divendres 30 de gener de 2009
dijous 29 de gener de 2009
dimarts 27 de gener de 2009
Parelles de ball.
A finals de gener i encara sense saber amb qui concorrerà Iniciativa del PV a les eleccions europees. No és una situació excepcional, la veritat, ja que a excepció dels grans (PSOE i PP) molt pocs partits han definit per complet la seua estratègia d'aliances. Tanmateix, les eleccions europees són una gran oportunitat per a donar a conéixer un poc més el nostre projecte, i com més temps es tarde, sempre serà pitjor.
En principi cal recordar que en el cas de les europees la circumscripció és única, i els escons són pocs (em sembla que mig centenar), i per tant cal un bon resultat a nivell estatal per assolir representació. Iniciativa del PV té un referent clar que és Iniciativa per Catalunya, i per tant, poc dubtes caben al respecte: la primera aliança és amb ells. Ara bé, ¿és això suficient per aconseguir que Raül Romeva continue a Europa i ens represente a tots? Tot sembla indicar que no.
Fa cinc anys Romeva va aconseguir l'acta anant de número 2 en una aliança amb IU. Però cinc anys en són molts i les coses han canviat. Per a començar, el clima instaurat entre les dues formacions s'ha enrarit, els comunistes que han pres el control d'IU mai han vist amb bons ulls la formació ecosocialista (amb la manida acusació de venuts al capital), i podríem dir sense massa por a equivocar-nos que la desconfiança també funciona en direcció contraria.
ICV va sondejar la possibilitat d'un quart espai electoral on tindrien cabuda ecologistes d'arreu de l'estat, a més de formacions com ara Aralar o Bloc. Sobiranistes d'esquerres en definitiva. Tot sembla indicar que eixa possibilitat s'ha diluït per complet (el Bloc, de nou incomprensiblement per a mi, anirà amb CiU), així que les converses amb IU han començat de nou. Si es concretara l'aliança IU-ICV al País Valencià ens trobaríem amb la difícil tessitura d'haver de defensar una candidatura on el número 1 el tindria una formació de la qual va fugir bona part de la militància d'Iniciativa. I per molt que l'objectiu fóra que el número 2 (o 3, depenent del pacte) entrara al Parlament Europeu, el tràngol no seria agradable.
¿Quina seria la meua aposta? Aprofitar l'avinantesa per donar un colp de timó, i fer una aliança ERC-ICV (Esquerra està un poc en fora de joc en estos moments sense saber tampoc a quina carta jugar). La proximitat programàtica no tindria per què ser un problema, i les relacions entre les dues formacions són fluïdes. El problema radicaria en saber qui aniria de número 1 (el 2 seria difícil que entrara, tot i que no impossible).
Tanmateix, em sembla que esta aliança es quedarà només en un desig. I que tindrem situació incòmoda els propers mesos. A ballar amb la més lletja.
En principi cal recordar que en el cas de les europees la circumscripció és única, i els escons són pocs (em sembla que mig centenar), i per tant cal un bon resultat a nivell estatal per assolir representació. Iniciativa del PV té un referent clar que és Iniciativa per Catalunya, i per tant, poc dubtes caben al respecte: la primera aliança és amb ells. Ara bé, ¿és això suficient per aconseguir que Raül Romeva continue a Europa i ens represente a tots? Tot sembla indicar que no.
Fa cinc anys Romeva va aconseguir l'acta anant de número 2 en una aliança amb IU. Però cinc anys en són molts i les coses han canviat. Per a començar, el clima instaurat entre les dues formacions s'ha enrarit, els comunistes que han pres el control d'IU mai han vist amb bons ulls la formació ecosocialista (amb la manida acusació de venuts al capital), i podríem dir sense massa por a equivocar-nos que la desconfiança també funciona en direcció contraria.
ICV va sondejar la possibilitat d'un quart espai electoral on tindrien cabuda ecologistes d'arreu de l'estat, a més de formacions com ara Aralar o Bloc. Sobiranistes d'esquerres en definitiva. Tot sembla indicar que eixa possibilitat s'ha diluït per complet (el Bloc, de nou incomprensiblement per a mi, anirà amb CiU), així que les converses amb IU han començat de nou. Si es concretara l'aliança IU-ICV al País Valencià ens trobaríem amb la difícil tessitura d'haver de defensar una candidatura on el número 1 el tindria una formació de la qual va fugir bona part de la militància d'Iniciativa. I per molt que l'objectiu fóra que el número 2 (o 3, depenent del pacte) entrara al Parlament Europeu, el tràngol no seria agradable.
¿Quina seria la meua aposta? Aprofitar l'avinantesa per donar un colp de timó, i fer una aliança ERC-ICV (Esquerra està un poc en fora de joc en estos moments sense saber tampoc a quina carta jugar). La proximitat programàtica no tindria per què ser un problema, i les relacions entre les dues formacions són fluïdes. El problema radicaria en saber qui aniria de número 1 (el 2 seria difícil que entrara, tot i que no impossible).
Tanmateix, em sembla que esta aliança es quedarà només en un desig. I que tindrem situació incòmoda els propers mesos. A ballar amb la més lletja.
diumenge 25 de gener de 2009
La dreta a Europa
Ramon Tremosa va ser designat fa un parell de setmanes com el candidat de CiU al proper Parlament Europeu. D'ell s'ha subratllat aquests últims dies el seu perfil sobiranista, i la seua suposada independència militant. Per contra, he llegit moltes menys referències a la seua vàlua per al càrrec que hauria de desenvolupar, i a la ideologia netament neoliberal de què fa gala.
Per això he decidit penjar un debat on Tremosa va participar a principis del 2008. És un vídeo de més d'una hora de durada, i les intervencions, al meu parer, estan moderades amb una absoluta mancança de ritme, així que no crec que ningú no el veja complet (jo mateix m'he votat alguns trossos, ho confesse), però qui sap, segur que es pot anar picant d'ací i d'allà. El penge com a mostra de la ideologia d'este home, i també per desmuntar, una vegada més, la capacitat d'anàlisi de suposats entesos en la matèria econòmica.
Un avanç: per a Tremosa, per una banda, la culpa de la precarietat salarial la tenen especialment els treballadors, que no són productius, per una altra, 2008, llevat d'algun detall, no tenia per què ser massa diferent del 2007 en matèria econòmica.
Que Déu ens pille confessats.
Per això he decidit penjar un debat on Tremosa va participar a principis del 2008. És un vídeo de més d'una hora de durada, i les intervencions, al meu parer, estan moderades amb una absoluta mancança de ritme, així que no crec que ningú no el veja complet (jo mateix m'he votat alguns trossos, ho confesse), però qui sap, segur que es pot anar picant d'ací i d'allà. El penge com a mostra de la ideologia d'este home, i també per desmuntar, una vegada més, la capacitat d'anàlisi de suposats entesos en la matèria econòmica.
Un avanç: per a Tremosa, per una banda, la culpa de la precarietat salarial la tenen especialment els treballadors, que no són productius, per una altra, 2008, llevat d'algun detall, no tenia per què ser massa diferent del 2007 en matèria econòmica.
Que Déu ens pille confessats.
divendres 23 de gener de 2009
L'esquerra a Europa
Avui, 21/1/2009
"La defensa del país s'ha de fer lluitant per la gent que hi viu"
Raül Romeva Eurodiputat i doctor en relacions Internacionals per la UAB
Per què fa política?
La política és una manera de veure la vida. Amb la política dónes transcendència a les teves accions més enllà del teu interès personal.
La política, com a professió, manté l'essència?
Si la política institucional només la poguessin fer els que tenen uns ingressos assegurats, les institucions serien entitats a les quals només poden accedir els rics. Pagant un sou garanteixes que hi pugui accedir qualsevol persona independentment de la seva renda privada.
La política és útil per transformar la societat?
La societat es transforma contínuament fent política! I és un error creure que només es fa política a les institucions. Un diari fa política triant una determinada línia editorial. L'essència de la política és dins i fora de les institucions. (segueix...)
Per què ha triat Europa?
Els temes que m'interessen tenen una dimensió universal. I Europa està cridada a ser un actor internacional clau...
Però mai acaba de ser-ho...
El problema és que no tots els actors que participen en la construcció europea estan convençuts de la seva importància: la idea d'Europa està encara segrestada per una determinada visió dels Estats-nació. Molts pensen que primer és l'Estat-nació i després Europa. És a l'inrevés!
França, Alemanya, la mateixa Espanya...
Per això és important que a les institucions europees hi enviem gent que transcendeixi aquesta mentalitat. I cal que la ciutadania deixi de pensar que les institucions europees són de segon nivell. Aquest és un gravíssim error del qual els actors econòmics treuen rendiment.
Què fa un eurodiputat?
Un de les coses que reivindico d'aquests gairebé cinc anys de feina és haver incorporat a l'agenda política temes i aspectes que ningú defensaria. Donem veu a lobbies socials que sense nosaltres no tindrien accés al Parlament Europeu. Fem de catalitzadors.
Què cal fer perquè Europa sigui una realitat?
Els Estats han d'entendre que amb la descentralització hi tenen més a guanyar que a perdre.
Cal subsidiarietat...
Cap a dalt i cap a baix! El gran problema que avui tenim és que els Estats-nació són molt reticents a cedir competències cap a Europa. Uns Estats que, alhora, estan fent un esforç de recentralització. Cal fer al contrari: augmentar la descentralització dins dels Estats i cap a la UE!
Considera vigent l'eix esquerra-dreta...
Això que les esquerres i les dretes no existeixen es diu per justificar el neoliberalisme. En un moment com l'actual, de crisi, dir que no hi ha diferència entre dreta i esquerra és ser còmplice de la dreta.
Què diferencia l'esquerra de la dreta?
Es diferencien en el que posen al centre del treball polític. L'esquerra té com a centre de la seva activitat el benestar de les persones, amb tota la seva diversitat. La dreta prioritza actors que no són necessàriament les persones, com són els sectors empresarials, el sector financer...
Vostè s'ha declarat sobiranista. Com ho encaixa amb l'eix esquerra-dreta?
És absolutament complementària la defensa dels drets individuals amb la defensa dels drets col·lectius. Tots dos són igual d'importants. Si es reclama més capacitat de decisió política i d'autonomia financera des d'una lògica d'esquerres és perquè se'n beneficiïn totes les persones. La defensa dels interessos del país s'ha de fer lluitant pels interessos de la gent que hi viu, indiferentment de si hi han nascut o no, del seu nivell de renda o la seva orientació sexual. No es tracta de defensar només una bandera o un territori.
Vostè ha estat analista de conflictes bèl·lics. ¿El pitjor enemic de la pau és el negoci de la postguerra?
És un dels problemes, però no l'únic. Durant la preguerra, durant el procés d'increment de les tensions que poden acabar generant guerra, hi ha els mateixos interessos que en la rehabilitació postbèl·lica. Les grans companyies (petrolieres, constructores...) apareixen abans i després de la guerra. Són, moltes vegades, les que fan que en la preguerra no es puguin impulsar la gestió política que seria necessària per aturar-la. I alhora són les que després, en la postguerra, en surten més beneficiades. Aquest és el problema i per això és tan important la gestió política abans que la guerra esclati.
Com veu el món d'aquí a deu anys?
Si fem una foto estàtica, al món segueix havent-hi greus conflictes, greus problemes i greus injustícies. Però si analitzem determinades situacions veurem evolucions positives. És important tenir una visió global del món per evitar frustracions. I és important que entenguem que actuar és necessari i útil.
Els ciutadans són responsables del futur...
Totalment. La percepció que tot és culpa i responsabilitat dels polítics és un error. En primer lloc, perquè els representants institucionals són fruit d'unes eleccions. I, en segon lloc, cal tenir present que no hi ha acció petita: totes les accions són necessàries, són actes de responsabilitat individual importants i que ajuden a canviar dinàmiques.
dimecres 21 de gener de 2009
La dialèctica del capital.
Des de fa quasi un any i mig treballe en un edifici públic. Vaig arribar ací un poc per casualitat, perquè no era exactament el que buscava; tanmateix, com que l’horari (de 8 a 2) em convenia per raó d’estudis, m’hi vaig quedar. Cobre prou per sota de la meua preparació, però tampoc el treball és intens, així que que després de passar per treballs esclavitzants de cinquanta hores a la setmana, em done per pagat.
Cada matí, en arribar a l’edifici entre les 8 i 8:10 si els llençols han sigut cruels amb mi, trobe indefectiblement un grapat de persones eixint d’ell. No és gent que ha passat dins la nit. És gent que acaba d’arribar. Professionals funcionaris que només arribar al seu lloc de treball i haver fitxat, l’abandonen per fer-se el primer café del dia. Després, a mitjan matí, tornaran a baixar a esmorzar. Agafaran els dies d’assumptes propis, les vacances, els deu minuts de cortesia, el cigarret, les rebaixes, un altre café, l’internet... Hi ha despatxos on mai podem trobar a tots els treballadors, perquè sempre hi ha algú que ha hagut d’eixir. I tot amb el sou assegurat a final de cada mes. Paradoxalment, el personal funcionari és una de les últimes reserves ressenyables d’afiliats a sindicats.
Una esquerra moderna, al meu parer, hauria de tindre la valentia de denunciar el parasitisme en què s’han instal·lat professionals que no només desprestigien als companys que sí treballen de manera eficient, sinó que perjudiquen la societat en el seu conjunt. Idear maneres de fer front a aquest problema hauria de veure’s amb total normalitat dins de l’esquerra.
No som treballadors o empresaris, som ciutadans.
Aliances progressistes
Levante-Emv, Nayra Aguado, Brussel·les
Els eurodiputats espanyols socialistes i populars presentaran esmenes al tercer informe del Parlament Europeu sobre l'urbanisme massiu a Espanya. Disposen de termini fins al 27 de gener. Després, el Comité de Peticions de l'Eurocambra -que elabora este document- votarà les modificacions proposades i el text en la seua reunió de l'11 de febrer.
L'objectiu és que el projecte de resolució arribe al ple de març sense els paràgrafs al·lusius a què es vulnera el dret a la propietat, els que exigixen una moratòria i sancions pecuniàries per a Espanya.
L'esborrany d'informe sobre el "Impacte de la urbanització extensiva a Espanya en els drets individuals dels ciutadans europeus, en el medi ambient i en l'aplicació de la legislació de la Unió Europea (UE), basat en les peticions rebudes", la ponent de les quals és l'eurodiputada danesa dels Verds, Margrete Auken, demana que es revise la "legislació que afecta els drets de la propietat individual" per a acabar amb "abusos" derivats de la Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística (LRAU) i la Llei Urbanística Valenciana (LUV).
A més planteja congelar, suspendre o retirar la concessió de les ajudes regionals i de Cohesió si els plans urbanístics no respecten les normes comunitàries. Auken també demana que s'establisca una "moratòria" dels nous plans d'urbanització que no respecten els criteris mediambientals, socials i d'abastiment d'aigua.
Maruja Sornosa (PSOE), va precissar que presentaran esmenes per a suprimir les referències a què el "dret a la propietat no està garantit" o el bloqueig de fons comunitaris. Sornosa també aposta "per un pacte" per a "millorar l'urbanisme" en compte d'una moratòria. Des del PP, els diputats espanyols van anunciar una bateria d'esmenes per a corregir la "abús d'este informe", va expressar Gerardo Galiot qui va fer un crida als seus homòlegs socialistes espanyols per a "que no castiguen més al sector de la construcció molt castigat per la crisi". El seu company de partit Jose Manuel García-Margallo va criticar que el text se centre en la situació de la Comunitat Valenciana. Els europarlamentaris del PP van retraure que cap representant del Govern espanyol acudira al debat. La socialista Inés Ayala va dir que la invitació havia arribat massa tard.
Els eurodiputats espanyols socialistes i populars presentaran esmenes al tercer informe del Parlament Europeu sobre l'urbanisme massiu a Espanya. Disposen de termini fins al 27 de gener. Després, el Comité de Peticions de l'Eurocambra -que elabora este document- votarà les modificacions proposades i el text en la seua reunió de l'11 de febrer.
L'objectiu és que el projecte de resolució arribe al ple de març sense els paràgrafs al·lusius a què es vulnera el dret a la propietat, els que exigixen una moratòria i sancions pecuniàries per a Espanya.
L'esborrany d'informe sobre el "Impacte de la urbanització extensiva a Espanya en els drets individuals dels ciutadans europeus, en el medi ambient i en l'aplicació de la legislació de la Unió Europea (UE), basat en les peticions rebudes", la ponent de les quals és l'eurodiputada danesa dels Verds, Margrete Auken, demana que es revise la "legislació que afecta els drets de la propietat individual" per a acabar amb "abusos" derivats de la Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística (LRAU) i la Llei Urbanística Valenciana (LUV).
A més planteja congelar, suspendre o retirar la concessió de les ajudes regionals i de Cohesió si els plans urbanístics no respecten les normes comunitàries. Auken també demana que s'establisca una "moratòria" dels nous plans d'urbanització que no respecten els criteris mediambientals, socials i d'abastiment d'aigua.
Maruja Sornosa (PSOE), va precissar que presentaran esmenes per a suprimir les referències a què el "dret a la propietat no està garantit" o el bloqueig de fons comunitaris. Sornosa també aposta "per un pacte" per a "millorar l'urbanisme" en compte d'una moratòria. Des del PP, els diputats espanyols van anunciar una bateria d'esmenes per a corregir la "abús d'este informe", va expressar Gerardo Galiot qui va fer un crida als seus homòlegs socialistes espanyols per a "que no castiguen més al sector de la construcció molt castigat per la crisi". El seu company de partit Jose Manuel García-Margallo va criticar que el text se centre en la situació de la Comunitat Valenciana. Els europarlamentaris del PP van retraure que cap representant del Govern espanyol acudira al debat. La socialista Inés Ayala va dir que la invitació havia arribat massa tard.
dilluns 19 de gener de 2009
Després de la massacre.
Si tu t'avergonyires ahir de ser europeu, que sàpies que no estàs a soles.
Ah, per cert, també estava Zapatero, el pacifista.
dijous 15 de gener de 2009
L'opció d'Israel
La opción de Israel
Akiva Eldar 15/01/2009
El mantra repetido estos días hasta la náusea por las autoridades israelíes, desde el primer ministro Ehud Olmert hasta el último portavoz, es: "Muéstrennos un Estado capaz de contenerse cuando están disparando continuamente misiles contra la población civil de su territorio soberano". La hasbara israelí (en hebreo, "explicación" o "información", un término más eufemístico que "propaganda") ha producido, para los espectadores provincianos como nuestros amigos estadounidenses, una película que compara la frontera sur de Israel con la de Estados Unidos. La pregunta que hace el narrador es: "¿Ignoraría Estados Unidos unos cohetes disparados desde México contra San Diego?".
Si Israel quiere la paz, ahí está la iniciativa árabe de marzo de 2002
La respuesta de rigor, aunque simplista, es que de ninguna manera, por supuesto. Ni siquiera un izquierdista incurable como yo sería capaz de permanecer al margen mientras cayeran misiles egipcios o jordanos sobre las ciudades israelíes. Sin embargo, la respuesta correcta, aunque más compleja, es que la frontera entre Israel y la Franja de Gaza (y entre Israel y Cisjordania y los Altos del Golán) es distinta a cualquier otra frontera en el mundo, incluidas las existentes entre Israel y Egipto e Israel y Jordania.
El hecho de que Israel retirase su ejército de Gaza e incluso sacara a 8.000 colonos en 2005 no altera la realidad de que Gaza sigue siendo, en la práctica y de acuerdo con las leyes internacionales, territorio ocupado. Israel controla las entradas y salidas, así como el acceso a servicios esenciales como la electricidad y el agua. México no ha pasado los últimos tres años o más bajo un bloqueo aéreo y marino de los estadounidenses. Además, la impresionante victoria de Israel en la Guerra de los Seis Días convirtió Cisjordania y Gaza en una unidad étnica. En el acuerdo de paz firmado por Egipto e Israel en 1979, la Franja de Gaza quedaba en manos israelíes. Los Acuerdos de Oslo entre Israel y los palestinos, firmados en septiembre de 1993, establecieron que la Franja de Gaza y Cisjordania constituían una entidad política. Eso significa que, mientras Cisjordania esté bajo la ocupación israelí, también lo está Gaza.
Estos argumentos no pretenden justificar la conducta de Hamás ni defender sus intereses. Hamás es un enemigo que se niega a reconocer mi derecho nacional, como judío, a vivir en mi país. A nadie le gustaría tanto como a mí que perdiera su posición de poder.
Como escribí en su momento, creo que el presidente Bush hizo mucho daño cuando insistió en que el Gobierno de Sharon permitiera participar a Hamás en las elecciones de enero de 2006, pese a que la organización no cumplía los requisitos electorales estipulados en el segundo acuerdo de Oslo. Me entristeció profundamente ver que Al Fatah, el socio de Israel en un acuerdo de paz basado en el establecimiento de un Estado palestino junto al de Israel, no perdía ninguna oportunidad de cometer errores: su corrupción y su torpe gestión alejaron a los electores de la dirección de Túnez. Me enfadé como mis amigos de Ramala, que prepararon insensatamente el terreno para que la organización extremista obtuviera el poder. Sin embargo, como dice mi presidente, Shimon Peres, si se te rompen los huevos, puedes hacer tortilla,pero con una tortilla no puedes hacer un huevo. La situación no tiene vuelta atrás. Hamás no tiene previsto suicidarse ni ondear la bandera blanca.
Hamás es parte intrínseca del sistema democrático en Palestina, y la única vía para apartarlo del poder es la misma por la que llegó a él: las urnas. No las balas. El presidente de la Autoridad Palestina, Mahmud Abbas (Abu Mazen), debe de saber cómo le miraría su gente y cuál sería su suerte si tuviera la tentación de volver a Gaza sobre los escombros dejados por los carros de combate y aviones israelíes.
La clave para devolver el control del territorio, incluido Gaza, a Al Fatah, es la mesa de negociaciones. Todos los sondeos de opinión realizados entre los palestinos en los últimos años muestran un apoyo constante (65%-70%) a la solución de dos Estados ofrecida por Al Fatah. Sin embargo, cuanto más se aleja esa solución, por los retrasos en las negociaciones o por la expansión de los asentamientos israelíes, más irrelevante se vuelve Al Fatah. Sin perspectivas políticas, no es extraño que la población, especialmente la masa de jóvenes sin empleo, busque esperanza y una forma de vida en las mezquitas y los campos de entrenamiento de Hamás.
Israel debe decidir, de una vez por todas, qué camino va a emprender: dar una solución valiente al conflicto o prolongarlo de manera indefinida. Si escoge lo primero, encontrará la iniciativa árabe de paz de marzo de 2002, que obtuvo el apoyo entusiasta de Yasir Arafat y críticas vehementes de Hamás. No es probable que Israel pueda conseguir un acuerdo más favorable que el que ofrece esa iniciativa: el pleno reconocimiento y unas relaciones normalizadas con todos los Estados árabes a cambio de la retirada casi total de los territorios, incluida Jerusalén oriental, con intercambios recíprocos de tierras si Israel desea conservar alguna zona de Cisjordania o Jerusalén, además de una solución justa y acordada para el problema de los refugiados. Es de suponer que, en ese caso, la comunidad internacional, con el nuevo presidente de Estados Unidos ya al mando, ofrecería a las partes un amplio colchón económico y de seguridad.
Si Israel se niega a pagar el precio -que no ha cambiado en los últimos 20 años ni cambiará seguramente en los próximos 20-, y si está dispuesto a perder su carácter judío y democrático, se encontrará con que, en vez de luchar contra Hamás, tiene puntos en común con la organización: Hamás también rechaza la idea de dos Estados basados en las fronteras del 4 de junio de 1967. Sus líderes están pidiendo una tregua a largo plazo y han demostrado que pueden imponerla. Saben que no tienen capacidad para derrotar al poderoso Ejército israelí. Pero también saben que, mientras Israel se niegue a delimitar una frontera permanente con Gaza y Cisjordania, el reloj demográfico -que pronto producirá una mayoría palestina en Israel y los territorios- hace que el sueño de la "gran Palestina" parezca cada vez más real.
© 2009 The Nation, distribuido por Agence Global.
Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia.
Akiva Eldar, columnista político y editorialista del diario israelí Ha'aretz, es coautor, con Idith Zertal, de Lords of the Land: The War Over Israel's Settlements in the Occupied Territories, 1967-2007.
Akiva Eldar 15/01/2009
El mantra repetido estos días hasta la náusea por las autoridades israelíes, desde el primer ministro Ehud Olmert hasta el último portavoz, es: "Muéstrennos un Estado capaz de contenerse cuando están disparando continuamente misiles contra la población civil de su territorio soberano". La hasbara israelí (en hebreo, "explicación" o "información", un término más eufemístico que "propaganda") ha producido, para los espectadores provincianos como nuestros amigos estadounidenses, una película que compara la frontera sur de Israel con la de Estados Unidos. La pregunta que hace el narrador es: "¿Ignoraría Estados Unidos unos cohetes disparados desde México contra San Diego?".
Si Israel quiere la paz, ahí está la iniciativa árabe de marzo de 2002
La respuesta de rigor, aunque simplista, es que de ninguna manera, por supuesto. Ni siquiera un izquierdista incurable como yo sería capaz de permanecer al margen mientras cayeran misiles egipcios o jordanos sobre las ciudades israelíes. Sin embargo, la respuesta correcta, aunque más compleja, es que la frontera entre Israel y la Franja de Gaza (y entre Israel y Cisjordania y los Altos del Golán) es distinta a cualquier otra frontera en el mundo, incluidas las existentes entre Israel y Egipto e Israel y Jordania.
El hecho de que Israel retirase su ejército de Gaza e incluso sacara a 8.000 colonos en 2005 no altera la realidad de que Gaza sigue siendo, en la práctica y de acuerdo con las leyes internacionales, territorio ocupado. Israel controla las entradas y salidas, así como el acceso a servicios esenciales como la electricidad y el agua. México no ha pasado los últimos tres años o más bajo un bloqueo aéreo y marino de los estadounidenses. Además, la impresionante victoria de Israel en la Guerra de los Seis Días convirtió Cisjordania y Gaza en una unidad étnica. En el acuerdo de paz firmado por Egipto e Israel en 1979, la Franja de Gaza quedaba en manos israelíes. Los Acuerdos de Oslo entre Israel y los palestinos, firmados en septiembre de 1993, establecieron que la Franja de Gaza y Cisjordania constituían una entidad política. Eso significa que, mientras Cisjordania esté bajo la ocupación israelí, también lo está Gaza.
Estos argumentos no pretenden justificar la conducta de Hamás ni defender sus intereses. Hamás es un enemigo que se niega a reconocer mi derecho nacional, como judío, a vivir en mi país. A nadie le gustaría tanto como a mí que perdiera su posición de poder.
Como escribí en su momento, creo que el presidente Bush hizo mucho daño cuando insistió en que el Gobierno de Sharon permitiera participar a Hamás en las elecciones de enero de 2006, pese a que la organización no cumplía los requisitos electorales estipulados en el segundo acuerdo de Oslo. Me entristeció profundamente ver que Al Fatah, el socio de Israel en un acuerdo de paz basado en el establecimiento de un Estado palestino junto al de Israel, no perdía ninguna oportunidad de cometer errores: su corrupción y su torpe gestión alejaron a los electores de la dirección de Túnez. Me enfadé como mis amigos de Ramala, que prepararon insensatamente el terreno para que la organización extremista obtuviera el poder. Sin embargo, como dice mi presidente, Shimon Peres, si se te rompen los huevos, puedes hacer tortilla,pero con una tortilla no puedes hacer un huevo. La situación no tiene vuelta atrás. Hamás no tiene previsto suicidarse ni ondear la bandera blanca.
Hamás es parte intrínseca del sistema democrático en Palestina, y la única vía para apartarlo del poder es la misma por la que llegó a él: las urnas. No las balas. El presidente de la Autoridad Palestina, Mahmud Abbas (Abu Mazen), debe de saber cómo le miraría su gente y cuál sería su suerte si tuviera la tentación de volver a Gaza sobre los escombros dejados por los carros de combate y aviones israelíes.
La clave para devolver el control del territorio, incluido Gaza, a Al Fatah, es la mesa de negociaciones. Todos los sondeos de opinión realizados entre los palestinos en los últimos años muestran un apoyo constante (65%-70%) a la solución de dos Estados ofrecida por Al Fatah. Sin embargo, cuanto más se aleja esa solución, por los retrasos en las negociaciones o por la expansión de los asentamientos israelíes, más irrelevante se vuelve Al Fatah. Sin perspectivas políticas, no es extraño que la población, especialmente la masa de jóvenes sin empleo, busque esperanza y una forma de vida en las mezquitas y los campos de entrenamiento de Hamás.
Israel debe decidir, de una vez por todas, qué camino va a emprender: dar una solución valiente al conflicto o prolongarlo de manera indefinida. Si escoge lo primero, encontrará la iniciativa árabe de paz de marzo de 2002, que obtuvo el apoyo entusiasta de Yasir Arafat y críticas vehementes de Hamás. No es probable que Israel pueda conseguir un acuerdo más favorable que el que ofrece esa iniciativa: el pleno reconocimiento y unas relaciones normalizadas con todos los Estados árabes a cambio de la retirada casi total de los territorios, incluida Jerusalén oriental, con intercambios recíprocos de tierras si Israel desea conservar alguna zona de Cisjordania o Jerusalén, además de una solución justa y acordada para el problema de los refugiados. Es de suponer que, en ese caso, la comunidad internacional, con el nuevo presidente de Estados Unidos ya al mando, ofrecería a las partes un amplio colchón económico y de seguridad.
Si Israel se niega a pagar el precio -que no ha cambiado en los últimos 20 años ni cambiará seguramente en los próximos 20-, y si está dispuesto a perder su carácter judío y democrático, se encontrará con que, en vez de luchar contra Hamás, tiene puntos en común con la organización: Hamás también rechaza la idea de dos Estados basados en las fronteras del 4 de junio de 1967. Sus líderes están pidiendo una tregua a largo plazo y han demostrado que pueden imponerla. Saben que no tienen capacidad para derrotar al poderoso Ejército israelí. Pero también saben que, mientras Israel se niegue a delimitar una frontera permanente con Gaza y Cisjordania, el reloj demográfico -que pronto producirá una mayoría palestina en Israel y los territorios- hace que el sueño de la "gran Palestina" parezca cada vez más real.
© 2009 The Nation, distribuido por Agence Global.
Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia.
Akiva Eldar, columnista político y editorialista del diario israelí Ha'aretz, es coautor, con Idith Zertal, de Lords of the Land: The War Over Israel's Settlements in the Occupied Territories, 1967-2007.
dimecres 14 de gener de 2009
dimarts 13 de gener de 2009
Lliçons de democràcia a l'Orient Pròxim
Público, 13-1-2009
El comité electoral de la Kneset (Parlament) va aprovar el dilluns per una àmplia majoria una petició de tres partits ultranacionalistes jueus que prohibix la participació electoral de dos partits àrabs que en la passada legislatura van obtindre set escons.
L'expulsió de Beleu i Raam Taal del Parlament convertix a estes dues formacions en les primeres víctimes polítiques de la guerra que du a terme Israel en la franja de Gaza, i amenaça d'impulsar als àrabs que representen una cinquena part de la població a "crear un sistema polític independent" dins del país, segons el diari Haaretz.
Les tres iniciatives que han conduït a esta situació han sorgit de la mà dels partits extremistes, i de tint racista, Israel és la nostra Casa, de l'immigrant rus Avigdor Lieberman, i Unió Nacional, però han comptat amb el suport de tot l'espectre polític jueu.
Estos dos partits s'han manifestat repetidament a favor de l'expulsió "voluntària" de la població àrab, o directament de la seua deportació forçosa. A vegades sostenen que Israel ha d'indemnitzar-los i altres que s'han d'expulsar-los sense més preàmbuls perquè constituïxen un perill per a l'existència de l'estat jueu.
(...)
L'ombra de la guerra
Però esta vegada, sota l'ascendent i el fragor de la guerra, la pràctica totalitat de l'arc parlamentari jueu ha donat suport a la iniciativa per considerar que és rendible políticament quan falta menys d'un mes per als comicis del 10 de febrer.
El líder de Raam Taal, Ahmet Tibi, que en el passat va aconsellar a Yaser Arafat en assumptes relacionats amb les negociacions de pau amb Israel, va dir que recorrerà la decisió davant del Suprem. Alguns experts creuen que el més alt tribunal desestimarà la decisió de la Kneset i donarà la raó als partits àrabs, encara que açò no se sabrà fins d'ací a alguns dies.
La sessió del comité electoral va estar marcada per una gran tensió. Es van encreuar aspres insults i no es va arribar a les mans per poc. "Vosaltres el que voleu és un país sense àrabs", va espetar Tibi als seus oponents, als qui va acusar de "racisme". "El paper d'este comité és incitar (a la violència) i calumniar a un col·lectiu a causa de la seua ètnia", va agregar.
Al terme de l'acalorat debat, el líder de Raam Taal, va dir més lluny i va arremetre contra el partit governant, Kadima, que també va recolzar la iniciativa. "Cada vot que rep Kadima és una bala en el pit d'un xiquet palestí de Gaza", va dir Tibi.
Un portaveu de Kadima va respondre: "Tibi i els seus col·legues donen suport a Hamàs i al terrorisme i s'oposen a qualsevol mesura defensiva d'Israel. El seu balbuceig no té sentit".
Els partits jueus van retraure als diputats àrabs que viatgen a Síria i Líban i que es reunisquen amb líders àrabs que tècnicament estan en guerra amb Israel. Els diputats àrabs tenen en eixos països familiars que van ser expulsats de Palestina quan es va establir l'Estat jueu en 1948.
El comité electoral de la Kneset (Parlament) va aprovar el dilluns per una àmplia majoria una petició de tres partits ultranacionalistes jueus que prohibix la participació electoral de dos partits àrabs que en la passada legislatura van obtindre set escons.
L'expulsió de Beleu i Raam Taal del Parlament convertix a estes dues formacions en les primeres víctimes polítiques de la guerra que du a terme Israel en la franja de Gaza, i amenaça d'impulsar als àrabs que representen una cinquena part de la població a "crear un sistema polític independent" dins del país, segons el diari Haaretz.
Les tres iniciatives que han conduït a esta situació han sorgit de la mà dels partits extremistes, i de tint racista, Israel és la nostra Casa, de l'immigrant rus Avigdor Lieberman, i Unió Nacional, però han comptat amb el suport de tot l'espectre polític jueu.
Estos dos partits s'han manifestat repetidament a favor de l'expulsió "voluntària" de la població àrab, o directament de la seua deportació forçosa. A vegades sostenen que Israel ha d'indemnitzar-los i altres que s'han d'expulsar-los sense més preàmbuls perquè constituïxen un perill per a l'existència de l'estat jueu.
(...)
L'ombra de la guerra
Però esta vegada, sota l'ascendent i el fragor de la guerra, la pràctica totalitat de l'arc parlamentari jueu ha donat suport a la iniciativa per considerar que és rendible políticament quan falta menys d'un mes per als comicis del 10 de febrer.
El líder de Raam Taal, Ahmet Tibi, que en el passat va aconsellar a Yaser Arafat en assumptes relacionats amb les negociacions de pau amb Israel, va dir que recorrerà la decisió davant del Suprem. Alguns experts creuen que el més alt tribunal desestimarà la decisió de la Kneset i donarà la raó als partits àrabs, encara que açò no se sabrà fins d'ací a alguns dies.
La sessió del comité electoral va estar marcada per una gran tensió. Es van encreuar aspres insults i no es va arribar a les mans per poc. "Vosaltres el que voleu és un país sense àrabs", va espetar Tibi als seus oponents, als qui va acusar de "racisme". "El paper d'este comité és incitar (a la violència) i calumniar a un col·lectiu a causa de la seua ètnia", va agregar.
Al terme de l'acalorat debat, el líder de Raam Taal, va dir més lluny i va arremetre contra el partit governant, Kadima, que també va recolzar la iniciativa. "Cada vot que rep Kadima és una bala en el pit d'un xiquet palestí de Gaza", va dir Tibi.
Un portaveu de Kadima va respondre: "Tibi i els seus col·legues donen suport a Hamàs i al terrorisme i s'oposen a qualsevol mesura defensiva d'Israel. El seu balbuceig no té sentit".
Els partits jueus van retraure als diputats àrabs que viatgen a Síria i Líban i que es reunisquen amb líders àrabs que tècnicament estan en guerra amb Israel. Els diputats àrabs tenen en eixos països familiars que van ser expulsats de Palestina quan es va establir l'Estat jueu en 1948.
divendres 9 de gener de 2009
L'atur del 2008
Levante, 9-01-2009
José Luís Zaragozá
El número d'aturats registrats en les oficines d'ocupació i formació de la Comunitat Valenciana (SERVEF) va assolir la xifra històrica de 357.824 persones durant 2008, quan va créixer de ple la crisi financera sobre els sectors productius, la qual cosa suposa un 65,90% més respecte a l'any precedent (és a dir, 142.131 parats més). Al desembre, segons constaten les dades del Servici Públic d'Ocupació Estatal-INEM, la valenciana va ser l'autonomia amb nombre més gran de nous desocupats a Espanya (24.837 persones, un 7,46% més) fruit de la debacle en l'activitat de la construcció, però també en els servicis i la indústria.
Per branques de negoci, la desocupació al desembre va pujar en agricultura en 505 persones; en indústria, en 5.140; en la construcció, en 5.770; en servicis, en 10.037 i el col·lectiu sense ocupació anterior va descendir en 697 persones. A més, va créixer en totes les províncies, especialment en Castelló, on més es va incrementar la desocupació de tota Espanya, amb un augment del 115,3% respecte al 2007. Del total de gent sense treball, 46.444 són menors de 25 anys i d'ells, 28.442 són hòmens i 18.002, dones.
P.d.- Al País Valencià l'atur augmenta així perquè el creixement econòmic previ, com tots sabem, estava fet sobre peus de fang (¿i ara què passa amb la bonança que portarien els grans events?). Però les dades i anàlisis són extrapolables al sistema general espanyol: poques diferències (matisos) entre les polítiques econòmiques del PSOE i del PP. I poca (cap, en realitat) sensibilitat i mesura per part del president espanyol Champions League de l'economia, inclosa.
José Luís Zaragozá
El número d'aturats registrats en les oficines d'ocupació i formació de la Comunitat Valenciana (SERVEF) va assolir la xifra històrica de 357.824 persones durant 2008, quan va créixer de ple la crisi financera sobre els sectors productius, la qual cosa suposa un 65,90% més respecte a l'any precedent (és a dir, 142.131 parats més). Al desembre, segons constaten les dades del Servici Públic d'Ocupació Estatal-INEM, la valenciana va ser l'autonomia amb nombre més gran de nous desocupats a Espanya (24.837 persones, un 7,46% més) fruit de la debacle en l'activitat de la construcció, però també en els servicis i la indústria.
Per branques de negoci, la desocupació al desembre va pujar en agricultura en 505 persones; en indústria, en 5.140; en la construcció, en 5.770; en servicis, en 10.037 i el col·lectiu sense ocupació anterior va descendir en 697 persones. A més, va créixer en totes les províncies, especialment en Castelló, on més es va incrementar la desocupació de tota Espanya, amb un augment del 115,3% respecte al 2007. Del total de gent sense treball, 46.444 són menors de 25 anys i d'ells, 28.442 són hòmens i 18.002, dones.
P.d.- Al País Valencià l'atur augmenta així perquè el creixement econòmic previ, com tots sabem, estava fet sobre peus de fang (¿i ara què passa amb la bonança que portarien els grans events?). Però les dades i anàlisis són extrapolables al sistema general espanyol: poques diferències (matisos) entre les polítiques econòmiques del PSOE i del PP. I poca (cap, en realitat) sensibilitat i mesura per part del president espanyol Champions League de l'economia, inclosa.
dilluns 5 de gener de 2009
Museus.
En la web s'ha creat el Museu de l'Holocaust Palestí.
P.d.- Deu dies després, l'ambaixador espanyol continua a Israel. Un altre èxit de la diplomàcia espanyola i la seua cura pels Drets Humans.
P.d.- Deu dies després, l'ambaixador espanyol continua a Israel. Un altre èxit de la diplomàcia espanyola i la seua cura pels Drets Humans.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)