Vacances (Rafael Reig)

A mí no me gusta nada viajar. (...) Hasta el siglo XIX, cuando uno sólo conocía París o El Cairo por las novelas y la pintura, se podía viajar para ver cómo eran los sitios y saber qué había allí. Ahora ya no: ahora ya se viaja sólo para comprobar que lo que hemos visto en la pantalla está en su sitio. Viajamos con una check-list, con todo lo que hay que ver anotado (y con una idea previa de cómo es), y nos limitamos a verificar que no se ha movido de sitio y que es igual que en la tele.
A veces me pregunto cuál sería la sensación de un viajero antiguo al ver, por primera vez, una pirámide, una selva o las cataratas del Niágara. Hoy eso ya es imposible: de todo tenemos una imagen previa grabada en la retina. Viajamos para reconocer, no para conocer. Como mucho, percibimos la diferencia entre lo vivo y lo televisado: qué pequeñitas son las pirámides, qué mal huele Versalles, qué sucio está el Empire State Building. La idea con la que ya salimos de casa nos impide mirar: sólo vemos lo que íbamos a ver.
¿Qué hacer? ¿Cómo aprender a ver algo inesperado? ¿Cómo dejarse sorprender? Mi consejo es ir diez días seguidos, como mínimo, a un solo sitio; y que sea algún lugar del que nada sabemos, donde no haya nada que ver ni deberes que cumplir, un sitio del que ni siquiera tengamos una imagen previa. En mi caso, por ejemplo, diez días en Marsella, Glasgow o Reikiavik. Sólo para ver qué hay, no para comprobar que, en efecto, la torre Eiffel está en París. ¿Que voy y no hay nada? Pues mejor: si no eres capaz de aburrirte y perder el tiempo en una ciudad es que no la conoces.

P.d.- Qui sap si té raó, o només són ganes d'amargar-nos les vacances.

No tots perden.

Viginia Zafra, Público, 29-7-2008.

En el primer semestre, Santander, BBVA, La Caixa, Caja Madrid i Popular (coneguts com la gran banca) van augmentar un 16,3% els seus beneficis recurrents -els que no inclouen les plusvàlues per vendes de participacions ni altres extraordinaris- i els van situar en 10.125 milions d'euros. Esta xifra continua sent molt elevada si es compara amb la majoria dels sectors i, sobretot, si es té en compte que el Govern ha rebaixat ja en dos ocasions el creixement previst per a enguany i ha passat del 3,1% inicial a l'1,6% que baralla en estos moments.

Les raons per a este aguant estan en la diversificació geogràfica que tenen sobretot els dos gegants -representen el 76% del resultat dels cinc-, en el manteniment d'un ritme elevat en el seu negoci tradicional de concessió de crèdits i de gestió d'actius, i en la contenció de costos. Amb eixe mix, estan superant una crisi que els impedix accedir al finançament en condicions normals i que està paralitzant el negoci d'hipoteques a Espanya, en el qual havien basat el seu creixement en els últims anys.A més, els problemes que travessen els mercats de valors han tocat una de les seues línies de flotació: les comissions. Els cinc grans han augmentat estos ingressos a penes un 1% en el primer semestre i tres d'ells -La Caixa, Caja Madrid i Popular- han vist com queia esta partida per les menors operacions realitzades i per la baixada del negoci de fons d'inversió.Enfront d'eixos problemes i a l'augment de la morositat, els primers executius de les entitats insistixen a mantindre les seues previsions de resultats per a enguany. Reconeixen que el nou entorn és molt més difícil però tots asseguren que aconseguiran resoldre'l. I, sobretot, recorden que fins al moment ho han fet molt millor que els seus competidors internacionals, que en la major part dels casos han hagut de reconéixer pèrdues o baixades radicals en els seus beneficis.
La fórmula més utilitzada per a afrontar la crisi a Espanya serà l'augment del preu que cobren als clients: crèdits més cars, principalment, i menors rendiments en els productes d'inversió. A més, confien en l'augment de l'estalvi, una tònica habitual quan l'economia empitjora. En els seus negocis en l'estranger tenen millors expectatives els dos pròxims anys, sobretot a Mèxic i Brasil.

Si les coses es posen més lletges encara, estes entitats podran fer efectives les milionàries plusvàlues latents que tenen en la seua cartera de participades. Precisament, les vendes que van fer l'any passat, i que enguany no existixen, han provocat que la xifra total de beneficis (amb atípics) de la gran banca siga un 0,83% inferior a la de l'any passat. Situació desconeguda des de principis de 2003.

Asfalt

Aprofitant com a excusa que aquest cap de setmana es posa en marxa de manera oficial el circuit urbà de València, es podrien donar una volta els responsables municipals, i si els sobra un poquet d'asfalt, solventar els problemes dels qui hem de xafar el terra tots els dies, i no només, una vegada a l'any.
Açò és una xicoteta mostra (no he volgut ser repetitiu) del que m'he trobat aquesta vesprada de dissabte a la Plaça del Mercat, Mestre Aguilar i Sapadors. I no cal dir que especialment pedalejar per estos carrers plens de clots és un suplici més que hem de patir els ciutadans.

De nou, primers.

La Comunitat Valenciana registra la pitjor dada de la desocupació a Espanya amb un increment del 21,6%

P.d.- I no passa res.

Pilota de set

Ahir varen presentar la ponència política de l'onzé Congrés Nacional del PSPV-PSOE. Grosso modo, i més enllà del cridaner, i no menor, canvi de nom (Partit Socialista de la Comunitat Valenciana és el nou que es proposa), el que la ponència fa és assumir els postulats del PP en pràcticament tots els àmbits, des de la gestió privada dels serveis públics, a reclamar la construcció com a motor de la nostra economia, i tot plegat, fent una crida general al votant de centre.

Qui va posar veu a aquesta ponència va ser Ángel Luna, un home que després d'haver perdut l'alcaldia d'Alacant fa segles, ara ve a donar lliçons als seus companys de com guanyar la Generalitat.

Particularment, en la pràctica, no crec que res canvie (el Psoe valencià fa molt que deixà de ser d'esquerres i mitjanament valencianista). Però on sí es pot donar un gir és en l'inconscient col·lectiu de la societat valenciana, i en eixa lleugera (però decissiva) franja de votants i militants progressitses i valencianistes, que encara consideraven el Pspv com el seu referent (el candidat Francesc Romeu, per exemple, ja ha anunciat una esmena a la totalitat de la ponència).

I és en eixe context, que partits com Iniciativa del Poble Valencià i Bloc Nacionalista ens hauríem de posar les piles i no desaprofitar aquesta oportunitat històrica que personatges com Pajín o Lerma estan servint-nos en safata.

Preses de pèl

Ahir per la vesprada vaig quedar amb una amiga per a anar a prendre una orxata (Eccleston i Camps, amb altres compromisos, no pogueren acompanyar-nos).

El lloc escollit va ser l'orxateria Santa Catalina, un clàssic al cor de la ciutat.

En arribar-hi, una cosa em va sorprendre i una altra em va descoratjar.

Em va sorprendre que les dues cambreres que atenien al personal eren estrangeres, en concret xiques que podríem qualificar de guiris. No és que volguera una cambrera vestida de fallera i a un Jaume I per ahí donant voltes, però em va resultar curiós.

El que em va descoratjar, més important, va ser la factura del berenar. Ens la va allargar només servir-nos (signe de mal gust), i va passar els vuit euros. Dos i mig per la meua orxata més aviat menuda, i quatre cinquanta (no és broma), per la llet merengada de la meua amiga. À més, setanta cèntims per cadascun dels dos fartons que ens demanàrem.

No és un cas aïllat. No és producte de trobar-nos junt a la Plaça de la Reina i ser carn de caçadors de turistes. És la norma, i els ciutadans (consumidors en aquest cas) ens hem acostumat com si res als preus abusius en l'hosteleria, sobretot a la nostra ciutat, però per extensió al nostre País (Valencià).

Fa un parell de setmanes em varen cobrar dos euros i mig per una Coca-cola en un local de Benimaclet, el Tam-Tam, a les cinc de la vesprada i en cadires barates d'alumni.

En un servei que no és bàsic per al ciutadà (l'hosteleria no és el sector energètic o el de comunicació) no cap la regulació estatal de preus, però el que sí que hi hauria de cabre és la decència i l'ètica.

Serà qüestió de dur-se entrepans de casa.

Per cert, continuarem informant.

Conviccions

Levante-Emv 18-7-2008

Francesc Arabí

Arreglar-se tots els matins coquetejant amb l'espill resulta indispensable per a eixir d'una depressió. Ho recomanen els psiquiatres. El PSPV-PSOE camina molt depre des que va perdre el poder en 1995 i ha arribat a la conclusió que necessita un lífting, un canvi d'imatge, una nova marca. Perquè el PSPV-PSOE porta temps, des de la Transició, atrapat en el laberint dels seus fantasmes. Entre la síndrome del maltractament a una de les dos branques que el va parir (l'històric PSPV, que és com a J. J. Pérez Benlloch va batejar als Grups d'Acció i Reflexió Socialista a finals de 1974) i el permanent complex de portar en el seu DNI el nom País Valencià.Cada vegada que arriben les eleccions, els socialistes amaguen el PSPV per a cedir tot l'espai en l'escena i la carteleria de campanya al PSOE. Cada vegada que el Consell o el PP els assenyala i fins i tot apunten que no hauria d'haver subvencions per a un partit que es cognomena PV, els socialistes es revolten. Però eixe calvari s'acabarà. La ponència política de l'onzé congrés del PSPV-PSOE soterra definitivament el nom i el concepte País Valencià, que remeten al nacionalisme d'esquerres. És l'última renúncia del paquet simbòlic que l'esquerra va defendre en la Transició. L'eutanàsia a les sigles PSPV s'aplicarà en el trenta aniversari del naixement del PSPV-PSOE, un 25 de juny de 1978 i 31 anys després que, al febrer de 1977, un grup d'històrics (entre ells, Ernest LLuch, Vicent Llombart o Joan Romero) va registrar la marca PSPV. I com batejaran el partit? Hi ha diverses propostes. La que apareix com a suggeriment oficial en la ponència és Partit Socialista de la Comunitat Valenciana (PSCV)-PSOE. Com el PP d'ací, que s'anomena PPCV.Però sectors del partit ja anuncien que presentaran esmenes a favor del nom Partit dels Socialistes Valencians (PSV)-PSOE o Socialistes Valencians-PSOE. Entre els partidaris de PSV està l'alcalde de Morella i candidat a secretari general, Ximo Puig. PSV evoca el Partit Socialista Valencià en el que militava Eliseu Climent i que va morir en 1968 perquè no va transcendir l'hàbitat universitari. En la reunió d'ahir de la gestora, a qui va assistir la secretària d'organització del PSOE, Leire Pajín, es va inaugurar el debat. A favor del nom PSV-PSOE es van pronunciar la diputada Juana Serna o l'alcaldessa de Quart, Carmen Martínez. El secretari general de València, Rafael Rubio, va apostar per PSOE. A seques. El principal obstacle per a PSV -compta amb prou defensors- està en el rebuig que genera a Alacant.

Açò és política

Público 16-7-2008

De qué enferma y muere la gente en el mundo, cuántas calorías se consumen al día o el número de niños con bajo peso al nacer son algunas de las preguntas que tienen respuesta en el Atlas Mundial de la Salud, una guía divulgativa que fotografía las amenazas y desafíos globales sanitarios.
La obra, elaborada por las fundaciones de Educación para la Salud (Fundadeps) y ediciones SM, en colaboración con el Ministerio de Sanidad y la industria farmacéutica AstraZeneca, pretende ofrecer una información actualizada y útil de las condiciones de salud en las que viven más de 6.000 millones de personas en 200 países.
La guía constata las desigualdades existentes en materia sanitaria en el mundo ya que el 93% de la carga global de las enfermedades se concentra en los países menos desarrollados, donde vive un 84% de la población mundial pese a que su gasto en salud representa solo el 11% del total mundial. Este atlas radiografía la situación actual y futura de la salud mundial en tres grandes bloques, el primero de ellos dedicado a los dispares niveles de desarrollo socieconómico y pobreza en el mundo lo que incide sobre las condiciones de vida y salud de sus habitantes.
Desnutrición y obesidad
En el atlas se puede leer que la probabilidad de que la población de África subsahariana nacida entre 2000 y 2005 muera antes de cumplir los cuarenta años es más de un 60%. Entre una cuarta parte y la mitad de sus ciudadanos tiene carencias nutricionales frente al creciente aporte calórico y de grasas en América del Norte, Europa y Oceanía, por encima de las 3.000, lo que ofrece una instantánea de la malnutrición con dos negativos: la desnutrición y la obesidad.
En esta línea, se adentra el segundo bloque del atlas que vincula los principales factores de riesgo como el consumo de tabaco y alcohol, la hipertensión arterial o la inactividad física en los países desarrollados o en desarrollo mientras que la desnutrición, la carencia de hierro, zinc o vitamina A están asociados a la alta mortalidad de los países subdesarrollados.Y si las enfermedades transmisibles como el sida o la malaria determinan de qué enferman y mueren los habitantes en África, Mediterráneo Oriental y Sudeste asiático, las enfermedades no transmisibles como el cáncer o las patologías cardiovasculares son la primera causa de muerte prematura en el Pacífico Occidental, Europa, Estados Unidos, Canadá o Japón.
Principales amenazas
El atlas advierte de que la incidencia de estas enfermedades irá en aumento en las próximas décadas según las últimos estudios científicos que estiman que en 2050 las patologías cardiovasculares serán las responsables de un 31,8% de las muertes, al tiempo que alerta del creciente aumento de las enfermedades mentales cuya prevalencia mundial en el año 2020 será del 24%. Entre los desafíos de la salud en el mundo, último bloque del atlas, figura como "prioritario" reducir las desigualdades, garantizar el acceso a los medicamentos y mejorar las condiciones de vida de millones de personas en el mundo.Otros de los retos pasan por afrontar el envejecimiento -se estima que más de un tercio de la población en Europa superará los 60 años en 2050- y promocionar los hábitos de vida y dieta saludables -2,7 millones de personas mueren cada año por causas atribuibles al bajo consumo de vegetales y frutas-.Por último, el atlas cuenta con un diccionario de términos y un anexo estadístico de todos los países con datos referidos a la esperanza de vida o la prevalencia de enfermedades como el sida, la tuberculosis o el cáncer.

Salvats

Tot sembla indicar que catorze persones (entre ells, 9 xiquets) han perdut la vida tractant de travessar l'estret de Gibraltar. Per sort, la Unió Europea, s'ha afanyat a fer lleis progressistes com ara la Directiva de Retorn, que ens protegiran d'aquest perill imminent per als nostres anells de Tous i aires condicionats. Que s'havien pensat estos!

Zapatero i la crisi (Fontdevila)

Nosotros, los bilingües

Martín Pacheco és un apreciable columnista, que en l'edició d'avui del Levante torna a encertar.

"Manifest dels bisexuals", ¡uy, perdón!, de los bilingües. Nosotros los bilingües no entendemos la obsesión de los monolingües, ni su empeño reincidente en manifestar que nuestra bisexualidad, que puede ser vicio, no es otra cosa que vicio. A nosotros, los bilingües nos gustan tanto los chicos como las chicas y estamos hartos de que individuos con complejo lingüístico de Edipo, los menos, o de Electra, los dominantes, nos pregunten continuamente a quién queremos más, si a papá o a mamá. Nosotros los bilingües, ante el Manifiesto por una, grande y libre lengua común, nos sentimos perplejos: tan perplejos como Paqui Viciano cuando, contranatura, le montaron una huelga los constructores.

Nosotros, los bilingües, entendemos que el manifiesto en defensa del castellano no responde a una picazón por el malestar en la cultura ni a una «inquietud estrictamente política», sino a una obsesión psicológica, como la de la anorexia inversa: estando el castellano lustroso y bien cebado, siguen viéndose en los huesos. Nosotros, los bilingües, aunque podríamos guardar silencio, creemos que tenemos la obligación de conocer las lenguas comunes y oficiales del país: las conocemos y las practicamos, incluso cuando alguien nos pide que le hablemos en cristiano, contraponemos nuestra buena y doble educación a su mala educación y le hablamos en cristiano. Nosotros, los bilingües, entendemos que el Manifiesto por una lengua común es de tontos: no se puede pedir lo que se tiene inexorablemente: una lengua común. Nosotros, los bilingües, entendemos que el manifiesto no se atiene al principio de verosimilitud, en cuanto relato de los hechos realmente existentes, y que, por tanto, su argumentación reposa en una falacia (falacia del hombre de paja: caricaturizar la opinión de un oponente de manera tal que resulte fácil refutarla). Nosotros, los bilingües, como Sanchos, asistimos estupefactos a esta incesantemente renovada lucha de los Quijotes contra los Gigantes.

Nosotros, los bilingües somos una realidad y no tenemos otros problemas que los que generan los monolingües por mantener sus condiciones de dominio lingüístico. Nosotros, los bilingües, tenemos el derecho a ser educados en valenciano, a usar esa lengua común y oficial, a ser atendidos institucionalmente también en valenciano y a que nuestros representantes políticos sepan decir algo más que vixca la mare que mos ha parit. Nosotros, los bilingües, en una situación de atropello lingüístico, no permanecemos neutrales: defendemos la normalidad frente a la beligerancia, el sentido común frente a la razón única, las sendas compartidas frente a las trincheras. Seguiría.

Gauche divine

Sembla que aquests dies s'està vivint un dels últims capítols del grup parlamentari Compromís tal i com el coneixíem fins ara. La futura expulsió de Glòria Marcos i, pel que sembla, la subsegüent autoexclusió dels altres dos diputats d'EUPV (Marina Albiol i Lluís Torró) deixaran el grup parlamentari amb quatre diputats, dos del Bloc, i dos d'Iniciativa.
No vull entrar a fer un repàs de la prehistòria i història d'aquest grup parlamentari, i de les diferents etapes i circumstàncies per les quals ha passat. Simplement dir que trobe que les coses es podrien haver fet millor per part de tots, però que també trobe que no tots tenen les mateixes culpes, i que una part (Bloc i Iniciativa) han buscat la convivència i l'acord mentre una altra (PCE) ha jugat l'estratègia del tot o res. El resultat és desagradable però necessari. Dos no es casen si un no vol, i el PCE sembla que preferix ara per ara el paper de víctima. Ells sabran per què.
Tanmateix, del que volia parlar en aquestes quatre línies no era tant dels diputats de Compromís, com dels seus votants.
És cert que els votants del Compromís tenen raons per sentir-se decebuts amb el discórrer de la situació, i amb els titulars de premsa que setmana sí i setmana també protagonitza el grup parlamentari, però no és menys cert que Compromís no ha fet més que reflectir les contradiccions de l'esquerra valenciana, i que tot i les dificultats, Bloc, Iniciativa, i fins ara EUPV, han protagonitzat la veritable oposició al PP governant, i al PSOE acomodat. La dada que en l'any de legislatura transcorregut el 40% de les iniciatives parlamentàries han sigut presentades per estos set diputats és, simplement, espectacular. I tots els ciutadans valencians saben que si algun grup ha de fer-se ressó de les seues queixes i demandes, eixe grup és Compromís.
Tothom és lliure de criticar el que crega oportú, faltaria més, i de jutjar i de sentir-se defraudat, com no. Fins i tot diria que així ha de ser, i que eixa és una de les grans diferències, pense, entre l'esquerra sociològica i la dreta. Però em sembla que, al mateix temps, no pocs ciutadans estan desitjant tindre una excusa per a quedar-se a casa, donar lliçons des d'algun púlpit, i sentir-se nets i immaculats. La política professional té les dificultats pròpies de qualsevol treball, amb la diferència que tens tot els dia micròfons i càmeres observant-te. Les coses desagradables i incoherents passen. S'ha de procurar que passen com menys vegades siga possible, però passen. I renegar d'unes idees o d'uns polítics, llançar-ho tot per l'aire, i posar tothom en un mateix sac perquè no ha eixit tot, 100%, al nostre gust, és molt del gust d'una franja de votants. I diria que no per a bé.

Les bicicletes ja ni són per a l'estiu

Levante-Emv 1-07-2008

El ple del Consell Valencià va aprovar ahir un informe a favor del foment de la bicicleta en les grans ciutats i va ratificar el seu informe favor de la declaració BIC de les assuts de les séquies del Túria. L'òrgan consultiu ha analitzat la xarxa de carril-bici de València i ha detectat "greus errors", entre els quals figuren el deficient manteniment, la falta de senyalització i la desconnexió entre els trams. El CVC recomana que en les grans ciutats de la nostra comunitat s'estimule l'ús de la bicicleta com a mitjà de transport urbà i emplaça, tal com va avançar este diari, que l'Ajuntament de València consensue amb els usuaris la nova ordenança de bicicletes.L'informe de l'òrgan consultiu l'òrgan consultiu detecta que el trànsit de bicicletes és "caòtic i fins i tot perillós" i, de vegades, són els propis usuaris els que fomenten esta situació en no respectar les ordenances de trànsit. L'actual xarxa, assegura el CVC, només dóna servici a les vivendes del 5% de la població.

Els errors detectats pel CVC es referixen als distints colors i materials del paviment amb què s'han construït els 75,5 quilòmetres de carril-bici. Quant a la planta destaca que hi ha carrils que van per la vorera, altres que són una ampliació de la vorera, altres que van per la calçada separats per rastells i que en els encreuaments es pugen a les voreres, i altres que es perden contra un mur (carrer la Safor) o enllacen amb altres ja construïts de diferent color i grandària (Pío Baroja).