ÁLVARO IRANZO GUTIÉRREZ, eixe és el nom de l'ambaixador d'Espanya en Israel.
¿Per què el govern Zapatero - tantes vegades autoproclamat com a defensor dels drets humans - com a mínim, no el crida a consultes?
La massacre continua.
dimarts 30 de desembre de 2008
dilluns 29 de desembre de 2008
divendres 26 de desembre de 2008
H. G. Wells
Després d'algunes setmanes amb el barril Brent al voltant dels 40 dólars la notícia d'avui és que ha trencat eixa barrera a la baixa i s'ha situat a nivells del 2004.
He decidit construir una màquina del temps, repassar algunes dades per la xarxa, i donar-me un passeig a veure què trobava:
- Al 2004, en efecte, la mitjana del barril es va situar al voltant del 38 dólars per unitat.
- Al 2004, per un dólar ens donaven 0'81 euros.
- Al País Valencià, el 2004 pagàvem el gasoil a uns 75 cèntims d'euro per litre.
Després del viatge he tornat al present, i m'he donat un altre passeig:
- Mentre escric estes línies el preu del barril està en 33'79 dólars.
- És barat comprar en dólars. 0'71 euros per cada bitllet americà.
- Ahir el gasoil rondava els 86 cèntims en les tres gasolineres que hi ha prop de ma casa.
La pregunta és doble: ¿quants milions d'euros s'embutxaquen les empreses petrolíferes cada minut que passa? ¿Per què no actua el govern? I una tercera, ¿per a quan una empresa pública (valenciana o estatal) que proporcione energia de manera clara, transparent i amb dret de queixa?
He decidit construir una màquina del temps, repassar algunes dades per la xarxa, i donar-me un passeig a veure què trobava:
- Al 2004, en efecte, la mitjana del barril es va situar al voltant del 38 dólars per unitat.
- Al 2004, per un dólar ens donaven 0'81 euros.
- Al País Valencià, el 2004 pagàvem el gasoil a uns 75 cèntims d'euro per litre.
Després del viatge he tornat al present, i m'he donat un altre passeig:
- Mentre escric estes línies el preu del barril està en 33'79 dólars.
- És barat comprar en dólars. 0'71 euros per cada bitllet americà.
- Ahir el gasoil rondava els 86 cèntims en les tres gasolineres que hi ha prop de ma casa.
La pregunta és doble: ¿quants milions d'euros s'embutxaquen les empreses petrolíferes cada minut que passa? ¿Per què no actua el govern? I una tercera, ¿per a quan una empresa pública (valenciana o estatal) que proporcione energia de manera clara, transparent i amb dret de queixa?
dimecres 24 de desembre de 2008
Bon Nadal
Molt bon Nadal a tots els qui us passeu per ací de tant en tant.
Sigueu feliços.
Feu feliços.
dimarts 23 de desembre de 2008
divendres 19 de desembre de 2008
Els amics del PSOE
Cinco días, 19-12-08
El Gobierno ha aprovechado el real decreto de prevención del fraude fiscal para equiparar a la norma general la tributación especial que se aplica a los directivos y accionistas cuando obtenían rendimientos del ahorro de sus propias compañías. El cambio supone una mejora para ellos sobre la situación anterior.
Antes del cambio, cuando un accionista -que acumulara como mínimo el 1% del capital- abría un depósito en su banco, los rendimientos no tributaban al tipo único del 18% como es habitual, sino que se aplicaba el tipo marginal del IRPF que para una persona adinerada es del 43%. Esta situación no sólo afectaba a los directivos, sino que se extendía a familiares de hasta tercer grado. Así, un sobrino de un accionista si abría una cuenta en el banco de su familiar tributaba al tipo marginal mientras que si acudía a otra entidad, Hacienda le aplicaba el tipo del 18%. 'Se ha solucionado una situación anómala', señala Hacienda.
P.d.- Cinco días és un diari del grup Prisa i endolça la notícia, però allò essencial és que els grans directius de banca passen a pagar molt menys pels rèdits que els donen les seues empreses. ¿Qui digué crisi?
El Gobierno ha aprovechado el real decreto de prevención del fraude fiscal para equiparar a la norma general la tributación especial que se aplica a los directivos y accionistas cuando obtenían rendimientos del ahorro de sus propias compañías. El cambio supone una mejora para ellos sobre la situación anterior.
Antes del cambio, cuando un accionista -que acumulara como mínimo el 1% del capital- abría un depósito en su banco, los rendimientos no tributaban al tipo único del 18% como es habitual, sino que se aplicaba el tipo marginal del IRPF que para una persona adinerada es del 43%. Esta situación no sólo afectaba a los directivos, sino que se extendía a familiares de hasta tercer grado. Así, un sobrino de un accionista si abría una cuenta en el banco de su familiar tributaba al tipo marginal mientras que si acudía a otra entidad, Hacienda le aplicaba el tipo del 18%. 'Se ha solucionado una situación anómala', señala Hacienda.
P.d.- Cinco días és un diari del grup Prisa i endolça la notícia, però allò essencial és que els grans directius de banca passen a pagar molt menys pels rèdits que els donen les seues empreses. ¿Qui digué crisi?
dijous 18 de desembre de 2008
Economia verda
La conferencia del clima de Poznan estaba llamada a ser una cumbre de trámite hacia Copenhague 2009. En esta cita se deberán acordar nuevos compromisos que den continuidad al Protocolo de Kioto y consigan reducir las emisiones de gases de efecto invernadero de forma que su concentración en la atmósfera no supere las 450 partes por millón, evitando así que el calentamiento global del planeta supere los 2º C y, como consecuencia, los efectos catastróficos del cambio climático. Por tanto, aunque Poznan ha sido un trámite, los acontecimientos derivados de la crisis económica y financiera le han dado un significado especial.
Las referencias a la crisis han sido continuas, pero no precisamente para frenar la agenda climática, sino más bien al contrario: la gran mayoría de las referencias a la crisis han ido asociadas al Global Green New Deal propuesto por Ban Ki-Moon, quien volvió a reiterar en Poznan su propuesta. Se trata de recuperar la idea de un New Deal como el que puso en marcha Roosvelt en los años 30 para hacer frente a la crisis del 29, pero esta vez el nuevo contrato social tendría un carácter verde, es decir, orientado a la sostenibilidad ambiental. Esa propuesta, bautizada como Green Economy o economía verde –que está basada en el desarrollo de las energías renovables y otras iniciativas para el cuidado del medioambiente–, contempla un relanzamiento diferente de la economía, válido tanto para los países industrializados como para los menos desarrollados, que impulse la creación de millones de empleos ambientalmente sostenibles y socialmente decentes. Otro objetivo es que facilite el acceso a la energía eléctrica a los millones de ciudadanos que hoy no lo tienen, mientras que mitiga los efectos del cambio climático gracias a sus políticas de ahorro energético.
La propuesta de Ban Ki-Moon ofrece una nueva perspectiva al abordar la lucha contra el calentamiento global como una oportunidad que dé salida a la profunda crisis financiera y de modelo económico que hoy sacude a nuestra civilización. Esto consiste en reorientar la actividad económica hacia la economía real para que responda a las necesidades de forma eficiente, suministrando los servicios y productos que la sociedad requiere pero sin el derroche de recursos naturales y energéticos que caracteriza al actual modelo. Algunos de estos cambios han sido percibidos por los propios sectores financieros, que se preparan para los nuevos escenarios: un reciente informe para inversores del Deutsche Bank ha suscitado titulares como: “La economía verde puede salvar la crisis económica” o “La inversión verde puede prevenir una recesión severa”…
Podeu trobar l'article complet de José Nieto a l'edició de Público d'avui.
Las referencias a la crisis han sido continuas, pero no precisamente para frenar la agenda climática, sino más bien al contrario: la gran mayoría de las referencias a la crisis han ido asociadas al Global Green New Deal propuesto por Ban Ki-Moon, quien volvió a reiterar en Poznan su propuesta. Se trata de recuperar la idea de un New Deal como el que puso en marcha Roosvelt en los años 30 para hacer frente a la crisis del 29, pero esta vez el nuevo contrato social tendría un carácter verde, es decir, orientado a la sostenibilidad ambiental. Esa propuesta, bautizada como Green Economy o economía verde –que está basada en el desarrollo de las energías renovables y otras iniciativas para el cuidado del medioambiente–, contempla un relanzamiento diferente de la economía, válido tanto para los países industrializados como para los menos desarrollados, que impulse la creación de millones de empleos ambientalmente sostenibles y socialmente decentes. Otro objetivo es que facilite el acceso a la energía eléctrica a los millones de ciudadanos que hoy no lo tienen, mientras que mitiga los efectos del cambio climático gracias a sus políticas de ahorro energético.
La propuesta de Ban Ki-Moon ofrece una nueva perspectiva al abordar la lucha contra el calentamiento global como una oportunidad que dé salida a la profunda crisis financiera y de modelo económico que hoy sacude a nuestra civilización. Esto consiste en reorientar la actividad económica hacia la economía real para que responda a las necesidades de forma eficiente, suministrando los servicios y productos que la sociedad requiere pero sin el derroche de recursos naturales y energéticos que caracteriza al actual modelo. Algunos de estos cambios han sido percibidos por los propios sectores financieros, que se preparan para los nuevos escenarios: un reciente informe para inversores del Deutsche Bank ha suscitado titulares como: “La economía verde puede salvar la crisis económica” o “La inversión verde puede prevenir una recesión severa”…
Podeu trobar l'article complet de José Nieto a l'edició de Público d'avui.
dimarts 16 de desembre de 2008
Marques blanques
Segons ens han informat alguns reportatges, sembla ser que les èpoques de crisi econòmica són les òptimes per al creixement d'alguns sectors empresarials. Aquest seria el cas de les anomenades marques blanques, és a dir, productes fets normalment per a cadenes de distribució majorista que oculten el seu vertader productor (posem per cas Grefusa) darrere d'un nom genèric (posem per cas Hacendado). Entre altres, una de les raons per les quals es du a terme aquest moviment és la intenció del productor d'ampliar el seu nombre potencial de clients, ja que sense saber-ho (o sense ser-ne plenament conscient) un client pot comprar directament el seu producte original, o el de la marca blanca (que també és seu).
M'ha vingut a la ment aquesta pràctica arran de la proclamació com a nou coordinador d'Izquierda Unida federal del comunista Cayo Lara. A Cayo Lara no el coneixem. Se sap que era fins diumenge coordinador de la federació de Castella - la Manxa (on no té representació parlamentària), i que el seu nomenament ha provocat una gran alegria entre tots els militants i forers comunistes que volen que IU es convertisca en una opció plenament anticapitalista, subversiva, lliure de socialdemòcrates i de qualsevol persona que no compartisca els criteris de l'ortodòxia. També sabem que ha declarat que a IU s'ha acabat el temps de tindre al seu interior govern i oposició. No ha especificat perquè eixa oposició ferotge al si de la formació no es va acabar quatre anys abans, quan els comunistes més inflexibles no en tenien la majoria.
Per tant, des de diumenge passat, i com era previsible, Izquierda Unida s'ha convertit definitivament en una marca blanca. El productor en aquest cas és el Partit Comunista d'Espanya, un productor que no ha d'estar convençut de l'oferta que llança a la ciutadania (anticapitalista, subversiva i ortodoxa) i que per això va decidir fa anys diluir-se en una nova marca, per intentar arribar a un públic més ampli. Una marca, però, que pel que sembla ha de tindre el mateix sabor i components que l'original (PCE), ja que en cas contrari, no deixaran passar un minut abans de destruir-la.
M'ha vingut a la ment aquesta pràctica arran de la proclamació com a nou coordinador d'Izquierda Unida federal del comunista Cayo Lara. A Cayo Lara no el coneixem. Se sap que era fins diumenge coordinador de la federació de Castella - la Manxa (on no té representació parlamentària), i que el seu nomenament ha provocat una gran alegria entre tots els militants i forers comunistes que volen que IU es convertisca en una opció plenament anticapitalista, subversiva, lliure de socialdemòcrates i de qualsevol persona que no compartisca els criteris de l'ortodòxia. També sabem que ha declarat que a IU s'ha acabat el temps de tindre al seu interior govern i oposició. No ha especificat perquè eixa oposició ferotge al si de la formació no es va acabar quatre anys abans, quan els comunistes més inflexibles no en tenien la majoria.
Per tant, des de diumenge passat, i com era previsible, Izquierda Unida s'ha convertit definitivament en una marca blanca. El productor en aquest cas és el Partit Comunista d'Espanya, un productor que no ha d'estar convençut de l'oferta que llança a la ciutadania (anticapitalista, subversiva i ortodoxa) i que per això va decidir fa anys diluir-se en una nova marca, per intentar arribar a un públic més ampli. Una marca, però, que pel que sembla ha de tindre el mateix sabor i components que l'original (PCE), ja que en cas contrari, no deixaran passar un minut abans de destruir-la.
diumenge 14 de desembre de 2008
Quo Vadis, Bloc?
Ja fa dies que es va presentar en societat la ponència política a debatre en el proper Congrés Nacional del Bloc, que si no vaig errat es desenvoluparà a finals de febrer del proper any. Als mitjans escrits de casa nostra, excepció feta d'algun article d'opinió, el document ha passat ben desapercebut, cosa que no ha ocorregut en alguns mitjans catalans i fòrums valencianistes, on sí que ha obert un acarnissat debat.
Este debat s'ha centrat bàsicament en la qüestió simbòlica, arran de paràgrafs com el següent:
Aquesta voluntat de conciliació (...), ens ha de conduir a avançar en l’assumpció normalitzada de la simbologia estatutària, més concretament de la Senyera coronada, com a símbol privatiu, com a bandera que ens identifica com a nació en el món(...) i que ens pot aportar noves complicitats ciutadanes que estan esperant trobar una resposta política en clau pròpia.
O el següent:
El BLOC ha d’assumir com a pròpies, totes les diferents manifestacions simbòliques representatives del ser valencià: banderes, escut, himnes, etc. Cal recuperar l’herència del valencianisme de preguerra, fent nostre, per exemple, el Cant de Lluita o Redempció, i fer-ho de manera compatible amb la tradicional Moixeranga, o fins i tot amb l’himne oficial, tot i que en la seua versió més digna.
O el que és el mateix, si algun dia hi hagueren seleccions valencianes en competicions oficials, caldria anar mitja hora abans a l'estadi per tal de sentir tots els himnes que ens representen.
Quant al marc ideològic, la ponència insisteix una i una altra vegada en el concepte valencianisme progressista i ho circumscriu de la següent manera: el progressisme del nostre discurs ha de prioritzar la defensa de la societat del benestar; la defensa d'un model de creixement econòmic arrelat a l'estructura productiva del país, i els sectors industrials tradicionals i emergents; l'assumpció de la pluralitat del país com un factor d'enriquiment col·lectiu i la conservació del territori com l'estratègia més racional per donar-li estabilitat a la nostra condició de societat oberta, vinculada al turisme i al sector de serveis i, per tant, necessitada d'un patrimoni natural respectat.
Una definició tan àmplia que segurament podria signar el 80% dels ciutadans valencians.
En definitiva, la ponència certifica la victòria dels qui des de dins del partit duen temps exigint un canvi de rumb per tornar a les estratègies que encapçalà Pere Mayor en el canvi de segle i que es resumirien així: no som ni d'esquerres ni de dretes, som valencians. Una definició que a mi sincerament em provoca, com a mínim, perplexitat.
Com ja he comentat en alguna ocasió, sempre he tingut un parell de percepcions respecte al Bloc: primera, que els seus votants actuals o potencials són més d'esquerres que els seus militants mitjans (o almenys, que els militants que fan més rebombori), i segona, que si el Bloc no existeix en les grans ciutats, no és tant per una manca de nacionalisme d'estes, sinó per la voluntat del Bloc de manllevar-se, o directament menysprear, el discurs ideològic (¿per a quan una paraula sobre Europa o la crisi financera?).
En fi, per ara només es tracta d'una ponència, i pot patir variacions. I està clar que no puc coincidir del tot amb ella perquè en eixe cas militaria al Bloc i no a Iniciativa, on, al nostre Congrés, per cert, l'única bandera que es va veure a l'entarimat va ser la quatribarrada, i si una paraula és intocable, eixa és esquerra.
Este debat s'ha centrat bàsicament en la qüestió simbòlica, arran de paràgrafs com el següent:
Aquesta voluntat de conciliació (...), ens ha de conduir a avançar en l’assumpció normalitzada de la simbologia estatutària, més concretament de la Senyera coronada, com a símbol privatiu, com a bandera que ens identifica com a nació en el món(...) i que ens pot aportar noves complicitats ciutadanes que estan esperant trobar una resposta política en clau pròpia.
O el següent:
El BLOC ha d’assumir com a pròpies, totes les diferents manifestacions simbòliques representatives del ser valencià: banderes, escut, himnes, etc. Cal recuperar l’herència del valencianisme de preguerra, fent nostre, per exemple, el Cant de Lluita o Redempció, i fer-ho de manera compatible amb la tradicional Moixeranga, o fins i tot amb l’himne oficial, tot i que en la seua versió més digna.
O el que és el mateix, si algun dia hi hagueren seleccions valencianes en competicions oficials, caldria anar mitja hora abans a l'estadi per tal de sentir tots els himnes que ens representen.
Quant al marc ideològic, la ponència insisteix una i una altra vegada en el concepte valencianisme progressista i ho circumscriu de la següent manera: el progressisme del nostre discurs ha de prioritzar la defensa de la societat del benestar; la defensa d'un model de creixement econòmic arrelat a l'estructura productiva del país, i els sectors industrials tradicionals i emergents; l'assumpció de la pluralitat del país com un factor d'enriquiment col·lectiu i la conservació del territori com l'estratègia més racional per donar-li estabilitat a la nostra condició de societat oberta, vinculada al turisme i al sector de serveis i, per tant, necessitada d'un patrimoni natural respectat.
Una definició tan àmplia que segurament podria signar el 80% dels ciutadans valencians.
En definitiva, la ponència certifica la victòria dels qui des de dins del partit duen temps exigint un canvi de rumb per tornar a les estratègies que encapçalà Pere Mayor en el canvi de segle i que es resumirien així: no som ni d'esquerres ni de dretes, som valencians. Una definició que a mi sincerament em provoca, com a mínim, perplexitat.
Com ja he comentat en alguna ocasió, sempre he tingut un parell de percepcions respecte al Bloc: primera, que els seus votants actuals o potencials són més d'esquerres que els seus militants mitjans (o almenys, que els militants que fan més rebombori), i segona, que si el Bloc no existeix en les grans ciutats, no és tant per una manca de nacionalisme d'estes, sinó per la voluntat del Bloc de manllevar-se, o directament menysprear, el discurs ideològic (¿per a quan una paraula sobre Europa o la crisi financera?).
En fi, per ara només es tracta d'una ponència, i pot patir variacions. I està clar que no puc coincidir del tot amb ella perquè en eixe cas militaria al Bloc i no a Iniciativa, on, al nostre Congrés, per cert, l'única bandera que es va veure a l'entarimat va ser la quatribarrada, i si una paraula és intocable, eixa és esquerra.
divendres 12 de desembre de 2008
... I la València de Camps
Ferran Casas, Público, 12-12-2008
El Consejo de Europa, una institución que integran 47 estados del continente, hizo este jueves público un informe evaluando el cumplimiento de la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias en España. El documento da un espaldarazo rotundo a la política lingüística catalana, singularmente en la enseñanza, y anima a exportarla al resto de territorios con lenguas diferentes del castellano.
El PP, UPyD y la derecha mediática han cuestionado la promoción de las lenguas propias y promovieron un manifiesto “de intelectuales” afirmando la supremacía de la “lengua común” castellana. La Carta (firmada por España en 1992) tiene, según el extenso informe, un cumplimiento discutible pese al reconocimiento jurídico y por eso los expertos elevan recomendaciones en la Justicia, la administración y la educación. Lamentan, además, que en el Estado no se haga más pedagogía de la existencia de lenguas diferentes al castellano.
Según los expertos el País Valenciano, Baleares, Navarra y Euskadi deberían desarrollar un modelo “de inmersión total” en catalán, gallego o euskera en lugar de uno bilingüeb o por líneas que acaba perjudicando a estas lenguas. En Catalunya la inmersión se usa desde los 80 y garantiza un uso mayoritario del catalán al menos en primaria.
El informe, elaborado en base a informes remitidos por las administraciones y el trabajo sobre el terreno, constata los retrocesos de las lenguas propias en el ámbito de los servicios públicos y especialmente las “dificultades” en la escuela en el País Valenciano, Galicia y Baleares.
Muy crítico se muestra con Valencia (de donde aún esperan un informe sobre la función de su Consejo de Cultura) “porque falta garantizar un modelo en valenciano en todos los niveles educativos y todo el territorio”. El Consejo de Europa señala el ámbito de la Justicia como el menos proclive a asumir la realidad plurilingüe y recomienda “tomar las medidas necesarias para garantizar una proporción adecuada del personal”. Lo mismo en la función pública.
En el caso catalán el informe elogia el esfuerzo presupuestario de la Generalitat para garantizar los derechos de los catalanohablantes y muestra satisfacción por el funcionamiento de las Oficinas de Garantías Lingüísticas. También la política del gobierno vasco es elogiada.
El Consejo de Europa, una institución que integran 47 estados del continente, hizo este jueves público un informe evaluando el cumplimiento de la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias en España. El documento da un espaldarazo rotundo a la política lingüística catalana, singularmente en la enseñanza, y anima a exportarla al resto de territorios con lenguas diferentes del castellano.
El PP, UPyD y la derecha mediática han cuestionado la promoción de las lenguas propias y promovieron un manifiesto “de intelectuales” afirmando la supremacía de la “lengua común” castellana. La Carta (firmada por España en 1992) tiene, según el extenso informe, un cumplimiento discutible pese al reconocimiento jurídico y por eso los expertos elevan recomendaciones en la Justicia, la administración y la educación. Lamentan, además, que en el Estado no se haga más pedagogía de la existencia de lenguas diferentes al castellano.
Según los expertos el País Valenciano, Baleares, Navarra y Euskadi deberían desarrollar un modelo “de inmersión total” en catalán, gallego o euskera en lugar de uno bilingüeb o por líneas que acaba perjudicando a estas lenguas. En Catalunya la inmersión se usa desde los 80 y garantiza un uso mayoritario del catalán al menos en primaria.
El informe, elaborado en base a informes remitidos por las administraciones y el trabajo sobre el terreno, constata los retrocesos de las lenguas propias en el ámbito de los servicios públicos y especialmente las “dificultades” en la escuela en el País Valenciano, Galicia y Baleares.
Muy crítico se muestra con Valencia (de donde aún esperan un informe sobre la función de su Consejo de Cultura) “porque falta garantizar un modelo en valenciano en todos los niveles educativos y todo el territorio”. El Consejo de Europa señala el ámbito de la Justicia como el menos proclive a asumir la realidad plurilingüe y recomienda “tomar las medidas necesarias para garantizar una proporción adecuada del personal”. Lo mismo en la función pública.
En el caso catalán el informe elogia el esfuerzo presupuestario de la Generalitat para garantizar los derechos de los catalanohablantes y muestra satisfacción por el funcionamiento de las Oficinas de Garantías Lingüísticas. También la política del gobierno vasco es elogiada.
dijous 11 de desembre de 2008
L'Espanya de Zapatero
Como en España no se vive en ninguna parte. Hartos de oírlo, puede haber quien se lo crea. Pero unos cuantos datos podrían bajarle los humos a los optimistas. Por ejemplo: con los horarios de España se trabaja en muy pocas partes. Y con la tasa de temporalidad que hay el mercado laboral español, prácticamente en ninguna. En pocos países europeos hay tantos licenciados, máster arriba máster abajo, con sueldos mileuristas. Y en ningún otro país -al menos de la OCDE- el poder adquisitivo de los trabajadores ha bajado en plena década de bonanza. ¿De verdad que como en España no se vive en ninguna parte?
Els detalls, en l'edició d'avui d'El País.
Els detalls, en l'edició d'avui d'El País.
dimarts 9 de desembre de 2008
Un pas al front.
Acabe d'escriure açò als blogs de Mònica Oltra (Iniciativa) i Enric Morera (Bloc):
Per qüestions d'estudis estic fent pràctiques a Urgències de l'Hospital Clínic de València.
El col·lapse és total: lliteres pels passadissos, malalts que esperen vora un dia a Observació abans de tindre un llit en planta... No estaria de més que us passàreu per allà una vesprada l'Enric Morera / la Mònica Oltra i tu per denunciar una situació indignant com poques.
Gràcies i salutacions.
He tornat desmoralitzat a casa. Enfadat. Trist. Sublevat... No es pot consentir que una dona plore davant d'un metge perquè fa massa hores que no veu el seu marit (malalt oncològic) en espera que li donen un llit en condicions. Els nostres majors de vuitanta anys mereixen més que, alineats sobre lliteres, esperar als passadissos. En realitat, tots mereixem molt més.
La política com a servei ciutadà, com a voluntat d'ajuda, de posada en comú.
Al País Valencià vivim governats per l'antipolítica.
Cal donar un pas al front. Per favor.
Per qüestions d'estudis estic fent pràctiques a Urgències de l'Hospital Clínic de València.
El col·lapse és total: lliteres pels passadissos, malalts que esperen vora un dia a Observació abans de tindre un llit en planta... No estaria de més que us passàreu per allà una vesprada l'Enric Morera / la Mònica Oltra i tu per denunciar una situació indignant com poques.
Gràcies i salutacions.
He tornat desmoralitzat a casa. Enfadat. Trist. Sublevat... No es pot consentir que una dona plore davant d'un metge perquè fa massa hores que no veu el seu marit (malalt oncològic) en espera que li donen un llit en condicions. Els nostres majors de vuitanta anys mereixen més que, alineats sobre lliteres, esperar als passadissos. En realitat, tots mereixem molt més.
La política com a servei ciutadà, com a voluntat d'ajuda, de posada en comú.
Al País Valencià vivim governats per l'antipolítica.
Cal donar un pas al front. Per favor.
dissabte 6 de desembre de 2008
Una Constitució democràtica
Article 2
La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.
Molt democràtica...
Article 56
1. El Rei és el Cap de l'Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l'Estat Espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat històrica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis.
2. El seu títol és el de Rei d'Espanya, i podrà utilitzar els altres que corresponguin a la Corona.
3. La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l'article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposa l'article 65.2.
Article 62
Correspon al Rei:
a) Sancionar i promulgar les lleis.
b) Convocar i dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions en els termes prevists a la Constitució.
c) Convocar a referèndum en els casos prevists a la Constitució.
d) Proposar el candidat a President de Govern i, en el seu cas, nomenar-lo, i també posar fi a les seves funcions en els termes previstos en la Constitució.
e) Nomenar i remoure els membres del Govern a proposició del President d'aquest.
f) Expedir els decrets acordats en el Consell de Ministres, proveir els oficis civils i militars i concedir honors i distincions d'acord amb les lleis.
g) Ser informat dels afers d'Estat i presidir, a aquest efecte, les sessions del Consell de Ministres quan ho cregui oportú, a petició del President del Govern.
h) El comandament suprem de les Forces Armades.
i) Exercir el dret de gràcia d'acord amb la llei, la qual no podrà autoritzar indults generals.
j) L'Alt Patronatge de les Reials Acadèmies.
La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.
Molt democràtica...
Article 56
1. El Rei és el Cap de l'Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l'Estat Espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat històrica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis.
2. El seu títol és el de Rei d'Espanya, i podrà utilitzar els altres que corresponguin a la Corona.
3. La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l'article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposa l'article 65.2.
Article 62
Correspon al Rei:
a) Sancionar i promulgar les lleis.
b) Convocar i dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions en els termes prevists a la Constitució.
c) Convocar a referèndum en els casos prevists a la Constitució.
d) Proposar el candidat a President de Govern i, en el seu cas, nomenar-lo, i també posar fi a les seves funcions en els termes previstos en la Constitució.
e) Nomenar i remoure els membres del Govern a proposició del President d'aquest.
f) Expedir els decrets acordats en el Consell de Ministres, proveir els oficis civils i militars i concedir honors i distincions d'acord amb les lleis.
g) Ser informat dels afers d'Estat i presidir, a aquest efecte, les sessions del Consell de Ministres quan ho cregui oportú, a petició del President del Govern.
h) El comandament suprem de les Forces Armades.
i) Exercir el dret de gràcia d'acord amb la llei, la qual no podrà autoritzar indults generals.
j) L'Alt Patronatge de les Reials Acadèmies.
dimarts 2 de desembre de 2008
L'avortament, avui.
Mariola Lourido www.cadenaser.com
Més de 112.000 avortaments es van realitzar l'any passat a Espanya, segons les dades definitives del Ministeri de Sanitat. Són 10.000 més que en 2006. La taxa se situa en l'11,49 per cada 1.000 dones. És quasi el doble que fa deu anys quan avortaven sis de cada 1.000 dones.
Les interrupcions de l'embaràs creixen en tots els grups d'edat, especialment entre les més jóvens. En 2007 va haver-hi 15.000 entre les menors de 19 anys i 500 d'ells van ser entre adolescents de menys de 15 anys.
El 98% dels avortaments es va practicar en clíniques privades, quasi el 90% abans de les 12 setmanes de gestació i en el 97% dels casos acollint-se al supòsit de salut per a la mare. Dona soltera que treballa fora de casa i amb estudis bàsics és el perfil. La meitat té fills i més del 30% ja havia avortat altres vegades.
Madrid, Múrcia i Balears tenen les taxes més altes. Galícia, Cantàbria, Ceuta i Melilla, les més baixes.
P.d.- Esfereïdores xifres les que s'han donat a conéixer avui. Més encara per a les persones que no veiem amb bons ulls la pràctica totalitat de supòsits contemplats per la llei. I tanmateix, encara que s'apostara per una despenalització de l'avortament, unes quantes dades haurien de fer reflexionar: dels 112.000 avortaments practicats, només el 15% van ser efectuats a dones menors de vint anys (és un percentatge creixent, sí, però encara mínim). És a dir, la joventut no és una excusa. Si a això, unim el fet que més del 30% (més de 35.000 persones!) ja havia avortat altres vegades ens fa deduir que hi ha alguna cosa que no s'està fent bé.
Per a l'Organització Mundial de la Salut, amb bon criteri, l'avortament no és un mètode anticonceptiu. No hauríem de permetre que es colara eixa idea en el subconscient col·lectiu.
Més de 112.000 avortaments es van realitzar l'any passat a Espanya, segons les dades definitives del Ministeri de Sanitat. Són 10.000 més que en 2006. La taxa se situa en l'11,49 per cada 1.000 dones. És quasi el doble que fa deu anys quan avortaven sis de cada 1.000 dones.
Les interrupcions de l'embaràs creixen en tots els grups d'edat, especialment entre les més jóvens. En 2007 va haver-hi 15.000 entre les menors de 19 anys i 500 d'ells van ser entre adolescents de menys de 15 anys.
El 98% dels avortaments es va practicar en clíniques privades, quasi el 90% abans de les 12 setmanes de gestació i en el 97% dels casos acollint-se al supòsit de salut per a la mare. Dona soltera que treballa fora de casa i amb estudis bàsics és el perfil. La meitat té fills i més del 30% ja havia avortat altres vegades.
Madrid, Múrcia i Balears tenen les taxes més altes. Galícia, Cantàbria, Ceuta i Melilla, les més baixes.
P.d.- Esfereïdores xifres les que s'han donat a conéixer avui. Més encara per a les persones que no veiem amb bons ulls la pràctica totalitat de supòsits contemplats per la llei. I tanmateix, encara que s'apostara per una despenalització de l'avortament, unes quantes dades haurien de fer reflexionar: dels 112.000 avortaments practicats, només el 15% van ser efectuats a dones menors de vint anys (és un percentatge creixent, sí, però encara mínim). És a dir, la joventut no és una excusa. Si a això, unim el fet que més del 30% (més de 35.000 persones!) ja havia avortat altres vegades ens fa deduir que hi ha alguna cosa que no s'està fent bé.
Per a l'Organització Mundial de la Salut, amb bon criteri, l'avortament no és un mètode anticonceptiu. No hauríem de permetre que es colara eixa idea en el subconscient col·lectiu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)