Patxi López, Soraya Sáenz de Santamaría, Rosa Díez, i un seguit de columnistes i opinadors diversos han coincidit a rebre amb una crítica suau i sobretot comprensió, els desafortunats actes que va dur a terme fa un parell de dies un veí de la localitat guipuscoana de Lazkao. El resum de les seues declaracions seria: "el pobre xaval no ha pogut més, i encara que no compartim, comprenem la seua reacció". López, a més, ha afegit que no és significatiu que este home siga fill d'un exregidor socialista, sinó que l'autor dels fets és un "fill del poble".
Esta gent, Patxi López, Rosa Díez i companyia, són els qui després s'omplen la boca amb les paraules democràcia i llibertat (amb la il·legalització de partits polítics per bandera), i critiquen falses equidistàncies entre Eta i l'estat espanyol.
Que la reacció de l'home de la maça és tan comprensible com condemnable és un fet que jo no pose en dubte. Qui sap si jo no haguera actuat igual. Però ¿dirien el mateix si això ho haguera fet un "fill del poble" després de ser dut a l'Audiència Nacional, passar dies incomunicat i ser posat en llibertat sense càrrecs (cosa que passa dia sí i dia també)? No, a ell el qualificarien, el qualifiquen de fet, com a terrorista, i segurament li caurien 8 anys.
La violència és condemnable sempre, no només si són "els altres" els qui la practiquen. I que els qui anaren a Guadalajara a aplaudir als del Gal donen lliçons d'ètica només pot ser qualificat com a cinisme.
dijous 26 de febrer de 2009
dimarts 24 de febrer de 2009
Cara i esquena
¿I què fa este bon home, exministre de la guerra i del Yak, demanant responsabilitats polítiques a ningú? Definitivament hi ha gent que té més cara que esquena.
divendres 20 de febrer de 2009
¿És important la corrupció?
Vénen rebolicades els últims dies les notícies dels diaris. Cada dia desdejunem amb una nova informació sobre sospites, adjudicacions i contractes més o menys legals i més o menys ètics (hi ha alguns que encara mantenim la diferència).
Ara bé, com dic al títol de l'entrada, ¿és important tot açò?. Vull dir, fins i tot en el cas que es confirmaren en perjudici dels càrrecs electes implicats totes les sospites que estan apareixent aquests dies, ¿seria realment important per als ciutadans?
Un acte corrupte al final el que suposa és el trencament del principi d'igualtat entre ciutadans: algú amb contactes privilegiats es du un benefici en detriment d'algun conciutadà. A partir d'eixe punt, el nivell de caradurisme farà més perjudicial o menys per a la societat en el seu conjunt eixe acte corrupte.
Hauríem de deduir aleshores que sí, que la corrupció és important perquè un principi bàsic de la nostra societat, la igualtat d'oportunitats i drets, és deliberadament obviat. ¿Però què passa quan la ciutadania entesa com a conjunt accepta que eixe és l'estat natural?, ¿que la igualtat consisteix precissament en el fet que tots es puguen aprofitar de la desigualtat?
Els últims anys, amb el vent unflant les veles de l'especulació urbanística, bona part del País Valencià aspirava a tindre un terreny que es vera beneficiat per algun canvi, a comprar una casa per 20 i vendra-la per 30, a conéixer algú que coneguera algú que sabera com posar-se en contacte amb qui podia prendre la decissió adequada... Per això, dirigents sota sospita a tot el territori es veien reforçats a les urnes: al cap i a la fi, era un dels seus.
Així que no, la corrupció, al meu parer, no és important: la corrupció és el símptoma d'una malaltia. I tots sabem que controlada la infecció desapareixerà (quasi tota) la febre.
Ara bé, com dic al títol de l'entrada, ¿és important tot açò?. Vull dir, fins i tot en el cas que es confirmaren en perjudici dels càrrecs electes implicats totes les sospites que estan apareixent aquests dies, ¿seria realment important per als ciutadans?
Un acte corrupte al final el que suposa és el trencament del principi d'igualtat entre ciutadans: algú amb contactes privilegiats es du un benefici en detriment d'algun conciutadà. A partir d'eixe punt, el nivell de caradurisme farà més perjudicial o menys per a la societat en el seu conjunt eixe acte corrupte.
Hauríem de deduir aleshores que sí, que la corrupció és important perquè un principi bàsic de la nostra societat, la igualtat d'oportunitats i drets, és deliberadament obviat. ¿Però què passa quan la ciutadania entesa com a conjunt accepta que eixe és l'estat natural?, ¿que la igualtat consisteix precissament en el fet que tots es puguen aprofitar de la desigualtat?
Els últims anys, amb el vent unflant les veles de l'especulació urbanística, bona part del País Valencià aspirava a tindre un terreny que es vera beneficiat per algun canvi, a comprar una casa per 20 i vendra-la per 30, a conéixer algú que coneguera algú que sabera com posar-se en contacte amb qui podia prendre la decissió adequada... Per això, dirigents sota sospita a tot el territori es veien reforçats a les urnes: al cap i a la fi, era un dels seus.
Així que no, la corrupció, al meu parer, no és important: la corrupció és el símptoma d'una malaltia. I tots sabem que controlada la infecció desapareixerà (quasi tota) la febre.
dimarts 17 de febrer de 2009
divendres 13 de febrer de 2009
Sous i modernitat
Açò escriu Rosa María Artal al seu blog El periscopio.
Francisco González es el asalariado mejor pagado de España. El BBVA que preside ha hecho públicas las retribuciones de sus directos. González ha ingresado 16 millones de euros el año pasado, entre sueldo fijo, variable, y dotación para su fondo de pensiones -apunte este último en el que lleva aculados 72,54 millones de euros-. Además dispone de un blindaje -por si le expulsan del banco- que asciende a 93,7 millones. Y eso que, dada la crisis, ha visto reducidas sus prestaciones en un 5%. Es decir, en 2007 ganó un 5% más.
Los directivos españoles son los quintos mejor remunerados de Europa. El sueldo medio anda por los 4 millones de euros anuales, con una interesante revalorización anual del 15%, algo más que la inflación, que nos aplican al resto.
En España, hay, al mismo tiempo, 11 millones de “mileuristas” -sueldos iguales o inferiores a mil euros mensuales-. Seguimos ganando un 33% menos que nuestros vecinos de la antigua Europa de los 15. Con un nivel medio de impuestos, una de las más altas elevaciones de precios desde la entrada del euro, nuestro poder adquisitivo ha mermado en los últimos diez años. La OCDE lo ha cuantificado. Dice que el salario real medio español ha bajado un 4% en esa última década.
Con el permiso tácito de mi editorial, FOCA, reproduzco el cuadro orientativo que incluyo en mi libro, “España, ombligo del mundo”:
graficoFuente: EUROSTAT 2008
Pongo ejemplos tangibles: En Dinamarca, los camareros ganan 2.300 euros al mes, más propinas, por jornadas de 37 horas semanales. Por atender, por ejemplo, un restaurante con terraza. Alguien que llegue sin preparación alguna obtiene desde el primer día 1.500 euros mensuales. Más propinas, insisto. Otro caso: uno de los sueldos más bajos de Suecia es el de conductor de autobús: 1.800 euros por 40 horas semanales. Los suecos miran incrédulos a quien les dice que ser “mileurista” en España es casi un lujo, frente a los menos de 600 euros del salario mínimo que se han venido cobrando hasta ahora. En la foto podéis ver que sus precios no difieren tanto de los españoles. Incluso las naranjas son baratas allí que aquí donde las producimos. 1,80 cuestan hoy, en el super de unos grandes almacenes… en oferta.
El paro nos acosa, los empresarios y hasta el ministro Corbacho piden moderación salarial. ¿No es una desvergüenza?
Francisco González es el asalariado mejor pagado de España. El BBVA que preside ha hecho públicas las retribuciones de sus directos. González ha ingresado 16 millones de euros el año pasado, entre sueldo fijo, variable, y dotación para su fondo de pensiones -apunte este último en el que lleva aculados 72,54 millones de euros-. Además dispone de un blindaje -por si le expulsan del banco- que asciende a 93,7 millones. Y eso que, dada la crisis, ha visto reducidas sus prestaciones en un 5%. Es decir, en 2007 ganó un 5% más.
Los directivos españoles son los quintos mejor remunerados de Europa. El sueldo medio anda por los 4 millones de euros anuales, con una interesante revalorización anual del 15%, algo más que la inflación, que nos aplican al resto.
En España, hay, al mismo tiempo, 11 millones de “mileuristas” -sueldos iguales o inferiores a mil euros mensuales-. Seguimos ganando un 33% menos que nuestros vecinos de la antigua Europa de los 15. Con un nivel medio de impuestos, una de las más altas elevaciones de precios desde la entrada del euro, nuestro poder adquisitivo ha mermado en los últimos diez años. La OCDE lo ha cuantificado. Dice que el salario real medio español ha bajado un 4% en esa última década.
Con el permiso tácito de mi editorial, FOCA, reproduzco el cuadro orientativo que incluyo en mi libro, “España, ombligo del mundo”:
graficoFuente: EUROSTAT 2008
Pongo ejemplos tangibles: En Dinamarca, los camareros ganan 2.300 euros al mes, más propinas, por jornadas de 37 horas semanales. Por atender, por ejemplo, un restaurante con terraza. Alguien que llegue sin preparación alguna obtiene desde el primer día 1.500 euros mensuales. Más propinas, insisto. Otro caso: uno de los sueldos más bajos de Suecia es el de conductor de autobús: 1.800 euros por 40 horas semanales. Los suecos miran incrédulos a quien les dice que ser “mileurista” en España es casi un lujo, frente a los menos de 600 euros del salario mínimo que se han venido cobrando hasta ahora. En la foto podéis ver que sus precios no difieren tanto de los españoles. Incluso las naranjas son baratas allí que aquí donde las producimos. 1,80 cuestan hoy, en el super de unos grandes almacenes… en oferta.
El paro nos acosa, los empresarios y hasta el ministro Corbacho piden moderación salarial. ¿No es una desvergüenza?
dilluns 9 de febrer de 2009
Llei d'excepció
Com era previsible, el Tribunal Suprem ha anulat les llistes de dos formacions polítiques que pretenien concórrer a les pròximes eleccions basques. Per l'argumentació emprada (que aquests partits col·laboren amb l'estratègia d'ETA) hauríem de concloure que tots els seus integrants seran detinguts i posats en mans de la justícia. Tanmateix, tot i les investigacions de Garzón, sabem que això no s'ha de produir en la majoria de casos (com no s'ha produit l'empresonament de les diputades del PCTV o dels regidors d'ANB, tot i haver sigut il·legalitzats els seus partits). I no s'ha produït per una simple raó: estes persones no han fet res, res que no siga pensar diferent.
A Espanya, i en concret a Euskadi, s'ha promulgat una llei que anul·la els drets polítics de bona part de la població. L'argumentari popular i socialista indica que les idees poden estar, però no les armes ni la defensa de les armes. No estic d'acord tampoc amb este argument, però donem-lo per vàlid, i aprofundim en ell fent un xicotet repàs històric.
Per exemple, recordem com el PP en bloc va donar suport a una intervenció il·legal a Irak, de manera pública i reiterada, o com el seu proper cap de llista al Parlament Europeu, Mayor Oreja, va definir la dictadura franquista com un període de placidesa. També podríem recordar que els socialistes condemnats per pertinença als GAL varen ser acomiadats a la porta de la presó de Guadalajara per la cúpula del seu partit (encara recorde les imatges i els abraços) o que el mateix Partit Socialista va donar un ferm suport a l'atac contra Sèrbia per part de l'OTAN (un atac il·legal des de punt de vista del dret internacional i que va deixar molta sang innocent pel camí). Recordem la defensa de les armes il·legals que han fet estos dos partits, en definitiva, com també les justificacions de la dictadura cubana que fa bona part d'IU (no tota), o la justificació dels atacs d'Israel sobre població civil ocupada que s'ha fet des de diverses instàncies polítiques.
A hores d'ara suposem que l'Advocat de l'Estat estarà recopilant informació per tal d'instar a la il·legalització d'estos partits polítics. Vivim en un estat que defensa els drets humans, ¿no?
En fi, per aquè esforçar-se. En qualsevol cas sí que faria una recomanació, menys hipocresia i més dir-li a les coses pel seu nom: PUCHERAZO.
A Espanya, i en concret a Euskadi, s'ha promulgat una llei que anul·la els drets polítics de bona part de la població. L'argumentari popular i socialista indica que les idees poden estar, però no les armes ni la defensa de les armes. No estic d'acord tampoc amb este argument, però donem-lo per vàlid, i aprofundim en ell fent un xicotet repàs històric.
Per exemple, recordem com el PP en bloc va donar suport a una intervenció il·legal a Irak, de manera pública i reiterada, o com el seu proper cap de llista al Parlament Europeu, Mayor Oreja, va definir la dictadura franquista com un període de placidesa. També podríem recordar que els socialistes condemnats per pertinença als GAL varen ser acomiadats a la porta de la presó de Guadalajara per la cúpula del seu partit (encara recorde les imatges i els abraços) o que el mateix Partit Socialista va donar un ferm suport a l'atac contra Sèrbia per part de l'OTAN (un atac il·legal des de punt de vista del dret internacional i que va deixar molta sang innocent pel camí). Recordem la defensa de les armes il·legals que han fet estos dos partits, en definitiva, com també les justificacions de la dictadura cubana que fa bona part d'IU (no tota), o la justificació dels atacs d'Israel sobre població civil ocupada que s'ha fet des de diverses instàncies polítiques.
A hores d'ara suposem que l'Advocat de l'Estat estarà recopilant informació per tal d'instar a la il·legalització d'estos partits polítics. Vivim en un estat que defensa els drets humans, ¿no?
En fi, per aquè esforçar-se. En qualsevol cas sí que faria una recomanació, menys hipocresia i més dir-li a les coses pel seu nom: PUCHERAZO.
diumenge 8 de febrer de 2009
Sálvese quien pueda
Juan Carlos Escudier, El Confidencial
Entretenido con ese campeonato de la paciencia que disputan los socialistas en el que Pepe Blanco podría batir el récord del mundo si el tiempo y la banca lo permite, Zapatero no ha debido reparar en que la ciudadanía comienza a estar harta de un Gobierno que parece a merced de oleaje y que sólo aspira a que la tempestad amaine para comprobar si algún jirón de las velas es aprovechable como servilleta.
A los 6.000 parados diarios, a los empresarios abocados al cierre por la falta de crédito y a los autónomos arruinados por la morosidad de las administraciones públicas no les consuela que el presidente esté muy preocupado ni que comparta con su esposa el sufrimiento que le provoca el desempleo en las frías noches monclovitas. Acostumbrados a hacer tres comidas diarias, a pagar la hipoteca, la luz, el agua, los colegios de los niños, a tomar un gin tonic con los amigos o a ir, ocasionalmente, al cine, convencidos, en definitiva, de que vivíamos en la octava potencia del mundo, los españoles no alcanzan a comprender que la prosperidad prometida sea un decorado de cartón piedra que el lobo de la crisis puede desarbolar de un solo soplido.
Este país no entiende por qué el paro crece aquí siete veces más rápido que en el resto de Europa, donde la crisis también golpea, ni acepta que su Gobierno, sobre cuya existencia hay dudas razonables, trate a los ciudadanos como a niños a los que no se les dice la verdad porque no la entenderían. Escuchar a nuestro bienintencionado presidente se está convirtiendo en un insulto a la inteligencia, en especial esa llamada suya al consumo que tanto prodiga. ¿Quién ha de consumir? ¿Los parados que cobran el subsidio, los que no lo cobran o los que temen cobrarlo próximamente? ¿Pedimos un crédito a Botín para consumir más y mejor ahora que el cántabro está que lo tira?
Es posible que Zapatero se esté moviendo, pero lo hace sobre la misma baldosa. Su receta milagrosa para combatir la catástrofe que tenemos encima se reduce a un plan de empleo municipal de 9.000 millones de euros, que aparenta ser el último conejo que quedaba en las chisteras de Moncloa. Hemos adquirido activos a la banca por 20.000 millones de euros, compraremos más por otros 30.000, y confiamos en dar la vuelta a la tortilla arreglando parterres y levantando polideportivos, uno en cada pueblo, eso sí, que el deporte es sanísimo para los parados. El patetismo y la incapacidad del Ejecutivo solo tiene parangón en una oposición distraída y apática, que no tiene sus ojos puestos en la crisis sino en las cerraduras de sus dirigentes.
¿A quién hay que culpar de la situación actual? ¿Cómo explicar que mientras el desempleo corre desbocado en España hacia los cuatro millones de parados se haya mantenido estable en Bélgica, Austria y Finlanda o, incluso, se haya reducido en Alemania, Eslovaquia, Holanda, Bulgaria o Malta? Los banqueros son culpables, en efecto, pero la principal responsabilidad hay que buscarla en nuestra clase política y en la corrupción en la que ha chapoteado desde la Transición.
Lo que ha determinado este modelo productivo tan nuestro centrado la construcción sin freno y en la especulación urbanística -ese que Zapatero se proponía cambiar en 2004 antes de que una amnesia lo borrara de su lista de promesas- no ha sido la fertilidad del suelo peninsular para el arraigo del ladrillo ni las hermosas vistas que se contemplaban desde los áticos de tres dormitorios de las nuevas urbanizaciones. Aquí se ha construido sin limite porque los poderes públicos lo han consentido, porque cada piso, cada carretera, cada puente ha enriquecido a concejales de urbanismo y a los intermediarios de los partidos, que daban uno y se llevaban cuatro. La construcción ha sostenido a una clase política corrupta, que ahora pretende transformar a los peones de albañil en instaladores de placas solares una vez reciclados mediante cursillos del INEM.
De la ruina actual quiere salvarnos un Gobierno del que la mayoría sólo conoce a su presidente, porque el resto ni está ni se le espera, empezando por el vicepresidente económico, Pedro Solbes, que hubiera debido dimitir antes de aceptar las majaderías de algunos de sus colegas, pero que ha preferido no hacer el feo a un partido que, al fin y al cabo, le ha proporcionado un buen sueldo desde hace veinte años. Sabemos que Miguel Sebastián se dedica al reparto de bombillas de bajo consumo y que con eso obligaremos a la OPEP a ponerse de rodillas, pero ¿en qué ocupan su tiempo Beatriz Corredor, Bibiana Aido, Cristina Garmendia o Bernat Soria?
Con los mimbres actuales, la salida del caos se antoja especialmente complicada porque para escapar de un laberinto hay que disponer de una estrategia y tener un rumbo, aunque la realidad levante muros que haya que sortear. El Ejecutivo tiene a un presidente tocado, a ministros abrasados y a otros bastante crudos o poco hechos. Y sobre todo, ignora el camino a seguir, desconcierto similar - todo hay que decirlo- al que sufre el resto de países afectados por esta crisis global, que si no conduce al final del capitalismo tal y como lo conocemos se quedará a dos paradas.
Si es verdad que la economía se mueve por resortes psicológicos, quizás fuera aconsejable trascender de los procesos electorales que ya están en marcha y plantear un frente político unitario. Este país no se merece un horizonte de paro que puede llevarse por delante a toda una generación. ¿Estará dispuesto Zapatero a dar entrada a expertos de la oposición –popular y hasta nacionalista- en un Gobierno volcado en el empleo y la reactivación económica? ¿Renunciaría el PP a hacer de la política económica un campo de batalla? Imposible. Así que, ¡sálvese quien pueda!
Entretenido con ese campeonato de la paciencia que disputan los socialistas en el que Pepe Blanco podría batir el récord del mundo si el tiempo y la banca lo permite, Zapatero no ha debido reparar en que la ciudadanía comienza a estar harta de un Gobierno que parece a merced de oleaje y que sólo aspira a que la tempestad amaine para comprobar si algún jirón de las velas es aprovechable como servilleta.
A los 6.000 parados diarios, a los empresarios abocados al cierre por la falta de crédito y a los autónomos arruinados por la morosidad de las administraciones públicas no les consuela que el presidente esté muy preocupado ni que comparta con su esposa el sufrimiento que le provoca el desempleo en las frías noches monclovitas. Acostumbrados a hacer tres comidas diarias, a pagar la hipoteca, la luz, el agua, los colegios de los niños, a tomar un gin tonic con los amigos o a ir, ocasionalmente, al cine, convencidos, en definitiva, de que vivíamos en la octava potencia del mundo, los españoles no alcanzan a comprender que la prosperidad prometida sea un decorado de cartón piedra que el lobo de la crisis puede desarbolar de un solo soplido.
Este país no entiende por qué el paro crece aquí siete veces más rápido que en el resto de Europa, donde la crisis también golpea, ni acepta que su Gobierno, sobre cuya existencia hay dudas razonables, trate a los ciudadanos como a niños a los que no se les dice la verdad porque no la entenderían. Escuchar a nuestro bienintencionado presidente se está convirtiendo en un insulto a la inteligencia, en especial esa llamada suya al consumo que tanto prodiga. ¿Quién ha de consumir? ¿Los parados que cobran el subsidio, los que no lo cobran o los que temen cobrarlo próximamente? ¿Pedimos un crédito a Botín para consumir más y mejor ahora que el cántabro está que lo tira?
Es posible que Zapatero se esté moviendo, pero lo hace sobre la misma baldosa. Su receta milagrosa para combatir la catástrofe que tenemos encima se reduce a un plan de empleo municipal de 9.000 millones de euros, que aparenta ser el último conejo que quedaba en las chisteras de Moncloa. Hemos adquirido activos a la banca por 20.000 millones de euros, compraremos más por otros 30.000, y confiamos en dar la vuelta a la tortilla arreglando parterres y levantando polideportivos, uno en cada pueblo, eso sí, que el deporte es sanísimo para los parados. El patetismo y la incapacidad del Ejecutivo solo tiene parangón en una oposición distraída y apática, que no tiene sus ojos puestos en la crisis sino en las cerraduras de sus dirigentes.
¿A quién hay que culpar de la situación actual? ¿Cómo explicar que mientras el desempleo corre desbocado en España hacia los cuatro millones de parados se haya mantenido estable en Bélgica, Austria y Finlanda o, incluso, se haya reducido en Alemania, Eslovaquia, Holanda, Bulgaria o Malta? Los banqueros son culpables, en efecto, pero la principal responsabilidad hay que buscarla en nuestra clase política y en la corrupción en la que ha chapoteado desde la Transición.
Lo que ha determinado este modelo productivo tan nuestro centrado la construcción sin freno y en la especulación urbanística -ese que Zapatero se proponía cambiar en 2004 antes de que una amnesia lo borrara de su lista de promesas- no ha sido la fertilidad del suelo peninsular para el arraigo del ladrillo ni las hermosas vistas que se contemplaban desde los áticos de tres dormitorios de las nuevas urbanizaciones. Aquí se ha construido sin limite porque los poderes públicos lo han consentido, porque cada piso, cada carretera, cada puente ha enriquecido a concejales de urbanismo y a los intermediarios de los partidos, que daban uno y se llevaban cuatro. La construcción ha sostenido a una clase política corrupta, que ahora pretende transformar a los peones de albañil en instaladores de placas solares una vez reciclados mediante cursillos del INEM.
De la ruina actual quiere salvarnos un Gobierno del que la mayoría sólo conoce a su presidente, porque el resto ni está ni se le espera, empezando por el vicepresidente económico, Pedro Solbes, que hubiera debido dimitir antes de aceptar las majaderías de algunos de sus colegas, pero que ha preferido no hacer el feo a un partido que, al fin y al cabo, le ha proporcionado un buen sueldo desde hace veinte años. Sabemos que Miguel Sebastián se dedica al reparto de bombillas de bajo consumo y que con eso obligaremos a la OPEP a ponerse de rodillas, pero ¿en qué ocupan su tiempo Beatriz Corredor, Bibiana Aido, Cristina Garmendia o Bernat Soria?
Con los mimbres actuales, la salida del caos se antoja especialmente complicada porque para escapar de un laberinto hay que disponer de una estrategia y tener un rumbo, aunque la realidad levante muros que haya que sortear. El Ejecutivo tiene a un presidente tocado, a ministros abrasados y a otros bastante crudos o poco hechos. Y sobre todo, ignora el camino a seguir, desconcierto similar - todo hay que decirlo- al que sufre el resto de países afectados por esta crisis global, que si no conduce al final del capitalismo tal y como lo conocemos se quedará a dos paradas.
Si es verdad que la economía se mueve por resortes psicológicos, quizás fuera aconsejable trascender de los procesos electorales que ya están en marcha y plantear un frente político unitario. Este país no se merece un horizonte de paro que puede llevarse por delante a toda una generación. ¿Estará dispuesto Zapatero a dar entrada a expertos de la oposición –popular y hasta nacionalista- en un Gobierno volcado en el empleo y la reactivación económica? ¿Renunciaría el PP a hacer de la política económica un campo de batalla? Imposible. Así que, ¡sálvese quien pueda!
divendres 6 de febrer de 2009
I d'açò què diu la unió Europea?
Público, 6-2-2009
El Senat italià ha aprovat alguns articles de la llei sobre seguretat en què es preveu que els metges puguen denunciar els immigrants indocumentats, que s'establisca un registre de vagabunds i es fixe entre 80 i 200 euros l'impost per a obtindre el permís de residència.
El controvertit projecte de llei presentat pel Govern de Silvio Berlusconi , en el qual s'introduïx també la tipificació de la immigració il·legal com a delicte, haurà de ser aprovat en la seua totalitat en el Senat i després tornar a la Cambra dels Diputats per a la seua ratificació final.
Una de les mesures aprovades hui i que més polèmica ha causat és la que permet als metges indicar a les autoritats els immigrants indocumentats que s'atenen en els centres sanitaris.
La nova norma, que va proposar el partit Lliga Nord -que pertany a la coalició governamental- tomba una anterior en la qual es prohibia als metges delatar als indocumentats als havien assistit.
L'organització Metges sense Fronteres (MSF) va protagonitzar durant els passats dies una campanya de protesta sota el lema 'Som metges i no espies' per a denunciar la possibilitat que s'aprovara esta esmena.
"Estem desconcertats davant de la decisió del Senat d'haver ignorat el crit d'alarma dels metges, infermeres i centenars d'associacions", va dir hui el director general de MSF Itàlia, Kostas Moschochoritis, qui va afegir que esta norma "viola el dret del secret professional".
MSF ha denunciat a més que amb l'aprovació d'esta nova llei "es corre el perill de crear un clima de por i de desconfiança, reduint així l'accés dels immigrants indocumentats als centres sanitaris, a pesar que així ho garantix la Constitució".
Entre els articles aprovats hui també es preveu una pena de presó fins a quatre anys per als immigrants sense papers que no obeïsquen a l'orde d'expulsió, així com fixa entre els 80 i 200 euros l'impost que els estrangers no comunitaris hauran de pagar per a obtindre o renovar el permís de residència.
La llei també establirà després de la seua aprovació la creació d'un registre de vagabunds.
Una altra de les normes autoritza les autoritats locals a la creació de les crides "rondes" de ciutadans per a controlar la seguretat dels carrers.
Les "rondes", un altre dels cavalls de batalla de la Lliga Nord, podran assenyalar a les forces de l'orde situacions que violen la seguretat ciutadana, però no podran portar armes, com, no obstant això, preveia el text inicial.
El Senat italià ha aprovat alguns articles de la llei sobre seguretat en què es preveu que els metges puguen denunciar els immigrants indocumentats, que s'establisca un registre de vagabunds i es fixe entre 80 i 200 euros l'impost per a obtindre el permís de residència.
El controvertit projecte de llei presentat pel Govern de Silvio Berlusconi , en el qual s'introduïx també la tipificació de la immigració il·legal com a delicte, haurà de ser aprovat en la seua totalitat en el Senat i després tornar a la Cambra dels Diputats per a la seua ratificació final.
Una de les mesures aprovades hui i que més polèmica ha causat és la que permet als metges indicar a les autoritats els immigrants indocumentats que s'atenen en els centres sanitaris.
La nova norma, que va proposar el partit Lliga Nord -que pertany a la coalició governamental- tomba una anterior en la qual es prohibia als metges delatar als indocumentats als havien assistit.
L'organització Metges sense Fronteres (MSF) va protagonitzar durant els passats dies una campanya de protesta sota el lema 'Som metges i no espies' per a denunciar la possibilitat que s'aprovara esta esmena.
"Estem desconcertats davant de la decisió del Senat d'haver ignorat el crit d'alarma dels metges, infermeres i centenars d'associacions", va dir hui el director general de MSF Itàlia, Kostas Moschochoritis, qui va afegir que esta norma "viola el dret del secret professional".
MSF ha denunciat a més que amb l'aprovació d'esta nova llei "es corre el perill de crear un clima de por i de desconfiança, reduint així l'accés dels immigrants indocumentats als centres sanitaris, a pesar que així ho garantix la Constitució".
Entre els articles aprovats hui també es preveu una pena de presó fins a quatre anys per als immigrants sense papers que no obeïsquen a l'orde d'expulsió, així com fixa entre els 80 i 200 euros l'impost que els estrangers no comunitaris hauran de pagar per a obtindre o renovar el permís de residència.
La llei també establirà després de la seua aprovació la creació d'un registre de vagabunds.
Una altra de les normes autoritza les autoritats locals a la creació de les crides "rondes" de ciutadans per a controlar la seguretat dels carrers.
Les "rondes", un altre dels cavalls de batalla de la Lliga Nord, podran assenyalar a les forces de l'orde situacions que violen la seguretat ciutadana, però no podran portar armes, com, no obstant això, preveia el text inicial.
dijous 5 de febrer de 2009
Ecosocialisme o barbàrie
Joan Ribó al Levante-Emv d'avui.
Cal, per començar, demanar permís a la memòria de Rosa Luxemburg per emprar i modificar un terme que ella va utilitzar per primera vegada: «Socialisme o barbàrie». Servixca també com a homenatge a aquesta marxista profètica que va ser assassinada en la fracassada lluita pel socialisme en l´Alemanya de 1919. No arribà el socialisme i, pocs anys després, arribà la barbàrie del nazisme que costà dotzenes de milions de morts eradicar-lo d´Europa. Profètica també quan preguntava i reclamava a Lenin per la llibertat en la Revolució Russa de 1917.
Que ens trobem en una cruïlla a nivell econòmic no cal demostrar-ho. És una evidència arreu del món que només admet ja una comparació històrica: la crisi de 1929. A mesura que passen els dies es curiós veure com els economistes augmenten les comparacions amb aquella crisi, plantegen solucions que s´assemblen a les abordades pels dirigents en aquells moments i, fins i tot, recorden els teòrics que van inspirar les polítiques que permeteren l´eixida d´aquella situació. Keynes, del que, fins fa poc, ningú s´atrevia ni a nomenar-lo, apareix ara com l´economista més actual. Les seues propostes tornen a ser el manual de molts antics ferotges defensors del lliure mercat. Estem, com va demanar algun cap d´empresaris famós, en un «parèntesi de les lleis de mercat». És a dir: què l´Estat arregle el desficaci actual amb els diners de tots que després ja tornarem a la situació «normal».
Com eixir de l´actual situació? Sembla clar que caldrà des de les institucions públiques incentivar l´economia, crear mecanismes per a què el crèdit torne a fluir des de les institucions financeres que eviten el col·lapse de moltes empreses d´allò que anomenem l´economia real (sens dubte per a diferenciar-les de l´altra economia, l´anomenada economia de casino). Sembla evident (encara que el Govern no ho fa, almenys de forma clara) que caldria desenvolupar els grans serveis públics: ensenyament, sanitat, atenció a majors etc. I moltes altres coses que els economistes amb plantejaments keynesians ens podrien detallar.
Hi ha, però, dos aspectes que cal ressaltar. El primer recordar la política econòmica desenvolupada pels governs del PSOE i, sobretot, del PP: si avui no disposem d´institucions financeres potents per a fer fluir el crèdit amb rapidesa és, també, a causa d´una política de privatitzacions. Recordem un banc públic com Argentària que ara ens podria ser molt útil, si encara fora públic... Però el privatitzaren i avui segueix directrius que no coincideixen amb els interessos de la majoria. És lògic i normal, el banc està en mans d´uns quants. I els seus interessos no coincideixen als els de tots.
Podríem dir el mateix de la independència energètica. Si Endesa o Repsol foren públics no hi hauria hagut problemes que caigueren en mans catalanes, alemanyes, italianes o russes. Però foren privatitzades i avui segueixen els interessos dels seus amos que no som la majoria dels espanyols.
La política de privatitzacions de grans empreses ha impedit i impedeix tenir eines per afrontar l´actual realitat econòmica. No voler ni plantejar-se la possibilitat de nacionalitzar entitats financeres com s´està fent Gran Bretanya o Alemanya, pot convertir-se en un error garrafal a l´hora d´encarar l´actual crisi fruit d´un fonamentalisme neoliberal que avui ja ningú s´atreveix a defensar.
Però, com deia Albert Einstein: «No podem resoldre els problemes utilitzant els raonaments que vàrem emprar per a crear-los». La crisi actual té molts elements nous caracteritzats per la insostenibilitat mediambiental en aspectes com la bambolla urbanística, la crisis alimentària, el canvi climàtic, l´esgotament de recursos, etc. Tornar a reincidir en estes polítiques, encara que fora des d´una vesant neokeynesiana, seria un gran error. Cal potenciar el consum i la inversió que genere llocs de treball, però no de qualsevol forma. A la vegada que comencem a treballar per eixir de la desfeta econòmica actual, hem de redirigir l´economia en la via de la sostenibilitat mediambiental. En la direcció de les energies alternatives (com sembla que Obama vol potenciar) i l´estalvi energètic. Fomentant el transport sostenible, (tren, transport públic, etc.) fen lloc de crear infraestructures a lo loco. Impulsant una agricultura que pense en la sobirania alimentària i la qualitat ecològica dels aliments. Apostant d´una vegada per totes per la investigació i el desenvolupament. Desenrotllant els grans serveis públics, etc.
Els perills d´una nova barbàrie com la patida després de la crisi de 1929 amb la segona guerra mundial, no es poden menysprear. A la insostenibilitat en la manca de recursos naturals com l´aigua, els aliments, els metalls, el petroli, etc... s´afegeixen ara els problemes que ja comença a generar el canvi climàtic i que s´agreujaran any rera any. Cal, i es pot, donar solució als mateixos allunyant els perills d´una nova barbàrie. Però les solucions passen necessàriament per dos conceptes: el socialisme i el respecte al medi ambient. Dit d´una altra manera: l´ecosocialisme.
Cal, per començar, demanar permís a la memòria de Rosa Luxemburg per emprar i modificar un terme que ella va utilitzar per primera vegada: «Socialisme o barbàrie». Servixca també com a homenatge a aquesta marxista profètica que va ser assassinada en la fracassada lluita pel socialisme en l´Alemanya de 1919. No arribà el socialisme i, pocs anys després, arribà la barbàrie del nazisme que costà dotzenes de milions de morts eradicar-lo d´Europa. Profètica també quan preguntava i reclamava a Lenin per la llibertat en la Revolució Russa de 1917.
Que ens trobem en una cruïlla a nivell econòmic no cal demostrar-ho. És una evidència arreu del món que només admet ja una comparació històrica: la crisi de 1929. A mesura que passen els dies es curiós veure com els economistes augmenten les comparacions amb aquella crisi, plantegen solucions que s´assemblen a les abordades pels dirigents en aquells moments i, fins i tot, recorden els teòrics que van inspirar les polítiques que permeteren l´eixida d´aquella situació. Keynes, del que, fins fa poc, ningú s´atrevia ni a nomenar-lo, apareix ara com l´economista més actual. Les seues propostes tornen a ser el manual de molts antics ferotges defensors del lliure mercat. Estem, com va demanar algun cap d´empresaris famós, en un «parèntesi de les lleis de mercat». És a dir: què l´Estat arregle el desficaci actual amb els diners de tots que després ja tornarem a la situació «normal».
Com eixir de l´actual situació? Sembla clar que caldrà des de les institucions públiques incentivar l´economia, crear mecanismes per a què el crèdit torne a fluir des de les institucions financeres que eviten el col·lapse de moltes empreses d´allò que anomenem l´economia real (sens dubte per a diferenciar-les de l´altra economia, l´anomenada economia de casino). Sembla evident (encara que el Govern no ho fa, almenys de forma clara) que caldria desenvolupar els grans serveis públics: ensenyament, sanitat, atenció a majors etc. I moltes altres coses que els economistes amb plantejaments keynesians ens podrien detallar.
Hi ha, però, dos aspectes que cal ressaltar. El primer recordar la política econòmica desenvolupada pels governs del PSOE i, sobretot, del PP: si avui no disposem d´institucions financeres potents per a fer fluir el crèdit amb rapidesa és, també, a causa d´una política de privatitzacions. Recordem un banc públic com Argentària que ara ens podria ser molt útil, si encara fora públic... Però el privatitzaren i avui segueix directrius que no coincideixen amb els interessos de la majoria. És lògic i normal, el banc està en mans d´uns quants. I els seus interessos no coincideixen als els de tots.
Podríem dir el mateix de la independència energètica. Si Endesa o Repsol foren públics no hi hauria hagut problemes que caigueren en mans catalanes, alemanyes, italianes o russes. Però foren privatitzades i avui segueixen els interessos dels seus amos que no som la majoria dels espanyols.
La política de privatitzacions de grans empreses ha impedit i impedeix tenir eines per afrontar l´actual realitat econòmica. No voler ni plantejar-se la possibilitat de nacionalitzar entitats financeres com s´està fent Gran Bretanya o Alemanya, pot convertir-se en un error garrafal a l´hora d´encarar l´actual crisi fruit d´un fonamentalisme neoliberal que avui ja ningú s´atreveix a defensar.
Però, com deia Albert Einstein: «No podem resoldre els problemes utilitzant els raonaments que vàrem emprar per a crear-los». La crisi actual té molts elements nous caracteritzats per la insostenibilitat mediambiental en aspectes com la bambolla urbanística, la crisis alimentària, el canvi climàtic, l´esgotament de recursos, etc. Tornar a reincidir en estes polítiques, encara que fora des d´una vesant neokeynesiana, seria un gran error. Cal potenciar el consum i la inversió que genere llocs de treball, però no de qualsevol forma. A la vegada que comencem a treballar per eixir de la desfeta econòmica actual, hem de redirigir l´economia en la via de la sostenibilitat mediambiental. En la direcció de les energies alternatives (com sembla que Obama vol potenciar) i l´estalvi energètic. Fomentant el transport sostenible, (tren, transport públic, etc.) fen lloc de crear infraestructures a lo loco. Impulsant una agricultura que pense en la sobirania alimentària i la qualitat ecològica dels aliments. Apostant d´una vegada per totes per la investigació i el desenvolupament. Desenrotllant els grans serveis públics, etc.
Els perills d´una nova barbàrie com la patida després de la crisi de 1929 amb la segona guerra mundial, no es poden menysprear. A la insostenibilitat en la manca de recursos naturals com l´aigua, els aliments, els metalls, el petroli, etc... s´afegeixen ara els problemes que ja comença a generar el canvi climàtic i que s´agreujaran any rera any. Cal, i es pot, donar solució als mateixos allunyant els perills d´una nova barbàrie. Però les solucions passen necessàriament per dos conceptes: el socialisme i el respecte al medi ambient. Dit d´una altra manera: l´ecosocialisme.
dimarts 3 de febrer de 2009
El trastorno bipolar de la banca
Manolo Saco
Se repitió la escena del sillón en Moncloa. Los representantes de la gran banca, la que en 2008 apenas obtuvo unos beneficios de casi 3 billones de pesetas (hay cifras que es necesario darlas todavía en pesetas para que comprendamos toda su dimensión: 3 billones de pesetas) vuelven a tomar unos cafecitos con Rodríguez Zapatero para charlar de la crisis del Real Madrid, y de paso sobre algo que ni los expertos mundiales reunidos en Davos estuvieron de acuerdo: cómo hacer llegar el crédito a las pymes y a las economías domésticas.
Poco antes, el presidente de la patronal Asociación Española de Banca (AEB), Miguel Martín, nos echó la bronca a todos, y allanó el camino de la tribu de los botines, como un Juan Bautista preparando la venida de sus señores banqueros al reino de la presidencia del gobierno. Nos vino a decir que estamos distraídos, que no es la banca la que está poniendo en peligro la economía real, sino que “es la economía real la que pone en riesgo al sistema bancario”. ¡Somos nosotros los que estamos perturbando la paz de los banqueros!
La economía real es esa que obliga a abrir una cuenta bancaria para todo. Esa economía en la que no puedes contratar un servicio básico, ni el teléfono, ni la luz, ni el gas, ni el agua, ni operar con una tarjeta de crédito, ni cobrar una jubilación o una prestación por desempleo, ni pagar tus impuestos… si previamente no colaboras a enriquecer a la banca abriendo una cuenta corriente.
Todo en la economía real de Miguel Martín está pensado para que los ciudadanos no tengamos otra alternativa que acudir a sus servicios, por los que la banca cobra hasta el último apunte. Los banqueros son así, se despiertan como servicio público (“si la economía no se hunde aun más es” gracias “a la banca”, dijo con toda su desfachatez) y se acuestan como empresa privada engolfada en contar las ganancias del día, moneda a moneda. A esa enfermedad de la banca, santa y golfa a un tiempo, se la conoce como trastorno bipolar.
Se repitió la escena del sillón en Moncloa. Los representantes de la gran banca, la que en 2008 apenas obtuvo unos beneficios de casi 3 billones de pesetas (hay cifras que es necesario darlas todavía en pesetas para que comprendamos toda su dimensión: 3 billones de pesetas) vuelven a tomar unos cafecitos con Rodríguez Zapatero para charlar de la crisis del Real Madrid, y de paso sobre algo que ni los expertos mundiales reunidos en Davos estuvieron de acuerdo: cómo hacer llegar el crédito a las pymes y a las economías domésticas.
Poco antes, el presidente de la patronal Asociación Española de Banca (AEB), Miguel Martín, nos echó la bronca a todos, y allanó el camino de la tribu de los botines, como un Juan Bautista preparando la venida de sus señores banqueros al reino de la presidencia del gobierno. Nos vino a decir que estamos distraídos, que no es la banca la que está poniendo en peligro la economía real, sino que “es la economía real la que pone en riesgo al sistema bancario”. ¡Somos nosotros los que estamos perturbando la paz de los banqueros!
La economía real es esa que obliga a abrir una cuenta bancaria para todo. Esa economía en la que no puedes contratar un servicio básico, ni el teléfono, ni la luz, ni el gas, ni el agua, ni operar con una tarjeta de crédito, ni cobrar una jubilación o una prestación por desempleo, ni pagar tus impuestos… si previamente no colaboras a enriquecer a la banca abriendo una cuenta corriente.
Todo en la economía real de Miguel Martín está pensado para que los ciudadanos no tengamos otra alternativa que acudir a sus servicios, por los que la banca cobra hasta el último apunte. Los banqueros son así, se despiertan como servicio público (“si la economía no se hunde aun más es” gracias “a la banca”, dijo con toda su desfachatez) y se acuestan como empresa privada engolfada en contar las ganancias del día, moneda a moneda. A esa enfermedad de la banca, santa y golfa a un tiempo, se la conoce como trastorno bipolar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)