Divendres es va inaugurar a València la nova seu d'Iniciativa, un local modest a la Plaça Santa Margarida, en ple centre històric. A l'acte, i per a la meua sorpresa, es varen aplegar una cinquantena de persones. Vàrem menjar cacaus i papes, i que vàrem aplaudir un vídeo amb alguna de les més destacades intervencions de Mònica Oltra a les Corts. En realitat, una excusa per reunir-nos i veure'ns les cares.
Cap al final de la picaeta vaig començar a xarrar amb un company, i per voluntat pròpia la conversa va girar cap a les municipals del 2011. Perquè entre unes coses i altres, la veritat és que ens trobem a meitat de legislatura.
Tant el meu company com jo vàrem coincidir en la necessitat urgent de fixar, ja, un candidat, i no esperar a tres mesos abans de les eleccions, amb presses, i una nova amanida de sigles. Discrepàvem lleugerament en el perfil del candidat. Mentre ell opinava que havia de ser necessàriament dona i jove, jo optava per un perfil més conegut, i el sexe em resultava indeferent (encara que he de reconéixer ser dona podria suposar un plus, no em pregunteu per què). En qualsevol cas, cal insistir, cada dia que passa és un dia tard que arribem a formular la candidatura i l'estratègia. Si hem de concórrer amb el Bloc (que seria el desitjable), el camí hauria de fer-se des de ja. Si hem de concórrer a soles, també.
La situació d'Esquerra Unida i Psoe a la ciutat de València ens donen una oportunitat d'or per a créixer. Sincerament ho crec. Una altra cosa és que sabem aprofitar-ho.
dimarts 31 de març de 2009
divendres 27 de març de 2009
Política barata, rics beneficis
Fer front a totes les promeses polítiques és senzillament impossible: la realitat és complexa, i preveure que es crearan no sé quants llocs de treball o que l'economia creixerà un tant per cent determinat, no està per complet en mans del partit de torn, sinó d'un continu de circumstàncies que només en part poden controlar-se. Per tant, eixes promeses generalistes s'han de llegir en clau de voluntat. El que sí que cal exigir en eixe cas és, com a mínim, contenció verbal.
No passa el mateix, però, quan la promesa es basa en qüestions que sí estan, completament, en mà de qui l'enuncia.
El president Zapatero va arribar al poder l'any 2004 amb la promesa d'una retirada de tropes que va complir només arribar. Aquell gest cal recordar-lo, no només perquè el va honrar com a polític, sinó perquè tal volta va ser l'única vegada que Zapatero va complir una promesa...
En política no tot val. I els ciutadans no són ninots amb els quals es pot jugar a voluntat. La mentida, l'engany i la humiliació, per molt que es faça amb un somriure a la boca és mentida, engany i humiliació.
Va passar en el cas de l'Estatut català (encara en tràmit en el Constitucional)...
... després vingué Navarra, i ara ha sigut Euskadi.
Els estrategues socialistes pensen que els seus electors s'ho empassen tot, i que a poc que s'agite l'espantall de la dreta i el vot útil, milions de persones tornaran en processó a les urnes amb la seua papereta a la mà. Ha sigut així tantes vegades, que per què no pensar que es tornarà a repetir in saecula saeculorum. Poc importa l'ètica. Poc importa la desafecció que provoquen estes accions en l'electorat general, i l'electorat d'esquerres en particular. Tot siga per arribar al poder. I fer un intercanvi de cromos perquè al final, l'únic que canvie entre PP i PSOE siguen detalls i estètica.
L'últim lamentable exemple l'hem tingut a Euskadi, on, fraus electorals al marge, les paraules se les ha endut el vent...
No passa el mateix, però, quan la promesa es basa en qüestions que sí estan, completament, en mà de qui l'enuncia.
El president Zapatero va arribar al poder l'any 2004 amb la promesa d'una retirada de tropes que va complir només arribar. Aquell gest cal recordar-lo, no només perquè el va honrar com a polític, sinó perquè tal volta va ser l'única vegada que Zapatero va complir una promesa...
En política no tot val. I els ciutadans no són ninots amb els quals es pot jugar a voluntat. La mentida, l'engany i la humiliació, per molt que es faça amb un somriure a la boca és mentida, engany i humiliació.
Va passar en el cas de l'Estatut català (encara en tràmit en el Constitucional)...
... després vingué Navarra, i ara ha sigut Euskadi.
Els estrategues socialistes pensen que els seus electors s'ho empassen tot, i que a poc que s'agite l'espantall de la dreta i el vot útil, milions de persones tornaran en processó a les urnes amb la seua papereta a la mà. Ha sigut així tantes vegades, que per què no pensar que es tornarà a repetir in saecula saeculorum. Poc importa l'ètica. Poc importa la desafecció que provoquen estes accions en l'electorat general, i l'electorat d'esquerres en particular. Tot siga per arribar al poder. I fer un intercanvi de cromos perquè al final, l'únic que canvie entre PP i PSOE siguen detalls i estètica.
L'últim lamentable exemple l'hem tingut a Euskadi, on, fraus electorals al marge, les paraules se les ha endut el vent...
dijous 26 de març de 2009
Llibertat laboral
Isaac Rosa escriu este demoledor article avui a Público.
Cualquiera diría que los españoles tenemos un espíritu emprendedor como pocos: ahí están nuestros tres millones de trabajadores autónomos, el 16% de la población ocupada, por encima de la media europea. Ahora vayan y pregunten a esos autónomos si lo son por decisión propia o porque no les queda otro remedio. Ya verán cuántos preferirían ser asalariados.
Los países con más autoempleo de Europa son aquellos con peores condiciones laborales y sistemas de protección social menos desarrollados. No es casualidad. La figura del autónomo es el sueño hecho realidad de tantos patronos: un trabajador que trabaja tanto o más que en plantilla, pero mucho más barato y no da guerra.
De los tres millones de autónomos, más de la mitad no tiene asalariados a su cargo, y muchos facturan para una sola empresa. Ya saben: transportistas con vehículo propio, instaladores a destajo, comerciales infatigables, y en general cualquier trabajador al que la empresa despida y anime a montárselo por su cuenta. Y encima, con el camelo de la “autonomía”, la libertad.
Los autónomos también son baratos para el Estado, que se ahorra prestaciones por desempleo y pensiones futuras (la mayoría cotiza por la base mínima). Los asalariados que quedan, pueden ir tomando nota. Los trabajadores de SEAT, por ejemplo: si no es suficiente con congelarse el sueldo, háganse autónomos, verán como así sí.
Cualquiera diría que los españoles tenemos un espíritu emprendedor como pocos: ahí están nuestros tres millones de trabajadores autónomos, el 16% de la población ocupada, por encima de la media europea. Ahora vayan y pregunten a esos autónomos si lo son por decisión propia o porque no les queda otro remedio. Ya verán cuántos preferirían ser asalariados.
Los países con más autoempleo de Europa son aquellos con peores condiciones laborales y sistemas de protección social menos desarrollados. No es casualidad. La figura del autónomo es el sueño hecho realidad de tantos patronos: un trabajador que trabaja tanto o más que en plantilla, pero mucho más barato y no da guerra.
De los tres millones de autónomos, más de la mitad no tiene asalariados a su cargo, y muchos facturan para una sola empresa. Ya saben: transportistas con vehículo propio, instaladores a destajo, comerciales infatigables, y en general cualquier trabajador al que la empresa despida y anime a montárselo por su cuenta. Y encima, con el camelo de la “autonomía”, la libertad.
Los autónomos también son baratos para el Estado, que se ahorra prestaciones por desempleo y pensiones futuras (la mayoría cotiza por la base mínima). Los asalariados que quedan, pueden ir tomando nota. Los trabajadores de SEAT, por ejemplo: si no es suficiente con congelarse el sueldo, háganse autónomos, verán como así sí.
dimarts 24 de març de 2009
Referent mundial
Açò informa la web del Levante a mitjan matí. I ací no passa res. I ací, tampoc.
País Basc i Navarra van ser les comunitats que van registrar el major creixement del PIB en 2008, amb avanços del 2,1% i de l'1,9%, respectivament, mentre que la Comunitat Valenciana, amb un repunt del 0,5%, es va situar al final del rànquing regional.
En total, 11 comunitats van créixer en 2008 per damunt de la mitjana nacional, que es va situar en l'1,2%, a pesar d'haver-se registrades dades trimestrals negatius en els dos últims trimestres de l'any. Per la seua banda, Astúries i la ciutat de Melilla, van igualar la mitjana espanyola, mentre que la resta de regions es van situar per sota.
Junt amb País Basc i Navarra, els majors creixements del PIB en 2008 es van donar en Balears, Extremadura, Galícia i Ceuta, totes elles amb un augment de l'1,8%, seguides de Madrid (1,6%), La Rioja i Múrcia (1,5% en ambdós casos) i Canàries i Cantàbria (1,3%).
Per darrere de la mitjana nacional, figuren Aragó, amb un creixement econòmic de l'1,1%, Castella i Lleó (0,9%), Andalusia (0,8%), Catalunya i Castella-La Manxa (0,7% en ambdós casos), i Comunitat Valenciana (0,5%).
Andalusia, Catalunya, Castella-La Manxa i Comunitat Valenciana van ser a més les úniques comunitats que van créixer per sota de la mitjana de la UE-27, situada en el 0,9%.
(...)
MÚRCIA, LA REGIÓ QUE MES VA CRÉIXER DEL 2000 Al 2008
Analitzant el període 2000-2008, en el que l'economia espanyola va créixer una mitja del 3,13%, la regió que va liderar el creixement econòmic va ser Múrcia, amb un repunt del PIB del 3,61%.
La van seguir Extremadura (3,38%), Madrid (3,36%), Andalusia (3,32%), Castella-la Manxa i Cantàbria (3,21%), Melilla (3,19%), Aragó (3,18%) i Canàries que, amb un 3,13%, va igualar la mitjana nacional.
Per sota d'esta mitjana es van situar deu comunitats, sent els creixements més baixos, inferiors al 3%, els de Castella i Lleó i Catalunya (ambdós amb un 2,94%), Astúries (2,79%) i Balears (2,45%).
País Basc i Navarra van ser les comunitats que van registrar el major creixement del PIB en 2008, amb avanços del 2,1% i de l'1,9%, respectivament, mentre que la Comunitat Valenciana, amb un repunt del 0,5%, es va situar al final del rànquing regional.
En total, 11 comunitats van créixer en 2008 per damunt de la mitjana nacional, que es va situar en l'1,2%, a pesar d'haver-se registrades dades trimestrals negatius en els dos últims trimestres de l'any. Per la seua banda, Astúries i la ciutat de Melilla, van igualar la mitjana espanyola, mentre que la resta de regions es van situar per sota.
Junt amb País Basc i Navarra, els majors creixements del PIB en 2008 es van donar en Balears, Extremadura, Galícia i Ceuta, totes elles amb un augment de l'1,8%, seguides de Madrid (1,6%), La Rioja i Múrcia (1,5% en ambdós casos) i Canàries i Cantàbria (1,3%).
Per darrere de la mitjana nacional, figuren Aragó, amb un creixement econòmic de l'1,1%, Castella i Lleó (0,9%), Andalusia (0,8%), Catalunya i Castella-La Manxa (0,7% en ambdós casos), i Comunitat Valenciana (0,5%).
Andalusia, Catalunya, Castella-La Manxa i Comunitat Valenciana van ser a més les úniques comunitats que van créixer per sota de la mitjana de la UE-27, situada en el 0,9%.
(...)
MÚRCIA, LA REGIÓ QUE MES VA CRÉIXER DEL 2000 Al 2008
Analitzant el període 2000-2008, en el que l'economia espanyola va créixer una mitja del 3,13%, la regió que va liderar el creixement econòmic va ser Múrcia, amb un repunt del PIB del 3,61%.
La van seguir Extremadura (3,38%), Madrid (3,36%), Andalusia (3,32%), Castella-la Manxa i Cantàbria (3,21%), Melilla (3,19%), Aragó (3,18%) i Canàries que, amb un 3,13%, va igualar la mitjana nacional.
Per sota d'esta mitjana es van situar deu comunitats, sent els creixements més baixos, inferiors al 3%, els de Castella i Lleó i Catalunya (ambdós amb un 2,94%), Astúries (2,79%) i Balears (2,45%).
divendres 20 de març de 2009
El preu del govern
Els aldarulls de Barcelona i l'actuació dels Mossos d'Esquadra han posat en primera línia la gestió del conseller Saura (d'ICV) al front del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya. ¿Com es possible, es pregunta la xarxa, que la policia dirigida per un partit suposadament d'esquerres i pacifista es comporte d'aquesta manera?
El Departament d'Interior va ser, per dir-ho d'alguna manera, el preu que van haver de pagar els ecosocialistes per tindre més poder en el tripartit després dels resultats de les últimes eleccions. Els altres socis, PSC i ERC, varen pensar que ja hi havia prou que Iniciativa apareguera sempre com la tieta bona que només arriba per a dirigir subvencions a l'habitatge i polítiques socials. Que havia de mullar-se. I així va ser.
Ja des del principi Saura va entrar amb mal peu. Per una banda estaven els militants que opinaven que s'hauria d'haver fet més per evitar tindre eixa responsabilitat (un marró, al cap i a la fi), i per una altra, els comandaments policials el varen rebre amb fredor: Saura no era dels seus. Estes contradiccions s'han mantingut aquests anys de manera continuada i podríem dir que han esclatat amb els aldarulls de dimecres.
Barcelona és tal volta la ciutat amb més manifestacions per metre quadrat de l'estat, i dirigir la responsabilitat de mantindre la pau i convivència no ha de ser tasca senzilla. Ara bé, que no siga senzilla no vol dir que no s'haja d'afrontar.
Hi ha una part de l'esquerra que està encantada d'haver-se conegut i que es veu a ella mateixa virginal i immaculada. Tacar-se les mans amb sang de fotògrafs o manifestants és massa baix. Un s'està millor instal·lat en la crítica i la superioritat moral. Però el cas és que de vegades no és així. De vegades és necessari embrutar-se. ¿Vol dir això que s'ha de convalidar tot el que va passar dimecres a Barcelona? En absolut. És més, les imatges donen fàstic, i cal una investigació en tota regla que depure responsabilitats entre comandaments i policies en cas que es demostre que es varen cometre delictes. I per això servix un conseller d'esquerres, per garantir la seguretat de tots, de ciutadans i policies, amb el major grau de respecte a la llei i els drets humans. Els Mossos, per exemple, junt a l'Ertzaintza, són les úniques policies de l'estat amb càmeres a l'interior de les seues dependències. Les altres, quan senten parlar de maltractaments i tortures, directament no saben no contesten.
dimecres 18 de març de 2009
Ballar amb la més lletja
Dissabte passat la Mesa d'Iniciativa PV feia pública la decisió de donar suport a la candidatura de Raül Romeva (ICV) al Parlament Europeu.
Ja vaig escriure fa unes setmanes que les eleccions europees suposaven un greu problema per al nostre partit, i que la decisió final no seria perfecta ni satisfactòria per a tothom. Tanmateix, em sembla que s'ha optat per la pitjor de les opcions si esdeveniments futurs i immediats no canvien la perspectiva, cosa que no sembla que haja d'ocórrer.
Com és natural, Iniciativa PV tenia en Iniciativa per Catalunya-Verds els aliats naturals en aquestes eleccions de circumscripció única. Raül Romeva ha sigut un interlocutor actiu i amable durant la curta vida del nostre partit, disposat a fer arribar problemes específics de les comarques del País Valencià al Parlament Europeu (com així ha fet). No contribuir d'alguna manera a la seua reelecció no només hauria sigut descortés, sinó que hauria deixat sense interlocutor directe a les instàncies europees la nostra organització.
¿Ara bé, quin és el preu que haurà de pagar Iniciativa PV per aquest suport si, com dic, res no canvia? Doncs ni més ni menys que fer publicitat, encara que siga indirecta, de l'organització que ha fet del dogmatisme una forma de vida: EUPV. L'organització de la qual van marxar aproximadament el 50% dels militants d'Iniciativa PV, i que acaba de passar ja sense embuts a mans del PCE amb l'elecció de Marga Sanz com a coordinadora general. ¿No és aquest un preu massa alt? Jo opine que sí.
L'opció de participar en l'aliança que sembla estar gestant-se entre ERC, Aralar, i tal volta el BNG és cert que hauria enterbolit les relacions amb Iniciativa per Catalunya, però ens hauria obert nous camins d'aliances i possibilitats de futur, a més del fet de participar en una candidatura engrescadora, i contabilitzar millor els nostres vots al País Valencià.
Qui sap, igual les coses no estan del tot tancades. De fet, l'acord entre IU i ICV no està firmat per les condicions dels primers (que veten per exemple la publicitat d'ICV al País Valencià, o la presència de candidats que no siguen catalans per part de la formació ecosocialista, tot un exemple de tolerància i internacionalisme). Però la decisió presa no em sembla la més intel·ligent.
En qualsevol cas el vot és (encara) secret.
Ja vaig escriure fa unes setmanes que les eleccions europees suposaven un greu problema per al nostre partit, i que la decisió final no seria perfecta ni satisfactòria per a tothom. Tanmateix, em sembla que s'ha optat per la pitjor de les opcions si esdeveniments futurs i immediats no canvien la perspectiva, cosa que no sembla que haja d'ocórrer.
Com és natural, Iniciativa PV tenia en Iniciativa per Catalunya-Verds els aliats naturals en aquestes eleccions de circumscripció única. Raül Romeva ha sigut un interlocutor actiu i amable durant la curta vida del nostre partit, disposat a fer arribar problemes específics de les comarques del País Valencià al Parlament Europeu (com així ha fet). No contribuir d'alguna manera a la seua reelecció no només hauria sigut descortés, sinó que hauria deixat sense interlocutor directe a les instàncies europees la nostra organització.
¿Ara bé, quin és el preu que haurà de pagar Iniciativa PV per aquest suport si, com dic, res no canvia? Doncs ni més ni menys que fer publicitat, encara que siga indirecta, de l'organització que ha fet del dogmatisme una forma de vida: EUPV. L'organització de la qual van marxar aproximadament el 50% dels militants d'Iniciativa PV, i que acaba de passar ja sense embuts a mans del PCE amb l'elecció de Marga Sanz com a coordinadora general. ¿No és aquest un preu massa alt? Jo opine que sí.
L'opció de participar en l'aliança que sembla estar gestant-se entre ERC, Aralar, i tal volta el BNG és cert que hauria enterbolit les relacions amb Iniciativa per Catalunya, però ens hauria obert nous camins d'aliances i possibilitats de futur, a més del fet de participar en una candidatura engrescadora, i contabilitzar millor els nostres vots al País Valencià.
Qui sap, igual les coses no estan del tot tancades. De fet, l'acord entre IU i ICV no està firmat per les condicions dels primers (que veten per exemple la publicitat d'ICV al País Valencià, o la presència de candidats que no siguen catalans per part de la formació ecosocialista, tot un exemple de tolerància i internacionalisme). Però la decisió presa no em sembla la més intel·ligent.
En qualsevol cas el vot és (encara) secret.
dilluns 16 de març de 2009
Luxe valencià
Açò escriu Nacho Escolar al seu blog.
A la escena que describe José Tomás, el sastre de Camps, sólo le faltan los aromas de un buen whisky malteado y un habano. “Él me llamaba por teléfono cuando salía de Valencia o desde el coche y me decía a la hora que llegaba al Ritz. A su llegada yo ya le estaba esperando en el hotel y subía a su habitación”. Allí, en la intimidad del hotel más lujoso de España, las mismas suites donde Ava Gardner vivió sus pasiones taurinas, el sastre, metro en mano, se inclinaba ante el triunfador de Valencia para tomarle las medidas. “Me hizo repetir bastantes trajes. Quería los pantalones con un ceñidor detrás y hubo que buscar una trabilla que tuvieron que traer de Italia”, recuerda José Tomás. Camps era un cliente exigente.
El lado siniestro del dandy al servicio público venía después, con el vulgar metal. La cuenta la cerraba Pablo Crespo, el lugarteniente de Correa y antiguo dirigente del PP de gallego, sector boina. Dinero en rama, canela fina: “Venía cada seis meses aproximadamente con un fajo de billetes de 500 y pagaba 30.000 o 35.000 euros”. En las facturas, Crespo pedía que apareciesen telas al por mayor para ya de paso defraudar a Hacienda y desgravarse el favor, como si fuese parte de un atrezo. Tras las bambalinas, el show continuó durante más de un año con el Ritz como telón de fondo, Camps de actor principal y José Tomás de discreto secundario. Ocho trajes, tres americanas, un smoking, un chaleco, pantalones… un roto y un descosido.
———————————
Me queda una duda: ¿qué tipo de habitación usa Camps en sus visitas al Ritz? ¿La modesta classic, a 572 euros la noche? ¿La más espaciosa lujo, a sólo 690? ¿No se merece un presidente una suite presidencial, una ganga por sólo 3.852 euros? ¿O, ya puestos, no es digna tan buena percha de la suite real, un capricho de sólo 5.350 euros por noche?
Me queda la duda de que habitación se gasta Camps cada vez que visita Madrid, pero quién paga la factura lo tengo clarísimo: los valencianos.
A la escena que describe José Tomás, el sastre de Camps, sólo le faltan los aromas de un buen whisky malteado y un habano. “Él me llamaba por teléfono cuando salía de Valencia o desde el coche y me decía a la hora que llegaba al Ritz. A su llegada yo ya le estaba esperando en el hotel y subía a su habitación”. Allí, en la intimidad del hotel más lujoso de España, las mismas suites donde Ava Gardner vivió sus pasiones taurinas, el sastre, metro en mano, se inclinaba ante el triunfador de Valencia para tomarle las medidas. “Me hizo repetir bastantes trajes. Quería los pantalones con un ceñidor detrás y hubo que buscar una trabilla que tuvieron que traer de Italia”, recuerda José Tomás. Camps era un cliente exigente.
El lado siniestro del dandy al servicio público venía después, con el vulgar metal. La cuenta la cerraba Pablo Crespo, el lugarteniente de Correa y antiguo dirigente del PP de gallego, sector boina. Dinero en rama, canela fina: “Venía cada seis meses aproximadamente con un fajo de billetes de 500 y pagaba 30.000 o 35.000 euros”. En las facturas, Crespo pedía que apareciesen telas al por mayor para ya de paso defraudar a Hacienda y desgravarse el favor, como si fuese parte de un atrezo. Tras las bambalinas, el show continuó durante más de un año con el Ritz como telón de fondo, Camps de actor principal y José Tomás de discreto secundario. Ocho trajes, tres americanas, un smoking, un chaleco, pantalones… un roto y un descosido.
———————————
Me queda una duda: ¿qué tipo de habitación usa Camps en sus visitas al Ritz? ¿La modesta classic, a 572 euros la noche? ¿La más espaciosa lujo, a sólo 690? ¿No se merece un presidente una suite presidencial, una ganga por sólo 3.852 euros? ¿O, ya puestos, no es digna tan buena percha de la suite real, un capricho de sólo 5.350 euros por noche?
Me queda la duda de que habitación se gasta Camps cada vez que visita Madrid, pero quién paga la factura lo tengo clarísimo: los valencianos.
divendres 13 de març de 2009
Lo que necesitas... es amor.
Representants del PSOE-PSE i del PP arribant a un acord d'investidura.
http://www.cronicadeunfraude.com/
dijous 12 de març de 2009
Premis i gales d'entrega
He rebut del blog "Ulises 3000" el "Premi Llimonada". Com molts altres premiats anteriorment no sabia el que era. És un premi que es dóna en una cadena que es prolonga de blog en blog. El seu objectiu és enllaçar a blogs, com a agraïment, per a projectar-los i difondre'ls. Però el fons de tot és que en ells trobes opinions interessants i un espai en què et sentes a gust.
Estes són les regles que has de seguir si reps el Premi:
1. Posar el logo en el post o en el blog.
2. Nominar almenys a altres 10 blogs que mostren gran Actitud i/o Gratitud
3. Assegurar-se d'enllaçar bé als nominats en el post.
4. Fer-los saber que han rebut este premi per mitjà d'un comentari en el seu blog.
5. Escampar l'amor i no oblidar-se d'enllaçar a qui et va premiar.
Em sembla que no tinc 10 candidats, però sí que en tinc 2:
Miquelet
Per l'esquerra i pel país
dimarts 10 de març de 2009
El futur és ara
Aquesta notícia apareix avui a eixe diari ultra i antisistema anomenat El País.
Mansur llegó a casa de Miguel Santiago con 15 años. "Vino en patera desde Marruecos y le soltaron en un bosque; cuando entró en casa escondía la cabeza detrás de la gorra de la vergüenza que sentía. En seguida me dio todo lo que tenía: un calendario y 10.000 pesetas", dice emocionado Santiago, profesor de instituto en Córdoba y ex presidente de la Asociación Pro Derechos Humanos de Andalucía. Santiago lleva 15 años abriendo su casa a sin papeles.
El comportamiento desinteresado de Santiago, que les ofrece habitación, comida y un lugar donde empadronarse para acceder a la sanidad y la educación, puede costarle una multa de entre 501 y 10.000 euros por cada uno si sale adelante el anteproyecto de reforma de la Ley de Extranjería, cuyo artículo 53 considera falta muy grave "la promoción de la permanencia irregular en España de un extranjero". Esto es, "cuando el extranjero dependa económicamente del infractor".
En l'apocalíptic futur que de manera magistral dibuixa la pel·lícula Hijos de los Hombres, uns panells i anuncis advertixen els ciutadans de la il·legalitat d'ajudar a la supervivència dels immigrants.
Zapatero i companyia han decidit caminar cap al futur.
Mansur llegó a casa de Miguel Santiago con 15 años. "Vino en patera desde Marruecos y le soltaron en un bosque; cuando entró en casa escondía la cabeza detrás de la gorra de la vergüenza que sentía. En seguida me dio todo lo que tenía: un calendario y 10.000 pesetas", dice emocionado Santiago, profesor de instituto en Córdoba y ex presidente de la Asociación Pro Derechos Humanos de Andalucía. Santiago lleva 15 años abriendo su casa a sin papeles.
El comportamiento desinteresado de Santiago, que les ofrece habitación, comida y un lugar donde empadronarse para acceder a la sanidad y la educación, puede costarle una multa de entre 501 y 10.000 euros por cada uno si sale adelante el anteproyecto de reforma de la Ley de Extranjería, cuyo artículo 53 considera falta muy grave "la promoción de la permanencia irregular en España de un extranjero". Esto es, "cuando el extranjero dependa económicamente del infractor".
En l'apocalíptic futur que de manera magistral dibuixa la pel·lícula Hijos de los Hombres, uns panells i anuncis advertixen els ciutadans de la il·legalitat d'ajudar a la supervivència dels immigrants.
Zapatero i companyia han decidit caminar cap al futur.
dijous 5 de març de 2009
López, eixe home
Llig en l'edició d'avui de Público
Pocas posibilidades de acuerdo y ninguna de formar un gobierno de coalición, una posibilidad que según López el PNV no debería "ni plantear". "La sociedad vasca ha premiado abrir un nuevo tiempo", lo que excluye, desde su punto de vista, al PNV. Menos aún con Ibarretxe al frente, un político que "juega permanentemente con un proyecto que divide a la sociedad vasca no es creible a la hora de formar un gobierno de concentración. Los vascos piden un cambio", ha abundado.
Por tanto, el PP es la única alternativa factible para conformar un gobierno de estabilidad en Euskadi: "El frentismo no lo hacen las siglas, sí lo hizo el PNV cuando quería un modelo exclusivo de país. Puedo garantizar que no vamos a hacer una sola ley que pretenda echar a una sola persona por el país, como hicieron los nacionalistas", ha remachado.
La veritat és que cada dia que passa augmenta la meua indignació amb el paper que està interpretant el PSOE a Euskadi arran de les eleccions que es dugueren a terme diumenge passat. Fa un parell de setmanes ja advertia de la tupinada electoral (gràcies Toni) que es preparava amb la il·legalització de l'esquerra abertzale tradicional. Passades les eleccions, i amb els resultats sobre la taula, no deixa de sorprendre'm l'anàlisi interessada i cínica que està fent el Partit Socialista i la premsa afí.
En resum les coses han anat així:
1.- La victòria del PNB sobre el PSE és incontestable (8 punts i 5/6 escons) quan els socialistes aspiraven a disputar-los la victòria en escons i apropar-se molt més en vots.
2.- Mirats per blocs, el vot nacionalista "legal" (PNB+EA+Aralar) ha obtingut el 43 %, mentre els nacionalistes espanyols (en este cas tots legals, mira tu quina casualitat, PSOE+PP+UPyD) s'han fet amb el 42. A més, a estos percentatges s'ha de sumar el 8% que podríem atribuir a Batasuna i el 3% d'EB.
3.- El PSE ha perdut 100.000 vots respecte als comptabilitzats en les eleccions generals de fa tan sols un any.
4.- La il·legalització de Batasuna i afins li ha donat 3 escons al PP (que ha perdut un 30 % del seu electorat!), 2 al PNB, 1 al PSOE i un altre a EB.
Afirmar amb aquestes dades que la societat basca reclama un canvi, o que governar amb el PP no suposa frontisme, o que Ibarretxe, el polític més valorat per la societat basca, suposa un problema, només es pot fer des del cinisme o des de la burla directa.
El panorama no ha canviat, el que ha canviat han sigut les regles de joc.
Pocas posibilidades de acuerdo y ninguna de formar un gobierno de coalición, una posibilidad que según López el PNV no debería "ni plantear". "La sociedad vasca ha premiado abrir un nuevo tiempo", lo que excluye, desde su punto de vista, al PNV. Menos aún con Ibarretxe al frente, un político que "juega permanentemente con un proyecto que divide a la sociedad vasca no es creible a la hora de formar un gobierno de concentración. Los vascos piden un cambio", ha abundado.
Por tanto, el PP es la única alternativa factible para conformar un gobierno de estabilidad en Euskadi: "El frentismo no lo hacen las siglas, sí lo hizo el PNV cuando quería un modelo exclusivo de país. Puedo garantizar que no vamos a hacer una sola ley que pretenda echar a una sola persona por el país, como hicieron los nacionalistas", ha remachado.
La veritat és que cada dia que passa augmenta la meua indignació amb el paper que està interpretant el PSOE a Euskadi arran de les eleccions que es dugueren a terme diumenge passat. Fa un parell de setmanes ja advertia de la tupinada electoral (gràcies Toni) que es preparava amb la il·legalització de l'esquerra abertzale tradicional. Passades les eleccions, i amb els resultats sobre la taula, no deixa de sorprendre'm l'anàlisi interessada i cínica que està fent el Partit Socialista i la premsa afí.
En resum les coses han anat així:
1.- La victòria del PNB sobre el PSE és incontestable (8 punts i 5/6 escons) quan els socialistes aspiraven a disputar-los la victòria en escons i apropar-se molt més en vots.
2.- Mirats per blocs, el vot nacionalista "legal" (PNB+EA+Aralar) ha obtingut el 43 %, mentre els nacionalistes espanyols (en este cas tots legals, mira tu quina casualitat, PSOE+PP+UPyD) s'han fet amb el 42. A més, a estos percentatges s'ha de sumar el 8% que podríem atribuir a Batasuna i el 3% d'EB.
3.- El PSE ha perdut 100.000 vots respecte als comptabilitzats en les eleccions generals de fa tan sols un any.
4.- La il·legalització de Batasuna i afins li ha donat 3 escons al PP (que ha perdut un 30 % del seu electorat!), 2 al PNB, 1 al PSOE i un altre a EB.
Afirmar amb aquestes dades que la societat basca reclama un canvi, o que governar amb el PP no suposa frontisme, o que Ibarretxe, el polític més valorat per la societat basca, suposa un problema, només es pot fer des del cinisme o des de la burla directa.
El panorama no ha canviat, el que ha canviat han sigut les regles de joc.
dilluns 2 de març de 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)