La mare dels valencians

Joan Garí escriu açò a Público. A més, supose que és un bon moment per tornar a fullejar el llibre de Josep Sorribes, Rita Barberá: El pensamiento vacío, disponible de manera gratuïta a la xarxa.

Abans que esclatara l'escàndol Gürtel, Rita Barberá, l'alcaldessa de València, era una de les polítiques més felices d'Espanya. En les últimes eleccions europees, va traure en el seu bastió urbà 19 punts d'avantatge al Partit Socialista del País Valencià i això que ja venia d'encadenar en les municipals quatre majories absolutes consecutives; l'última, amb el 56,7% dels vots.

¿Qui és esta dona que suscita tantes passions entre els seus conveïns, que no es cansen de votar-la ni de llançar-li floretes? Encara que parega increïble, Barberá és un producte social perfectament anodí, un d'eixos líders que no es noten, no es mouen i no traspassen. I eixe és, paradoxalment, el secret del seu èxit.

Rita Barberá Nolla va nàixer en 1948, un 16 de juliol. La seua biografia oficial destaca que eixe dia és la Mare de Déu del Carme, patrona dels mariners, la qual cosa no deixa de resultar un cruel sarcasme si tenim en compte que un dels projectes emblemàtics del seu ajuntament és precisament prolongar l'avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar, arrasant al pas el barri arquitectònicament protegit del Cabanyal. Esta anunciada agressió urbanística dóna la mesura del tipus de política que du a terme Barberá des de la seua primera majoria absoluta en 1995.

Per a la totpoderosa alcaldessa, resulta inconcebible que una plataforma ciutadana, 'Salvem el Cabanyal', gose desafiar el seu capritx. Com molts polítics genèticament conservadors, Barberá està convençuda que fora de la llei natural, de la religió natural (la seua, s'entén) i de l'autoritat natural (també la seua), només pot haver-hi "radicals d'esquerra". Per això afronta la demolició del Cabanyal amb una gran tranquil·litat de consciència.

El cuquet

Barberá es va criar en una família de periodistes (son pare, José Barberá Armelles, va presidir l'Associació de la Premsa Valenciana) i de fet en la seua joventut va exercir esta professió. El cuquet de la política, no obstant això, se li va despertar en 1976, quan després de la llarga placidesa del franquisme va ajudar a fundar el Partit Popular al País Valencià. Allí es trobaria amb un altre jove prometedor i tan dretà com ella, Francisco Camps. I allí van unir les seues forces d'ara en avant i potser els seus destins.

La bona estrella de Rita Barberá va començar en 1991. Eixe any va guanyar les eleccions per primera vegada a València de manera insospitada davant de la candidata socialista Clementina Ródenas. En realitat, tot el món esperava que el PP fora superat per la seua dreta per Vicente González Lizondo, un astut empresari regionalista i amb una ideologia de tints feixistes que es va quedar a un regidor dels populars (Pspv 13 - PP 9 - UV 8 - EU 3, ndt.).

Sempre he pensat que Barberá va guanyar aquells comicis el dia que va aparéixer en un espot televisiu i va deixar anar una frase demolidora però perfectament candorosa (d'acord amb el seu estil): "En estes eleccions, decidirem qui serà la futura alcaldessa de València". En l'imaginari col·lectiu va forjar llavors el duel de dames en detriment de la histèria lizondista i la senyora Rita es va portar la vara de comandament sense disparar un tir. Era el començament de la seua vertiginosa llegenda.

El que ha vingut després només ha sigut la confirmació d'un mite. Barberá venç i convenç perquè és la quinta essència de la classe mitjana valenciana. Com ella, molts dels seus veïns porten cognoms que es remunten a la conquesta de Jaume I, però en canvi s'avergonyixen de la llengua que els va portar este rei.

Ser valencians, per a este bloc sense fissures, consistix a fer molt de soroll en falles, reunir-se els diumenges a menjar paella, odiar Catalunya i "ofrenar noves glòries a Espanya", tal com resa el primer vers de l'himne regional.

Amb tot açò, clar, no es necessita programa electoral i per això Barberá ni es molesta a engiponar-lo. La seua tasca és passejar-se el dia de la Mare de Déu dels Desemparats i collir més floretes que la pròpia mare de Déu. Heus ací, en efecte, la prodigiosa Alcaldessa-Verge. Ella exercix de Mare de tots els valencians (excepte els "radicals d'esquerra") i sota el seu manto s'emparen des de les millors famílies de València fins a les més humils. Traïda per un bossa de mà i uns bigotis, la seua ira amenaça de ser eterna.