la factura de una chocolatina o el manirroto que cambiaba dos veces en un año la decoración de su retrete a cuenta de sus votantes. En Londres, como en Valencia, no existe el delito del cohechito, ese cohecho tan pequeño que si se cae de la mesa se mata: la honradez sólo se pierde una vez, y quien hace tres trajes hace ciento. Sin embargo, aunque el pecado sea el mismo allí como en España, la tolerancia social ante la corrupción dista mucho de ser ni parecida. El escándalo del Reino Unido no es un delito. La ley lo permite, aunque políticamente sea tan feo como para provocar la crisis institucional más grave en décadas. La credibilidad de los políticos ingleses, que no paran de pedir disculpas, está por los suelos.
Spain is different. En el país europeo con más coches oficiales por habitante las cosas feas casi nunca provocan dimisiones. Los periódicos publicamos a diario escándalos que resbalan sobre las caras más duras. Aquí un ministro de Trabajo pasó factura por unos chicles, y no pasó nada. Varios cargos públicos se han gastado un pastón en redecorar su despacho, y tampoco ha pasado nada. Pero no sólo lo políticamente feo queda impune. ¿Cuántos tamayazos son necesarios para que la ley actúe? ¿Cuántos trajes de Paco Camps, campos de Golf de Ignacio González o billetes de lotería premiados de Carlos Fabra hacen falta para que alguien al menos pida perdón?
divendres 15 de maig de 2009
Capitalisme intel·ligent
El president Zapatero va anunciar l'altre dia la intenció del govern de subvencionar de manera directa la compra d'automòbils. L'administració central aportaria 500 euros, i es comminaria les comunitats autònomes a aportar-ne altres 500 (altres 1000 haurien d'eixir de mateixa indústria automobilística). Este anunci es suma a la iniciativa que va prendre el govern valencià fa una setmana (1000 euros per cotxe nou), i que ja varen prendre el govern navarrés, o alemany (tots ells, com veiem, caracteritzats per la seua orientació progressista).
Aquesta mesura no ha alçat massa veus en contra. L'argument que de la indústria automobilística (i rodalia) depén un bon grapat de llocs de treball sembla massa contundent com per ser rebatuda. I si bé hem de reconéixer que la situació és difícil i que són necessàries mesures que la revertisquen, de nou ens trobem davant d'una proposta tan coneguda com poc original: diners públics a mans privades. I no només per tal de conservar llocs de treball, com sembla que ens volen fer creure, sinó també per quadrar comptes a grans empreses com Ford o Renault. Els seus respectius dirigents i accionistes segurament ho celebraran en alguna convenció al Carib.
La conclusió que hem de traure resulta òbvia: només sent gran, només tenint la capacitat de fer un xantatge real (o subvenció o atur massiu), podràs fer-te amb els impostos de tots.
Socialització de les pèrdues, li dic jo a això, així que propostes justes i innovadores són més necessàries que mai. I jo no les tinc.
P.d.- Per cert, quan tinguem cotxe nou, ¿tindrem lloc on aparcar-lo? Ho dic pel nou model de creixement i el desenvolupament sostenible.
Aquesta mesura no ha alçat massa veus en contra. L'argument que de la indústria automobilística (i rodalia) depén un bon grapat de llocs de treball sembla massa contundent com per ser rebatuda. I si bé hem de reconéixer que la situació és difícil i que són necessàries mesures que la revertisquen, de nou ens trobem davant d'una proposta tan coneguda com poc original: diners públics a mans privades. I no només per tal de conservar llocs de treball, com sembla que ens volen fer creure, sinó també per quadrar comptes a grans empreses com Ford o Renault. Els seus respectius dirigents i accionistes segurament ho celebraran en alguna convenció al Carib.
La conclusió que hem de traure resulta òbvia: només sent gran, només tenint la capacitat de fer un xantatge real (o subvenció o atur massiu), podràs fer-te amb els impostos de tots.
Socialització de les pèrdues, li dic jo a això, així que propostes justes i innovadores són més necessàries que mai. I jo no les tinc.
P.d.- Per cert, quan tinguem cotxe nou, ¿tindrem lloc on aparcar-lo? Ho dic pel nou model de creixement i el desenvolupament sostenible.
dijous 14 de maig de 2009
La bogeria continua...
Un altre pas cap a la criminalització del diferent amb la impugnació de la llista d'Iniciativa Internacionalista, i ací com si no passara res.
Si no estàs d'acord amb mi, igual és que eres terrorista.
Si no estàs d'acord amb mi, igual és que eres terrorista.
dimarts 12 de maig de 2009
Irresponsables responsables
L'entrada d'una ideòloga sense formació adequada en el Ministeri de Sanitat no feia preveure res bo, i el temps comença a confirmar-ho. Ahir, les ministres Jiménez i Aído (¿què dimonis pinta el Ministeri de la Igualtat en una qüestió sanitària?) anunciaren que la píndola postcoital es vendrà a partir d'estiu sense necessitat de recepta a les farmàcies.
Qualsevol que haja treballat o freqüentat els serveis d'urgències d'un hospital sap perfectament l'augment del nombre d'adolescents que els últims anys s'hi han apropat en busca de la "màgica" píndola. En xifres exactes, del 2001 al 2005, la quantitat de receptes sembla que va passar de les 144.000 anuals, a les 400.000... I pujant. Hem de suposar que si salvem els obstacles per arribar a ella el seu consum es dispararà.
¿Té contraindicacions l'ús d'aquesta píndola? Com qualsevol altre medicament, sí. Però sobretot el que provoca són incomoditats, ja que este medicament, grosso modo, el que provoca és una súbita regla.
La raó argumentada per a prendre esta mesura és evitar els embarassos no desitjats i els avortaments (en escalada exponencial i silenciosa) entre adolescents. La raó privada és que en moments de penúria política cal donar apariència de progressisme. Però no sé jo si el progressisme de saló pot donar resposta a les següents preguntes:
¿Per què no es crea una empresa pública del medicament que repartisca preservatius a preu de cost? ¿Estarà la dona adolescent més protegida si el xic en qüestió sap que ella sempre podrà tindre una "solució" fins a 72 hores després de l'acte sexual? ¿Què fem amb les malalties sexuals si posem a l'abast una solució que no actua contra elles? Si l'avortament és el que es vol evitar, ¿per què es prepara de manera paral·lela una llei que el facilita? I sobretot, i més important, ¿s'està promocionant per part del govern una cultura de la irresponsabilitat?
dilluns 11 de maig de 2009
Més Rus
Nou i excel·lent article sobre el president de la Diputació de València.
FERRAN SUAY
Professor de Psicobiologia. Universitat de València. Membre de la Mesa per l´Ensenyament en Valencià
Gràcies a internet he tingut ocasió de sentir un discurs del senyor Alfonso Rus, pronunciat davant d´una parròquia ben complaent. Fonèticament, el valencià del senyor Rus és una delícia. Té el parlar ric i assaonat propi de la seua comarca, la Costera, ple d´inflexions i harmonies vocàliques que fan goig de sentir-les. El seu nivell lèxic i sintàctic, tanmateix, són prou deficients. És normal. Durant segles, les autoritats militars i civils que ens han governat han menystingut la nostra llengua, i han procurat marginar-la i condemnar-la a un paper residual, reduït, a tot estirar, als usos familiars i a un nivell col·loquial. Sovint, han treballat obertament en contra del valencià, amb mètodes tan expeditius que comptarien, sens dubte, amb el beneplàcit entusiasta del senyor Rus. Mentre han pogut fer-ho, han eliminat el valencià de l´ensenyament, de la cultura oficial i de la presència pública. I quan no han tingut més remei que reconèixer-li una certa presència, ho han fet de mala gana, amb poca espenta i menys vergonya. És per això que el senyor Rus, com tantes altres persones, que tampoc no en tenen cap culpa, és analfabet en valencià. I és probablement per això, pel seu analfabetisme, que no sap què vol dir «aleshores». Ell no en té la culpa. Per edat, no va poder accedir a una educació en valencià, i es veu que després, no ha trobat el temps, l´ocasió o l´interés necessaris per a alfabetitzar-se en la seua llengua materna. Li ha passat a molta gent, i no és la meua intenció de fer-lo responsable de les seues mancances de formació. No és tan comprensible, en canvi, que considere que cal eliminar els qui no són tan analfabets com ell mateix. I no ho és que tinga la barra de manifestar que a eixos que diuen aleshores «anem a rematar-los».
Jo sóc un d´eixos que el senyor Rus vol rematar. Sóc professor d´universitat, i quan vull utilitzar un adverbi temporal, dic aleshores, o dic llavors. Un excel·lent i conegut remei contra la ignorància, el diccionari, diu: «Aleshores: En aquell moment, en aquell temps». De fet, no sóc l´únic que utilitza eixa paraula. Ho han fet també clàssics valencians com Onofre Pou (segle XVI) o Marc Antoni Ortí (segle XVII). Potser el senyor Rus voldrà també rematar-los. No ha de patir per això: ja són morts, i no cal que ni ell ni cap altre botxí vocacional els remate. Probablement no caldria dir-ho, però ateses les enormes limitacions de la cultura valenciana del senyor Rus, he preferit especificar-ho.
He de confessar que estic atemorit. Ho estic perquè el senyor Rus no és qualsevol. En contra del que cabria esperar, atenent al contingut de les esmentades declaracions, el senyor Rus no és un no ningú. No és, com podria semblar, un perdonavides de tercera divisió, amb el cervell profundament perjudicat pel consum de drogues adulterades, i la llengua afluixada pels efectes d´algun licor de garrafa. No. El senyor Rus és alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València. És una persona amb molt de poder. I el poder inspira respecte en mans de persones respectables, i por quan l´exerceixen fanàtics violents, assassins potencials que somien matances i s´omplen la boca d´amenaces fàcils. El poder provoca pànic quan està en mans de persones capaces d´usar el verb rematar per a referir-se a uns altres éssers humans que, com és ara el cas, cometen l´imperdonable delicte de no ser tan profundament, tan rematadament analfabets com ells, en la llengua del seu poble. En un Estat democràtic, aquesta classe de fanàtics de la violència haurien de ser perseguits, d´ofici, per un poder judicial independent. En un Estat democràtic, això sí.
divendres 8 de maig de 2009
Samarretes per a tots
Ahir Mònica Oltra, síndica del grup parlamentari Compromís i diputada d'Iniciativa, va protagonitzar una curiosa situació en aparéixer al Ple de les Corts amb una samarreta amb la foto de Camps i la llegenda ES BUSCA. NOMÉS VIU.
Mònica ja havia aparegut en una sessió de control amb una altra samarreta al·lusiva que resava: TRANSPARÈNCIA. VOLEM ELS PAPERS.
¿És adequat este recurs? Em sembla que usat amb moderació, sí. No ofén ningú i crida l'atenció en un marasme comunicatiu dominat pel pensament únic. De fet, ha sigut gràcies a este recurs que els ciutadans hem sabut que l'oposició va ser avisada fa només quaranta-vuit hores que el president Camps no assistiria a les Corts i no contestaria a preguntes sobre l'adjudicació de llicències de TDT, no ho faria perquè es trobava de viatge als Estats Units. El problema és que un viatge d'eixes característiques du mesos preparar-lo, però el Molt Honorable President de la Generalitat va preferir enganyar els parlamentaris, mantenint en l'agenda la sessió de control... fins dos dies abans.
Compromís (Bloc i Iniciativa) estan fent l'oposició que no fan altres, i sobretot estan demostrant una cosa: tindre dignitat.
dimecres 6 de maig de 2009
Endevina endevinalla
S'ho preguntava avui en veu alta un company de treball i de sobte m'ha picat la curiositat.
Amb el cas Gürtel dansant, les imputacions, Feijóo president de la Xunta, el tema d'Euskadi, les eleccions europees al girar la cantonada, i tot el pastís...
¿On dimonis està Esteban González Pons, vicesecretari de comunicació del PP?
Amb el cas Gürtel dansant, les imputacions, Feijóo president de la Xunta, el tema d'Euskadi, les eleccions europees al girar la cantonada, i tot el pastís...
¿On dimonis està Esteban González Pons, vicesecretari de comunicació del PP?
dilluns 4 de maig de 2009
Alfonso Rus
Martín Pacheco torna a escriure una bona columna en l'espai que Levante-Emv li té reservat els dilluns.
En lugar de hacer de la necesidad virtud y seguir las opiniones de los más sensatos, el señor Rus ha optado por alejarse de la moderación, practicando el defecto de la incompetencia lingüística junto al exceso de la incontinencia verbal. En esto hay que reconocer que ha llegado muy lejos: empezó tocando la batería y ahora se dedica a tocar los cojones (y perdónenme a mí la incontinencia y la coprolalia).
El señor Rus, con la superioridad moral que le da la docta ignorancia, es decir, desde un saber que nada tiene que ver con el estudio, las aulas y los libros, y que debe ser ciencia infusa, arremetió el otro día en Xàtiva contra los profesores en general: a los de secundaria en huelga les llamó gilipollas, porque utilizan el normativo aleshores para decir entonces; y a los profesores universitarios, les acusó (¿con ironía?) de ser los que más saben y (ya sin ironía) los que más cobran y los que menos hacen (crípticamente: tienen siempre «la mano en el culo»). Hecho el diagnóstico, propuso la receta: «¡Vamos a rematarlos! ¡Vamos a rematarlos!», concluyó el Millán-Astray de la Costera. Pero, además, no contento con insultar y amenazar a los profesores, tuvo también tiempo para despreciar a los periodistas y a la prensa. Animó a los suyos a que no se acobardaran y le hicieran frente, dando implícitamente por supuesto que la prensa es un enemigo, falaz y despreciable («después, cuando ganamos las elecciones, quieren chocolate»). Ellos son malvados y nosotros somos los buenos.
Sobre el presidente de la Diputación, el alcalde de Xàtiva, el presidente provincial del PP, a tenor de las declaraciones que le conocemos, habrá que concluir que sin tener facilidad de palabra tiene, sin embargo, serías dificultades para callarse y que con frecuencia cruza la frontera entre el graciós (senyor simpàtic que fa gràcia) y el gracioset (bocazas que hace maldita la gracia).
Con todo, la levedad de la anécdota que comentamos (otro calentón de boca de un señor torrefacto), no debe hacernos olvidar la gravedad de lo que representa. Porque Alfonso Rus es un representante político, un hombre público, un conductor del pueblo o demagogo, nada sutil por cierto. Uno de esos que, dando puñetazos, cree estar expresando verdades como puños; de los que encuentran en el insulto la palabra justa o justo la palabra; en el desprecio gratuito la opinión ponderada y en la amenaza la advertencia. En la caverna platónica, el señor Rus representaría a la perfección esos ecos que se escuchan acompañando a las sombras y que, en el fondo de la caverna, entretienen a los prisioneros en la comodidad de sus prejuicios y creencias compartidas. «¿Y no matarían, si encontraban manera de echarle mano y matarle, a quien intentara desatarles y hacerles subir?». Pues ¡vamos a rematarlos!
P.d.- I afegisc jo: fa unes setmanes l'alcalde de Getafe del Psoe va anomenar "tontos de los cojones" als votants de la dreta i es va armar una de bon grossa, pressió mediàtica inclosa. Aquestes amenaces de Rus, en canvi, més greus per contenir amenaces explícites, estan passant desapercebudes a nivell estatal, i poc més a nivell del nostre País. És normal que el maleducat este s'envalentone, ha vist que per als peperos hi ha barra lliure.
En lugar de hacer de la necesidad virtud y seguir las opiniones de los más sensatos, el señor Rus ha optado por alejarse de la moderación, practicando el defecto de la incompetencia lingüística junto al exceso de la incontinencia verbal. En esto hay que reconocer que ha llegado muy lejos: empezó tocando la batería y ahora se dedica a tocar los cojones (y perdónenme a mí la incontinencia y la coprolalia).
El señor Rus, con la superioridad moral que le da la docta ignorancia, es decir, desde un saber que nada tiene que ver con el estudio, las aulas y los libros, y que debe ser ciencia infusa, arremetió el otro día en Xàtiva contra los profesores en general: a los de secundaria en huelga les llamó gilipollas, porque utilizan el normativo aleshores para decir entonces; y a los profesores universitarios, les acusó (¿con ironía?) de ser los que más saben y (ya sin ironía) los que más cobran y los que menos hacen (crípticamente: tienen siempre «la mano en el culo»). Hecho el diagnóstico, propuso la receta: «¡Vamos a rematarlos! ¡Vamos a rematarlos!», concluyó el Millán-Astray de la Costera. Pero, además, no contento con insultar y amenazar a los profesores, tuvo también tiempo para despreciar a los periodistas y a la prensa. Animó a los suyos a que no se acobardaran y le hicieran frente, dando implícitamente por supuesto que la prensa es un enemigo, falaz y despreciable («después, cuando ganamos las elecciones, quieren chocolate»). Ellos son malvados y nosotros somos los buenos.
Sobre el presidente de la Diputación, el alcalde de Xàtiva, el presidente provincial del PP, a tenor de las declaraciones que le conocemos, habrá que concluir que sin tener facilidad de palabra tiene, sin embargo, serías dificultades para callarse y que con frecuencia cruza la frontera entre el graciós (senyor simpàtic que fa gràcia) y el gracioset (bocazas que hace maldita la gracia).
Con todo, la levedad de la anécdota que comentamos (otro calentón de boca de un señor torrefacto), no debe hacernos olvidar la gravedad de lo que representa. Porque Alfonso Rus es un representante político, un hombre público, un conductor del pueblo o demagogo, nada sutil por cierto. Uno de esos que, dando puñetazos, cree estar expresando verdades como puños; de los que encuentran en el insulto la palabra justa o justo la palabra; en el desprecio gratuito la opinión ponderada y en la amenaza la advertencia. En la caverna platónica, el señor Rus representaría a la perfección esos ecos que se escuchan acompañando a las sombras y que, en el fondo de la caverna, entretienen a los prisioneros en la comodidad de sus prejuicios y creencias compartidas. «¿Y no matarían, si encontraban manera de echarle mano y matarle, a quien intentara desatarles y hacerles subir?». Pues ¡vamos a rematarlos!
P.d.- I afegisc jo: fa unes setmanes l'alcalde de Getafe del Psoe va anomenar "tontos de los cojones" als votants de la dreta i es va armar una de bon grossa, pressió mediàtica inclosa. Aquestes amenaces de Rus, en canvi, més greus per contenir amenaces explícites, estan passant desapercebudes a nivell estatal, i poc més a nivell del nostre País. És normal que el maleducat este s'envalentone, ha vist que per als peperos hi ha barra lliure.
divendres 1 de maig de 2009
Regals culturals.
Aquesta setmana se celebra la Fira del Llibre de València. El Psoe valencià els ha regalat una votació aquesta setmana als escriptors valencians. De part de tots els qui estimem la nostra llengua i literatura, mil gràcies... de nou.
Jesús Civera
En el año 2000, el PSPV apoyó en las Corts Valencianes la entrada de la Generalitat en el Institut Ramon Llull. El otro día votó junto al PP contra eso mismo: rechazó que la GV se incorpore a la institución, de la que forman parte localidades de la geografía socialista como Morella o Gandia. Votar con el PP es inusual. En este caso, además, resulta muy clarificador. El episodio venía marcado por la lengua y sus derivados, que son los legendarios demonios con rabo de aquí. El PSPV de Alarte y de Luna acaba de brindar un testimonio que rompe con la herencia socialista en ese campo. Para mayor recochineo, sus señorías hubieron de aguantar las proclamas del señor Ferraro, que cerró la sesión en nombre del PP con un alegato contra el imperialismo catalán y una beatificación de ciertos organismos que, en otros tiempos, integraban el sistema nervioso del denominado bunker barraqueta. Hoy no es políticamente correcto bendecirlos así. Cada cosa tiene su época y su lugar. Imagino, sin embargo, algunas de las caras de la bancada socialista transfiguradas en estupefacientes vírgenes románicas. Convendría saber si algún diputado se esfumó de la Cámara —que los habría— para no ser cómplice de la astracanada, incapaz de digerir la tensión intestinal entre tanta ética de la convicción y tanta ética de la responsabilidad. En el ejercicio cohonestable socialista se alegó —alegó Isabel Escudero, dándole la vuelta, sorprendentemente, al calcetín fusteriano de su etapa con Pla— que el asunto se habría de canalizar a través de la AVL, que ya es como Petra, criada para todo. Los efugios pueden ser muy variados y coloristas. Y hasta ridículos. Pero aquí se trataba de elegir entre blanco o negro: de testimoniar una voluntad y de reafirmar un principio. Y no de sortear una dificultad estratégica a costa de algún lance politiquero. Poca broma. El Ramon Llull es —podría serlo— un instrumento sustancial para los escritores valencianos y una plataforma incontestable para la difusión de autores y obras. Una tribuna para acudir a Fráncfort, alimentar los certámenes internacionales y respaldar la literatura de aquí. En la apoteosis de la Fira del Llibre, el regalo del PSPV a la literatura valenciana es caricaturesco. Habrá que constatarlo. Y propagarlo en su justa medida.
Jesús Civera
En el año 2000, el PSPV apoyó en las Corts Valencianes la entrada de la Generalitat en el Institut Ramon Llull. El otro día votó junto al PP contra eso mismo: rechazó que la GV se incorpore a la institución, de la que forman parte localidades de la geografía socialista como Morella o Gandia. Votar con el PP es inusual. En este caso, además, resulta muy clarificador. El episodio venía marcado por la lengua y sus derivados, que son los legendarios demonios con rabo de aquí. El PSPV de Alarte y de Luna acaba de brindar un testimonio que rompe con la herencia socialista en ese campo. Para mayor recochineo, sus señorías hubieron de aguantar las proclamas del señor Ferraro, que cerró la sesión en nombre del PP con un alegato contra el imperialismo catalán y una beatificación de ciertos organismos que, en otros tiempos, integraban el sistema nervioso del denominado bunker barraqueta. Hoy no es políticamente correcto bendecirlos así. Cada cosa tiene su época y su lugar. Imagino, sin embargo, algunas de las caras de la bancada socialista transfiguradas en estupefacientes vírgenes románicas. Convendría saber si algún diputado se esfumó de la Cámara —que los habría— para no ser cómplice de la astracanada, incapaz de digerir la tensión intestinal entre tanta ética de la convicción y tanta ética de la responsabilidad. En el ejercicio cohonestable socialista se alegó —alegó Isabel Escudero, dándole la vuelta, sorprendentemente, al calcetín fusteriano de su etapa con Pla— que el asunto se habría de canalizar a través de la AVL, que ya es como Petra, criada para todo. Los efugios pueden ser muy variados y coloristas. Y hasta ridículos. Pero aquí se trataba de elegir entre blanco o negro: de testimoniar una voluntad y de reafirmar un principio. Y no de sortear una dificultad estratégica a costa de algún lance politiquero. Poca broma. El Ramon Llull es —podría serlo— un instrumento sustancial para los escritores valencianos y una plataforma incontestable para la difusión de autores y obras. Una tribuna para acudir a Fráncfort, alimentar los certámenes internacionales y respaldar la literatura de aquí. En la apoteosis de la Fira del Llibre, el regalo del PSPV a la literatura valenciana es caricaturesco. Habrá que constatarlo. Y propagarlo en su justa medida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)