L'amor és un combat perdut d'avantmà. Així comença una novel·la de Frédéric Beigbeder, L'amor dura tres anys, que ens parla de la infidelitat, de les traïcions, els autoenganys i les mentides que som capaços d'ordir per tal de ser feliços (siga el que siga això).
L'amor és un combat perdut d'avantmà, i ho és perquè les traïcions i els autoenganys els duem a la pell, formen part del nostre ADN. Tots hem enganyat, tots hem mentit, tots hem ocultat el cap com un estruç per no veure la crua realitat... Qualsevol relat que no continga estos elements els podem llançar al fem de les pel·lícules i novel·les previbles i edulcorades.
L'amor és un combat perdut d'avantmà, i per reconfortar-nos, Beigbeder ens dóna les frases a repetir per tal de no sentir-nos culpables i recomposar la nostra figura:
- La felicitat no existeix
- L'amor és impossible
- Res no és greu
Ara que sabem que Camps necessita consol, podríem unir-nos front al Palau de la Generalitat i dir-li que no està a soles, que si ell ha mentit, nosaltres també ho hem fet. Que si ell ha traït, nosaltres hem enganyat. Que si ell ha fugit, nosaltres no deixem de córrer. En definitiva, que nosaltres, en algun moment, en alguna circumstància hem sigut Camps.
Però clar, Camps és ell a totes hores. Eixa és la seua creu... i també la nostra.
0 comentaris:
Publica un comentari