P.d.- Era broma, no n'hi ha cap.
diumenge 28 de setembre de 2008
dijous 25 de setembre de 2008
Llenya al foc
Els inspectors entren en les classes per primera vegada des del franquisme
Els funcionaris "visiten" l'aula de Ciutadania i interroguen els professors
NEUS CABALLER - València - El País - 25/09/2008
L'entrada d'un inspector enmig d'una classe lectiva per a realitzar tasques sistemàtiques de "control" en els instituts públics no es produïa des del franquisme. És el que li faltava al sistema educatiu valencià per a afegir més "tensió" a la ja de per si complicada implantació de la versió anglesa d'Education for Citizenship en anglés, traduïda per la Generalitat, comenten professors i representants.
En les aules valencianes de 2n curs d'ESO, a més del tutor de Ciutadania impartint la seua classe i del vehiculador d'anglés traduint-la, ha irromput la figura de l'inspector, que "entrevista" al professor i farcida informes "confidencials". Però no en anglés, en castellà.
Les instruccions, de huit pàgines, elaborades pel Servici Central de la Inspecció Educativa consistixen en el fet que "l'inspector, una vegada en el centre, entreveres primer el director". Posteriorment, "passe a interrogar al o els professors que impartixen Ciutadania en anglés". I, finalment, "si durant la seua estada s'impartix una classe lectiva, ha de visitar l'aula".
Amb açò, l'inspector haurà omplit en 45 minuts tres "documents confidencials" numerats i arxivats sota l'epígraf de "Visita a l'aula d'Educació per a la Ciutadania", interrogat a tres professionals, i interromput als alumnes per a vigilar si "la matèria de Ciutadania, es dóna en anglés".
Ordes d'este tipus, orientades específicament al control d'una matèria, no s'havien donat abans, advertix Manolo Picó, de CC OO. "La normativa actual, desenvolupada després de la desaparició del cos únic d'inspecció, limita la visita de l'inspector a certes classes de Primària, amb un mestre de pràctiques i quan hi haja un conflicte".Este és el quadro que han escenificat en els últims dies els 133 inspectors d'educació mobilitzats en els 363 instituts públics on s'ha estrenat esta assignatura sobre els Drets Humans introduïda per la Llei Orgànica d'Educació (LOE), que els sectors més durs del PP continuen objectant.
La "tensió" i "indefensió jurídica" que invadix a professors i equips directius ha sobrepassat el got de la paciència amb el desplegament d'inspectors ordenat pel departament que dirigix Alejandro Font de Mora. CC OO, STEPV i UGT van denunciar ahir una campanya de "amenaces i repressió sobre el professorat i els centres per part de la conselleria". I la resposta dels quals a este "atropellament" es traduirà en "un procés de mobilitzacions per a defendre els seus drets laborals i l'ensenyança pública".
A l'amenaça de mobilitzacions docents, la conselleria acumula diàriament una bateria de recursos de pares, instituts i sindicats contra cada nova orde o instrucció emesos corrents per a esmenar l'anterior. Una estratègia de la Generalitat per no donar el seu braç a tòrcer, des de la interlocutòria de suspensió cautelar dictat al juliol, que prohibix avaluar un alumne dels seus coneixements d'anglés.
Els funcionaris "visiten" l'aula de Ciutadania i interroguen els professors
NEUS CABALLER - València - El País - 25/09/2008
L'entrada d'un inspector enmig d'una classe lectiva per a realitzar tasques sistemàtiques de "control" en els instituts públics no es produïa des del franquisme. És el que li faltava al sistema educatiu valencià per a afegir més "tensió" a la ja de per si complicada implantació de la versió anglesa d'Education for Citizenship en anglés, traduïda per la Generalitat, comenten professors i representants.
En les aules valencianes de 2n curs d'ESO, a més del tutor de Ciutadania impartint la seua classe i del vehiculador d'anglés traduint-la, ha irromput la figura de l'inspector, que "entrevista" al professor i farcida informes "confidencials". Però no en anglés, en castellà.
Les instruccions, de huit pàgines, elaborades pel Servici Central de la Inspecció Educativa consistixen en el fet que "l'inspector, una vegada en el centre, entreveres primer el director". Posteriorment, "passe a interrogar al o els professors que impartixen Ciutadania en anglés". I, finalment, "si durant la seua estada s'impartix una classe lectiva, ha de visitar l'aula".
Amb açò, l'inspector haurà omplit en 45 minuts tres "documents confidencials" numerats i arxivats sota l'epígraf de "Visita a l'aula d'Educació per a la Ciutadania", interrogat a tres professionals, i interromput als alumnes per a vigilar si "la matèria de Ciutadania, es dóna en anglés".
Ordes d'este tipus, orientades específicament al control d'una matèria, no s'havien donat abans, advertix Manolo Picó, de CC OO. "La normativa actual, desenvolupada després de la desaparició del cos únic d'inspecció, limita la visita de l'inspector a certes classes de Primària, amb un mestre de pràctiques i quan hi haja un conflicte".Este és el quadro que han escenificat en els últims dies els 133 inspectors d'educació mobilitzats en els 363 instituts públics on s'ha estrenat esta assignatura sobre els Drets Humans introduïda per la Llei Orgànica d'Educació (LOE), que els sectors més durs del PP continuen objectant.
La "tensió" i "indefensió jurídica" que invadix a professors i equips directius ha sobrepassat el got de la paciència amb el desplegament d'inspectors ordenat pel departament que dirigix Alejandro Font de Mora. CC OO, STEPV i UGT van denunciar ahir una campanya de "amenaces i repressió sobre el professorat i els centres per part de la conselleria". I la resposta dels quals a este "atropellament" es traduirà en "un procés de mobilitzacions per a defendre els seus drets laborals i l'ensenyança pública".
A l'amenaça de mobilitzacions docents, la conselleria acumula diàriament una bateria de recursos de pares, instituts i sindicats contra cada nova orde o instrucció emesos corrents per a esmenar l'anterior. Una estratègia de la Generalitat per no donar el seu braç a tòrcer, des de la interlocutòria de suspensió cautelar dictat al juliol, que prohibix avaluar un alumne dels seus coneixements d'anglés.
divendres 19 de setembre de 2008
L'esquerra sobre el mapa.
A una setmana del seu Congrés Nacional (sic) el PSPV-PSOE viu dies incerts, fins al punt que a hores d'ara ningú podrà apostar amb total seguretat per quin serà el proper secretari general de l'organització. Pel que ens conten els diaris són tres els candidats que tenen possibilitats de presentar els avals necessaris per tal de formalitzar la seua candidatura: Jorge Alarte (alcalde d'Alaquàs), Ximo Puig (alcalde de Morella) i, a certa distància, Francesc Romeu (president de la Fundació Jaime Vera, de la qual desconec l'activitat).
Sempre d'acord amb la premsa, sembla que la direcció federal s'inclina per potenciar la candidatura d'Alarte, i que al front d'aquest impuls se situaria Leire Pajín, secretària d'organització del PSOE, i a qui algun dia li haurem de dedicar una entrada (en una dona de 32 anys que encara parla en primera persona del plural quan es referix als joves ha d'haver gat amagat).
Aquest suport per part de la direcció federal a la candidatura d'Alarte no és estrany si atenem al fet que és l'únic candidat, junt amb el defenestrat Ábalos, que encara no ha eixit a contradir les dues postures més cridaneres de la ponència marc del Congrés: la supressió de les sigles del País Valencià, i el gir al centre ideològic (més encara, si és possible). Amb matisos, els altres dos candidats, Puig i Romeu, han tirat per terra la ponència, i han defensat un PSPV més autònom de Madrid i plenament socialdemòcrata.
Llegir els comentaris que els suposats militants del partit socialista valencià deixen als fòrums és com enfrontar-se a un pacient amb personalitat múltiple, fins al punt que podríem parlar de dos partits diferents: un PSPV socialdemòcrata i valencianista, i un PSOE centralista i centrista. ¿Com és possible que dues sensibilitats tan diferents convisquen en un únic partit? L'única resposta que se m'ocorre és que la unió fa la força i que totes dues ribes saben, si fan un exercici de sinceritat, que el partit perdria molt en cas de prescindir d'alguna d'elles. Ara bé, ¿és això sincer?, ¿és això ètic?
L'esquerra socialdemòcrata i valencianista al País Valencià, entre altres molts, té el problema de trobar-se òrfena d'un referent clar i nítid. El Bloc té al seu interior un bon grapat de militants enlluernats per les corbates de Josep Antoni Duran i Lleida, EUPV és un niu de militants antisistema per a qui qualsevol company amb esperit dialogant és un revisionista, i el PSPV ja sabem com de valencianista va fer Canal 9, per exemple, o quina responsabilitat històrica té en la destrossa dels pobles de l'Horta i el seu terme municipal.
La meua aposta, com sabeu, és des de fa quasi un any Iniciativa del Poble Valencià, que trobe que compagina molt i molt bé les ideologies ecologistes, socialdemòcrates i valencianistes, però un partit nou que naix d'una escissió no és fàcil de tirar endavant, així que per ara el projecte avança a poc a poc.
Ja vorem com acaba el Congrés del PSPV, però tot indica que ho farà amb un tripijoc consensuat: tu em dones un càrrec ací, jo et cedisc tal poder allà i tot apanyat fins la propera vegada. Tot siga per mantenir el miratge, per no defensar les idees pròpies en un projecte més adequat a les les idees de cadascú. La marginalitat és mala, però pitjor ho és la hipocresia.
Per altra banda, si l'alternativa que plantegen els socialistes valencians al PP és Jorge Alarte, només cal visitar Alaquàs per adonar-nos que, donat el cas, els valencians hauríem caigut del foc a les brases sense solució de continuïtat.
Sempre d'acord amb la premsa, sembla que la direcció federal s'inclina per potenciar la candidatura d'Alarte, i que al front d'aquest impuls se situaria Leire Pajín, secretària d'organització del PSOE, i a qui algun dia li haurem de dedicar una entrada (en una dona de 32 anys que encara parla en primera persona del plural quan es referix als joves ha d'haver gat amagat).
Aquest suport per part de la direcció federal a la candidatura d'Alarte no és estrany si atenem al fet que és l'únic candidat, junt amb el defenestrat Ábalos, que encara no ha eixit a contradir les dues postures més cridaneres de la ponència marc del Congrés: la supressió de les sigles del País Valencià, i el gir al centre ideològic (més encara, si és possible). Amb matisos, els altres dos candidats, Puig i Romeu, han tirat per terra la ponència, i han defensat un PSPV més autònom de Madrid i plenament socialdemòcrata.
Llegir els comentaris que els suposats militants del partit socialista valencià deixen als fòrums és com enfrontar-se a un pacient amb personalitat múltiple, fins al punt que podríem parlar de dos partits diferents: un PSPV socialdemòcrata i valencianista, i un PSOE centralista i centrista. ¿Com és possible que dues sensibilitats tan diferents convisquen en un únic partit? L'única resposta que se m'ocorre és que la unió fa la força i que totes dues ribes saben, si fan un exercici de sinceritat, que el partit perdria molt en cas de prescindir d'alguna d'elles. Ara bé, ¿és això sincer?, ¿és això ètic?
L'esquerra socialdemòcrata i valencianista al País Valencià, entre altres molts, té el problema de trobar-se òrfena d'un referent clar i nítid. El Bloc té al seu interior un bon grapat de militants enlluernats per les corbates de Josep Antoni Duran i Lleida, EUPV és un niu de militants antisistema per a qui qualsevol company amb esperit dialogant és un revisionista, i el PSPV ja sabem com de valencianista va fer Canal 9, per exemple, o quina responsabilitat històrica té en la destrossa dels pobles de l'Horta i el seu terme municipal.
La meua aposta, com sabeu, és des de fa quasi un any Iniciativa del Poble Valencià, que trobe que compagina molt i molt bé les ideologies ecologistes, socialdemòcrates i valencianistes, però un partit nou que naix d'una escissió no és fàcil de tirar endavant, així que per ara el projecte avança a poc a poc.
Ja vorem com acaba el Congrés del PSPV, però tot indica que ho farà amb un tripijoc consensuat: tu em dones un càrrec ací, jo et cedisc tal poder allà i tot apanyat fins la propera vegada. Tot siga per mantenir el miratge, per no defensar les idees pròpies en un projecte més adequat a les les idees de cadascú. La marginalitat és mala, però pitjor ho és la hipocresia.
Per altra banda, si l'alternativa que plantegen els socialistes valencians al PP és Jorge Alarte, només cal visitar Alaquàs per adonar-nos que, donat el cas, els valencians hauríem caigut del foc a les brases sense solució de continuïtat.
dimarts 16 de setembre de 2008
Mala fe
Aquestes declaracions de Rajoy són simple racisme. No és estrany, per tant, que el president del PP admire el ministre Corbacho.
dilluns 15 de setembre de 2008
Creixement a l'espanyola
Elisa Silió - El País, 15-09-2008
¿Qui no coneix una economista ocupada com a administrativa o a una historiadora de l'art que voreja els 1.000 euros com a teleoperadora? El pa nostre de cada dia lligat a les reeixides xifres acadèmiques d'Espanya, on 39 de cada 100 jóvens entre 24 i 34 anys té un títol universitari o estudis de grau superior, sis més que la mitjana de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE).
El país ja no pot absorbir als nous titulats amb un lloc adequat a la seua capacitació laboral, perquè el model econòmic no es correspon amb les titulacions oferides per les universitats. Res a veure amb l'època daurada per als universitaris de fa diverses dècades: només el 15% dels que hui tenen entre 54 i 64 anys és titulat superior.
L'informe anual de l'OCDE, presentat la setmana passada a París, ho quantifica: únicament un 78% dels titulats universitaris que treballen a Espanya té un lloc d'acord amb la seua formació. Un 20% té un càrrec semiqualificat i un 2% per al qual no es requerix cap capacitació. Estes dades situen Espanya al capdavant d'un rànquing de 24 països de l'OCDE (Estats Units té un recompte distint). De mitjana hi ha un 13,2% de sobrequalificats en estos països. A Espanya només li seguixen de prop Canadà amb un 79%, Irlanda amb un 80% i Àustria i Noruega amb un 84%. En canvi, Luxemburg (98%), la República Txeca (95%), Finlàndia (92%) i Dinamarca (91%) són avui el paradís de l'acabat de llicenciar.
Els titulats espanyols en un cicle formatiu de grau superior -l'estrat més alt de la formació professional, considerat també educació terciària- corren pitjor sort. Només un 37% té un treball apte. A més, l'organització calcula que Espanya té un 15% d'ocupacions sense qualificació, la major proporció de l'OCDE.
La tendència espanyola és cap a un declivi en l'ingrés en les facultats. La mitjana de titulats entre 2000 i 2005 està quatre punts per davall de la mitjana de l'OCDE i és, junt amb Àustria, l'únic país on cada vegada ingressen menys alumnes en les facultats. De la tendència s'han afavorit els estudis de grau superior. "Es pot atribuir al desenvolupament de nous programes de capacitació professional de nivell avançat", assenyala l'informe.
L'excés de població formada passa també factura als salaris. A Espanya, un llicenciat guanya un 32% més que un graduat en secundària, quan en l'OCDE guanyaria un 52% més.
L'estudi remarca que Espanya i Irlanda són els estats més equitatius en matèria d'educació. Quatre de cada deu alumnes d'un centre superior és d'extracció obrera i nou de cada deu espanyols estudia en un públic. Sorprén descobrir que només a Holanda, Suïssa i Espanya són les autoritats educatives (central, regional o local) els que establixen el preu de les matrícules, baixes a Espanya (570 euros anuals). No obstant això, el percentatge de beques espanyoles (34% dels alumnes) és reduït.
El progressiu augment de concerts amb centres privats en l'última dècada explica la caiguda en un punt del finançament privat de l'educació. A més, cada vegada es matriculen menys xiquets -un 25% en primària i secundària entre 1995 i 2005-, per la qual cosa el gasto en ells ha crescut un 9%, quatre vegades menys que la pujada en el gasto dels universitaris.
¿Qui no coneix una economista ocupada com a administrativa o a una historiadora de l'art que voreja els 1.000 euros com a teleoperadora? El pa nostre de cada dia lligat a les reeixides xifres acadèmiques d'Espanya, on 39 de cada 100 jóvens entre 24 i 34 anys té un títol universitari o estudis de grau superior, sis més que la mitjana de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE).
El país ja no pot absorbir als nous titulats amb un lloc adequat a la seua capacitació laboral, perquè el model econòmic no es correspon amb les titulacions oferides per les universitats. Res a veure amb l'època daurada per als universitaris de fa diverses dècades: només el 15% dels que hui tenen entre 54 i 64 anys és titulat superior.
L'informe anual de l'OCDE, presentat la setmana passada a París, ho quantifica: únicament un 78% dels titulats universitaris que treballen a Espanya té un lloc d'acord amb la seua formació. Un 20% té un càrrec semiqualificat i un 2% per al qual no es requerix cap capacitació. Estes dades situen Espanya al capdavant d'un rànquing de 24 països de l'OCDE (Estats Units té un recompte distint). De mitjana hi ha un 13,2% de sobrequalificats en estos països. A Espanya només li seguixen de prop Canadà amb un 79%, Irlanda amb un 80% i Àustria i Noruega amb un 84%. En canvi, Luxemburg (98%), la República Txeca (95%), Finlàndia (92%) i Dinamarca (91%) són avui el paradís de l'acabat de llicenciar.
Els titulats espanyols en un cicle formatiu de grau superior -l'estrat més alt de la formació professional, considerat també educació terciària- corren pitjor sort. Només un 37% té un treball apte. A més, l'organització calcula que Espanya té un 15% d'ocupacions sense qualificació, la major proporció de l'OCDE.
La tendència espanyola és cap a un declivi en l'ingrés en les facultats. La mitjana de titulats entre 2000 i 2005 està quatre punts per davall de la mitjana de l'OCDE i és, junt amb Àustria, l'únic país on cada vegada ingressen menys alumnes en les facultats. De la tendència s'han afavorit els estudis de grau superior. "Es pot atribuir al desenvolupament de nous programes de capacitació professional de nivell avançat", assenyala l'informe.
L'excés de població formada passa també factura als salaris. A Espanya, un llicenciat guanya un 32% més que un graduat en secundària, quan en l'OCDE guanyaria un 52% més.
L'estudi remarca que Espanya i Irlanda són els estats més equitatius en matèria d'educació. Quatre de cada deu alumnes d'un centre superior és d'extracció obrera i nou de cada deu espanyols estudia en un públic. Sorprén descobrir que només a Holanda, Suïssa i Espanya són les autoritats educatives (central, regional o local) els que establixen el preu de les matrícules, baixes a Espanya (570 euros anuals). No obstant això, el percentatge de beques espanyoles (34% dels alumnes) és reduït.
El progressiu augment de concerts amb centres privats en l'última dècada explica la caiguda en un punt del finançament privat de l'educació. A més, cada vegada es matriculen menys xiquets -un 25% en primària i secundària entre 1995 i 2005-, per la qual cosa el gasto en ells ha crescut un 9%, quatre vegades menys que la pujada en el gasto dels universitaris.
diumenge 14 de setembre de 2008
dijous 11 de setembre de 2008
11-S
Amigos míos:
Seguramente esta es la última oportunidad en que me pueda dirigir a ustedes. La Fuerza Aérea ha bombardeado las torres de Radio Portales y Radio Corporación.
Mis palabras no tienen amargura, sino decepción, y serán ellas el castigo moral para los que han traicionado el juramento que hicieron… soldados de Chile, comandantes en jefe titulares, el almirante Merino que se ha autodesignado, más el señor Mendoza, general rastrero … que sólo ayer manifestara su fidelidad y lealtad al gobierno, también se ha nominado director general de Carabineros.
Ante estos hechos, sólo me cabe decirle a los trabajadores: ¡Yo no voy a renunciar! Colocado en un tránsito histórico, pagaré con mi vida la lealtad del pueblo. Y les digo que tengo la certeza de que la semilla que entregáramos a la conciencia digna de miles y miles de chilenos, no podrá ser segada definitivamente.
Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen… ni con la fuerza. La historia es nuestra y la hacen los pueblos.
Trabajadores de mi patria: Quiero agradecerles la lealtad que siempre tuvieron, la confianza que depositaron en un hombre que sólo fue intérprete de grandes anhelos de justicia, que empeñó su palabra en que respetaría la Constitución y la ley y así lo hizo. En este momento definitivo, el último en que yo pueda dirigirme a ustedes,. quiero que aprovechen la lección. El capital foráneo, el imperialismo, unido a la reacción, creó el clima para que las Fuerzas Armadas rompieran su tradición, la que les enseñara Schneider y que reafirmara el comandante Araya, víctimas del mismo sector social que hoy estará en sus casas, esperando con mano ajena reconquistar el poder para seguir defendiendo sus granjerías y sus privilegios.
Me dirijo, sobre todo, a la modesta mujer de nuestra tierra, a la campesina que creyó en nosotros; a la obrera que trabajó más, a la madre que supo de nuestra preocupación por los niños. Me dirijo a los profesionales de la patria, a los profesionales patriotas, a los que hace días estuvieron trabajando contra la sedición auspiciada por los Colegios profesionales, colegios de clase para defender también las ventajas que una sociedad capitalista da a unos pocos. Me dirijo a la juventud, a aquellos que cantaron, entregaron su alegría y su espíritu de lucha. Me dirijo al hombre de Chile, al obrero, al campesino, al intelectual, a aquellos que serán perseguidos… porque en nuestro país el fascismo ya estuvo hace muchas horas presente en los atentados terroristas, volando los puentes, cortando la línea férrea, destruyendo los oleoductos y los gasoductos, frente al silencio de los que tenían la obligación de proceder: estaban comprometidos. La historia los juzgará.
Seguramente Radio Magallanes será acallada y el metal tranquilo de mi voz no llegará a ustedes. No importa, lo seguirán oyendo. Siempre estaré junto a ustedes. Por lo menos, mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal a la lealtad de los trabajadores.
El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.
Trabajadores de mi patria: tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor.
¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!
Éstas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano. Tengo la certeza de que, por lo menos, habrá una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.
Salvador Allende, 11 de septiembre, hace 35 años
Seguramente esta es la última oportunidad en que me pueda dirigir a ustedes. La Fuerza Aérea ha bombardeado las torres de Radio Portales y Radio Corporación.
Mis palabras no tienen amargura, sino decepción, y serán ellas el castigo moral para los que han traicionado el juramento que hicieron… soldados de Chile, comandantes en jefe titulares, el almirante Merino que se ha autodesignado, más el señor Mendoza, general rastrero … que sólo ayer manifestara su fidelidad y lealtad al gobierno, también se ha nominado director general de Carabineros.
Ante estos hechos, sólo me cabe decirle a los trabajadores: ¡Yo no voy a renunciar! Colocado en un tránsito histórico, pagaré con mi vida la lealtad del pueblo. Y les digo que tengo la certeza de que la semilla que entregáramos a la conciencia digna de miles y miles de chilenos, no podrá ser segada definitivamente.
Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen… ni con la fuerza. La historia es nuestra y la hacen los pueblos.
Trabajadores de mi patria: Quiero agradecerles la lealtad que siempre tuvieron, la confianza que depositaron en un hombre que sólo fue intérprete de grandes anhelos de justicia, que empeñó su palabra en que respetaría la Constitución y la ley y así lo hizo. En este momento definitivo, el último en que yo pueda dirigirme a ustedes,. quiero que aprovechen la lección. El capital foráneo, el imperialismo, unido a la reacción, creó el clima para que las Fuerzas Armadas rompieran su tradición, la que les enseñara Schneider y que reafirmara el comandante Araya, víctimas del mismo sector social que hoy estará en sus casas, esperando con mano ajena reconquistar el poder para seguir defendiendo sus granjerías y sus privilegios.
Me dirijo, sobre todo, a la modesta mujer de nuestra tierra, a la campesina que creyó en nosotros; a la obrera que trabajó más, a la madre que supo de nuestra preocupación por los niños. Me dirijo a los profesionales de la patria, a los profesionales patriotas, a los que hace días estuvieron trabajando contra la sedición auspiciada por los Colegios profesionales, colegios de clase para defender también las ventajas que una sociedad capitalista da a unos pocos. Me dirijo a la juventud, a aquellos que cantaron, entregaron su alegría y su espíritu de lucha. Me dirijo al hombre de Chile, al obrero, al campesino, al intelectual, a aquellos que serán perseguidos… porque en nuestro país el fascismo ya estuvo hace muchas horas presente en los atentados terroristas, volando los puentes, cortando la línea férrea, destruyendo los oleoductos y los gasoductos, frente al silencio de los que tenían la obligación de proceder: estaban comprometidos. La historia los juzgará.
Seguramente Radio Magallanes será acallada y el metal tranquilo de mi voz no llegará a ustedes. No importa, lo seguirán oyendo. Siempre estaré junto a ustedes. Por lo menos, mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal a la lealtad de los trabajadores.
El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.
Trabajadores de mi patria: tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor.
¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!
Éstas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano. Tengo la certeza de que, por lo menos, habrá una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.
Salvador Allende, 11 de septiembre, hace 35 años
dimarts 9 de setembre de 2008
Cuando gano es para mí, si pierdo vamos a medias
El govern dels EUA ha eixit al rescat de les dues majors empreses hipotecàries del país. El director de Público, Nacho Escolar, fa una breu i encertada reflexió al respecte al seu blog www.escolar.net.
El capitalismo liberal estadounidense funciona así: los beneficios son privados; las pérdidas se pagan a escote. Cuando me va bien, que el Estado no se meta de por medio. Cuando me va mal, que venga el Estado a salvarme. Si una familia no puede pagar la hipoteca, el banco se queda con su casa. Cuando son los bancos los que no pueden pagar su castillo de naipes con las hipotecas, otra vez son las familias las que pagan el pato. ¿No cobraban intereses porque asumían riesgos? Pues ya se ve. Una de dos: o ellos ganan o tú pierdes.
Dicen los técnicos que no quedaba otro remedio, que la solución adoptada es el mal menor, que sale más barato pagar ahora que apechugar con un descalabro más grande. Las bolsas lo celebran, y no es de extrañar. Una vez más, el Estado cede al chantaje de la mano invisible, esa que sólo se ve cuando te abofetea.
El capitalismo liberal estadounidense funciona así: los beneficios son privados; las pérdidas se pagan a escote. Cuando me va bien, que el Estado no se meta de por medio. Cuando me va mal, que venga el Estado a salvarme. Si una familia no puede pagar la hipoteca, el banco se queda con su casa. Cuando son los bancos los que no pueden pagar su castillo de naipes con las hipotecas, otra vez son las familias las que pagan el pato. ¿No cobraban intereses porque asumían riesgos? Pues ya se ve. Una de dos: o ellos ganan o tú pierdes.
Dicen los técnicos que no quedaba otro remedio, que la solución adoptada es el mal menor, que sale más barato pagar ahora que apechugar con un descalabro más grande. Las bolsas lo celebran, y no es de extrañar. Una vez más, el Estado cede al chantaje de la mano invisible, esa que sólo se ve cuando te abofetea.
dijous 4 de setembre de 2008
Caminant en cercles
Sembla ser que un dels problemes que ha tingut l’esquerra del País Valencià els darrers anys ha sigut presentar-se com un bloc que ha fet de la protesta el seu programa electoral. Així, bona part de la ciutadania ha vist que els partits d’esquerra han anat a remolc i sempre a la contra d’allò proposat pel PP. En aquest sentit les opcions esquerranes s’han vist efectades pel que podríem anomenar síndrome del no. I com que en política, quasi és tan important l’apariència que la realitat, poc ha importat que molts dels projectes proposats pel PP siguen contraproduents o senzillament ridículs, o que la proposta alternativa existisca negre sobre blanc (el programa de la candidatura Bloc-Iniciativa-Verds n’era un bon exemple). La imatge d’uns proposen, altres destrueixen, ha calat.
Avui ens despertem amb un parell de notícies d’aquelles que no ho són, perquè ja les coneixem: la primera fa referència a l’educació. En ella se’ns informa que el fracàs escolar (alumnes que no acaben l’Eso) ha assolit al País Valencià el 39% (48% en el cas dels xics), front al 10% que es registra a Astúries o al malèfic País Basc. Aquesta xifra ens col·loca a la cua de l’estat, de la maneta dels estudiants de Ceuta.
La segona de les notícies fa referència a la Sanitat. La Federació d’Associacions en Defensa de la Sanitat Pública, en base a dades dels ministeris de Sanitat i Hisenda, com també de l’Ocu, han col·locat la sanitat valenciana a l’últim graó de les sanitats d’Espanya.
Davant d’aquestes notícies, l’esquerra té dues alternatives que fins ara han semblat irreconciliables, denunciar-les amb intensitat per una banda, o fer-ne cas omís, i llançar projectes il·lusionants i concrets que la facen fugir de la síndrome del no, per l’altra.
¿Seria possible eixir d’aquest cercle tan fals com viciós?
Avui ens despertem amb un parell de notícies d’aquelles que no ho són, perquè ja les coneixem: la primera fa referència a l’educació. En ella se’ns informa que el fracàs escolar (alumnes que no acaben l’Eso) ha assolit al País Valencià el 39% (48% en el cas dels xics), front al 10% que es registra a Astúries o al malèfic País Basc. Aquesta xifra ens col·loca a la cua de l’estat, de la maneta dels estudiants de Ceuta.
La segona de les notícies fa referència a la Sanitat. La Federació d’Associacions en Defensa de la Sanitat Pública, en base a dades dels ministeris de Sanitat i Hisenda, com també de l’Ocu, han col·locat la sanitat valenciana a l’últim graó de les sanitats d’Espanya.
Davant d’aquestes notícies, l’esquerra té dues alternatives que fins ara han semblat irreconciliables, denunciar-les amb intensitat per una banda, o fer-ne cas omís, i llançar projectes il·lusionants i concrets que la facen fugir de la síndrome del no, per l’altra.
¿Seria possible eixir d’aquest cercle tan fals com viciós?
dimarts 2 de setembre de 2008
Suma y sigue
Europa Press 2-09-2008
El número d'aturats registrats en les oficines de l'Institut Nacional d'Ocupació (INEM) a la Comunitat Valenciana va augmentar en el mes d'agost en 18.888 persones, la qual cosa suposa un increment del 7,08 per cent respecte al mes anterior, segons les dades facilitades hui pel Ministeri de Treball i Immigració.
Amb esta xifra, el nombre total de desocupats a la Comunitat se situa en 285.660 treballadors. Així mateix, en termes interanuals, la desocupació va augmentar en 77.646 persones, la qual cosa representa un increment d'un 37,33 per cent respecte al mateix mes de l'any anterior.
En el conjunt d'Espanya, el número d'aturats registrats a les oficines de l'INEM va pujar en 103.085 persones a l'agost, un 4,25 per cent més respecte a juliol, amb la qual cosa la xifra total de desocupats es va situar en 2.530.001 persones, dada que no s'aconseguia des de febrer de 1998, quan el total d'aturats va superar els 2,55 milions.
El número d'aturats registrats en les oficines de l'Institut Nacional d'Ocupació (INEM) a la Comunitat Valenciana va augmentar en el mes d'agost en 18.888 persones, la qual cosa suposa un increment del 7,08 per cent respecte al mes anterior, segons les dades facilitades hui pel Ministeri de Treball i Immigració.
Amb esta xifra, el nombre total de desocupats a la Comunitat se situa en 285.660 treballadors. Així mateix, en termes interanuals, la desocupació va augmentar en 77.646 persones, la qual cosa representa un increment d'un 37,33 per cent respecte al mateix mes de l'any anterior.
En el conjunt d'Espanya, el número d'aturats registrats a les oficines de l'INEM va pujar en 103.085 persones a l'agost, un 4,25 per cent més respecte a juliol, amb la qual cosa la xifra total de desocupats es va situar en 2.530.001 persones, dada que no s'aconseguia des de febrer de 1998, quan el total d'aturats va superar els 2,55 milions.
dilluns 1 de setembre de 2008
Valencia Street Circuit
FRANCESC DE P. BURGUERA El País 01/09/2008
Van passar les vacances. Els valencians tornem al tall després de gaudir -és un dir- del nou espectacle de la Fórmula 1 i el seu acabat d'inaugurar circuit: el Valencia Street Circuit. Naturalment, i com era d'esperar, el millor del món!, segons les nostres primeres autoritats encapçalades per la senyora Rita Barberà, i el senyor Francisco Camps. Un circuit urbà que ha sigut construït en un temps rècord.
Llig al diari Las Provincias de dimecres passat un article de Toni Clemente on diu el següent. "Et porten la Fórmula 1 a València i el negoci se'l fan des de Castelló. Es construïx un circuit en huit mesos i tarden deu per a fer-me una prova d'esforç de deu minuts per a poder controlar la meua passada operació". Estic amb Toni Clemente. El meu metge de capçalera em va entregar un volant, el passat 5 d'agost, perquè acudira al Centre d'Especialitats i em donaren hora per a l'especialista. Allí acudisc i em donen la corresponent cita per a l'11 de març del 2009! Per a falles, vaja. Huit mesos d'espera! El que tarda a construir-se un street circuit.
El president Camps, es vanagloriava d'este rècord dient que som capaços de coses increïbles. I tan increïbles! ¿Hi ha una alguna cosa més increïble que els nostres governants autonòmics, després d'endeutar-se fins a les celles, no cessen de gastar-se els diners que no tenen en grans "esdeveniments" com el de la Fórmula 1, mentre Toni Clemente, un servidor de vostés, i milers i milers de valencians hem d'esperar el temps que es tarda a construir una street circuit per a ser atesos pels servicis sanitaris de la Comunitat? "Som l'admiració del món sencer", proclamen els nostres eminents mandataris. No m'estranya! I això que el "món sencer" no coneix la realitat, no saben que tots estos grans "esdeveniments" es duen a terme per mitjà de l'aportació dels contribuents valencians que hem de suportar una atenció sanitària calamitosa. De saber-ho, l'admiració del món es duplicaria.
I no parlem de l'educació. En el curs que ara comença, 25.000 alumnes hauran d'estudiar en 1.300 barracons. Els sindicats, tant UGT com el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià (Stepv-Iv), han denunciat esta situació i anuncien mobilitzacions. Recorde que el president Camps, durant la campanya electoral de fa dos legislatures, en referir-se a l'educació va prometre que "inauguraria un col·legi cada setmana". I és que el senyor Camps promet moltes coses. A eixe ritme no hauria d'existir, ja, ni un sol barracó. Però per prometre que no quede.
Un ja és vell i no està per a estos menesters. Però algú -un jove estudiant de periodisme, per exemple- podria acudir a les hemeroteques per a elaborar un Florilegi de frases cèlebres del president Camps. Frases en què prometia coses i frases en què es vanagloriava dels esdeveniments. Rastrejant el meu arxiu per altres circumstàncies m'he trobat amb esta "perla". Abril del 2003. La ministra del PP, Pilar del Castillo, recorda l'obligatorietat de les quatre hores d'ensenyança del castellà, segons la Llei de Qualitat. La resposta del senyor Camps, candidat a la presidència de la Generalitat, va ser la següent: "No faré un pas arrere en la defensa i projecció del valencià perquè el Consell té competències absolutes, independentment de lleis, directives i decrets, nacionals i europeus". Ben dit! Paraules, paraules, paraules. Vegen com està hui la defensa del valencià que tant prometia el senyor Camps. Verborrea. Però de forment ni un gra.
Van passar les vacances. Els valencians tornem al tall després de gaudir -és un dir- del nou espectacle de la Fórmula 1 i el seu acabat d'inaugurar circuit: el Valencia Street Circuit. Naturalment, i com era d'esperar, el millor del món!, segons les nostres primeres autoritats encapçalades per la senyora Rita Barberà, i el senyor Francisco Camps. Un circuit urbà que ha sigut construït en un temps rècord.
Llig al diari Las Provincias de dimecres passat un article de Toni Clemente on diu el següent. "Et porten la Fórmula 1 a València i el negoci se'l fan des de Castelló. Es construïx un circuit en huit mesos i tarden deu per a fer-me una prova d'esforç de deu minuts per a poder controlar la meua passada operació". Estic amb Toni Clemente. El meu metge de capçalera em va entregar un volant, el passat 5 d'agost, perquè acudira al Centre d'Especialitats i em donaren hora per a l'especialista. Allí acudisc i em donen la corresponent cita per a l'11 de març del 2009! Per a falles, vaja. Huit mesos d'espera! El que tarda a construir-se un street circuit.
El president Camps, es vanagloriava d'este rècord dient que som capaços de coses increïbles. I tan increïbles! ¿Hi ha una alguna cosa més increïble que els nostres governants autonòmics, després d'endeutar-se fins a les celles, no cessen de gastar-se els diners que no tenen en grans "esdeveniments" com el de la Fórmula 1, mentre Toni Clemente, un servidor de vostés, i milers i milers de valencians hem d'esperar el temps que es tarda a construir una street circuit per a ser atesos pels servicis sanitaris de la Comunitat? "Som l'admiració del món sencer", proclamen els nostres eminents mandataris. No m'estranya! I això que el "món sencer" no coneix la realitat, no saben que tots estos grans "esdeveniments" es duen a terme per mitjà de l'aportació dels contribuents valencians que hem de suportar una atenció sanitària calamitosa. De saber-ho, l'admiració del món es duplicaria.
I no parlem de l'educació. En el curs que ara comença, 25.000 alumnes hauran d'estudiar en 1.300 barracons. Els sindicats, tant UGT com el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià (Stepv-Iv), han denunciat esta situació i anuncien mobilitzacions. Recorde que el president Camps, durant la campanya electoral de fa dos legislatures, en referir-se a l'educació va prometre que "inauguraria un col·legi cada setmana". I és que el senyor Camps promet moltes coses. A eixe ritme no hauria d'existir, ja, ni un sol barracó. Però per prometre que no quede.
Un ja és vell i no està per a estos menesters. Però algú -un jove estudiant de periodisme, per exemple- podria acudir a les hemeroteques per a elaborar un Florilegi de frases cèlebres del president Camps. Frases en què prometia coses i frases en què es vanagloriava dels esdeveniments. Rastrejant el meu arxiu per altres circumstàncies m'he trobat amb esta "perla". Abril del 2003. La ministra del PP, Pilar del Castillo, recorda l'obligatorietat de les quatre hores d'ensenyança del castellà, segons la Llei de Qualitat. La resposta del senyor Camps, candidat a la presidència de la Generalitat, va ser la següent: "No faré un pas arrere en la defensa i projecció del valencià perquè el Consell té competències absolutes, independentment de lleis, directives i decrets, nacionals i europeus". Ben dit! Paraules, paraules, paraules. Vegen com està hui la defensa del valencià que tant prometia el senyor Camps. Verborrea. Però de forment ni un gra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)