Més cara que esquena

José Luís Rodríguez Zapatero: "La directiva europea de retorn d'immigrants és un avanç progressista"

El País, 29-6-2008

P.d.- Ni mal menor, ni una obligació de les circumstàncies, ni error que intentarem esmenar. A este pas, serà progressista empressonar pobres i malalts. Al temps.

Ofensiva nuclear (El Roto)

Esteban

Ja fa alguns dies que volia contar una xicoteta anècdota ara que ha passat el setzé Congrés del PP, i algunes cares ben conegudes per aquestes terres han donat el salt definitiu a la notorietat estatal.

En concret l'anècdota fa referència a una trobada que vaig tindre en una ocasió amb el nou vicesecretari de comunicació del Partit Popular, Esteban González Pons.

Va ocórrer en la meua primera Fira del Llibre de València, farà cosa de quatre o cinc anys. Després de mesos embarcat en un projecte que no anava com esperava, companys de professió m'havien parlat de la Fira com d'una oportunitat per a donar-me a conéixer, així que m'hi vaig decidir.

El dia de la inauguració, aparegueren pel recinte alguns polítics com ara l'alcadessa Rita Barberà, la regidora socialista Ana Noguera, i qui aleshores ocupava la Conselleria de Cultura, el referit González Pons.

Tot va ocórrer quan la presidenta del gremi de llibrers, la sempre atenta Glòria Mañas, que acompanyava la comitiva institucional, va fer un alt en arribar a la meua caseta. Va explicar-li al senyor conseller que la meua era una llibreria nova i fins i tot em sembla recordar que li va explicar per on estava situada. El senyor González Pons, visiblement interessat, va mostrar la seua alegria perquè s'obriren noves llibreries. Em va donar la mà i jo li la vaig donar a ell per molt que com a conseller fera esforços cada dia per desacreditar la meua llicenciatura en Filologia Catalana i participar del foment de la incultura. Arribats a eixe punt va ocórrer el que m'interessa destacar. Esteban González Pons va comprar-me un llibre i va assegurar-me que es passaria per la meua llibreria per vore què tal anava, ja que li semblava un projecte ben interessant.

Va passar un any i mig fins que em vaig veure abocat a tancar el negoci, amb vora dos milions de pessetes de pèrdues. En tot eixe temps, el senyor González Pons no s'hi va passar per ell, segurament, ni tan sols s'hi va apropar. No l'esperàvem, no sóc tan ingenu. Però va mentir. Em va mentir sabent que ho feia.

No sé a què s'ha dedicat el senyor González Pons en la seua vida si exceptuem la política activa (des dels 28 anys ocupa un càrrec o un altre). El que sí vaig descobrir és que es tracta de la classe de polític que fia tot a una bona imatge i unes bones relacions amb els mitjans de comunicació. Discurs bonic però buit (i algun dia parlarem del seu discurs racista i hipòcrita).

L'altre dia Gemma Nierga i Juan José Millás li feren una lamentable i pilotera entrevista en La ventana de la Cadena Ser, en la qual, sense ruboritzar-se, digueren que este home es mereixia qualsevol càrrec que se li oferira.

Que Nostre Senyor ens agarre confessats.

Torquemadas

En referència a la bandera ètica que en les últimes entrades he vingut reclamant per a l'esquerra al País Valencià i a Europa, i amb el risc de fer-me repetitiu, talle i enganxe l'article que escriu avui Josep Bort al diari Levante-Emv.

Irlanda és l´únic Estat dels 27 europeus que ha consultat la seua ciutadania per tal de ratificar el Tractat de Lisboa: això se´n diu democràcia. L´esmentat tractat diu al preàmbul inspirar-se «en l´herència cultural, religiosa i humanista d´Europa, a partir de la qual s´han desenvolupat els valors universals dels drets inviolables i inalienables de la persona, així com la llibertat, la democràcia, la igualtat i l´Estat de Dret».I clar, quan un sent això de l´herència religiosa i cultural d´Europa, un sent feredat. Perquè l´herència religiosa i cultural ens conta expulsions a tota Europa (Anglaterra 1290, França 1394, Portugal 1496, l´extermini nazi, les deportacions stalinistes). Especialment sonada fou la d´Isabel de Castella i Ferran d´Aragó en 1492 per a jueus i musulmans, on Torquemada fou un dels seus propulsors. A aquests últims se´ls va oferir una espècie d´allò que el quinze anys conseller Blasco anomena hui integració: o se convertien al cristianisme o se´n anaven o la santa Església catòlica els procuraria un calent acte de fe. Ve al cas perquè coincideix en el moment en què Europa -aquells que no ens demanen opinió, no siga cosa que els enviem a escaparrar com han fet els irlandesos- ha decidit que sobren huit milions d´immigrants. I els partits majoritaris hi estan d´acord. Sí, els socialistes de Zapatero també. A Corbacho, no el famós José, sinó al ministre de Treball, li´n sobren un milió i al nostre torquemada particular, al confessor de Camps, no sabem quants li´n toquen.

Si l´expulsió de fa més de cinc segles tingué unes conseqüències econòmiques molt greus, ara sembla que es tracta d´allò que el Govern espanyol diu «desaceleración» i que la resta diem crisi la causa de la deportació massiva que es prepara. Malgrat tot, sembla paradoxal que els països europeus necessiten de la immigració, i no sol per a treballs no qualificats: miren les demandes per a convalidar títols de medicina a proposta de Catalunya, o el fet que a Suècia el 22% dels metges són estrangers, o el 20% dels professors universitaris. També ho és quan la reducció del tamany de les famílies i l´envelliment de la població és una evidència. Mal anem si l´Europa que estem construint perd el referent de l´Estat del Benestar a canvi de la dura economia propugnada com a única i vertadera fe pels neoliberals que ens governen. Mal quan les qüestions socials, les de la consolidació democràtica i les llibertats passen a importar menys que l´estabilitat dels preus, el tipus de canvi euro/dolar o els entrebancs aranzelaris. Mal, en definitiva, quan front a l´Europa de les persones aquestos nous torquemades aposten per l´Europa de l´euro. Front a aquesta herència cultural i religiosa, carca d´altra banda, cal esperar que molts entonem aquell també llu­nyà eppur si muove de Galileo i fer efectiva eixa herència humanista que sols al preàmbul cita el Tractat de Lisboa.

Perquè si no, com diu Nelson Mandela, del qual celebrarem en uns dies el seu noranta aniversari, «si no hi ha menjar quan se té fam, si no hi ha medicaments quan s´està malalt, si hi ha ignorància i no es respecten els drets elementals de les persones, la democràcia és una closca buida, encara que els ciutadans voten i tinguen parlament».

Immigrants com a mercaderia

Com que em resistisc a donar per tancada la polèmica creada per la nova Directiva europea sobre immigració il·legal, reproduïsc l'article que ha publicat al Levante-Emv, Antonio Tarabini, director de la Fundació Gadeso. Escollisc aquesta opinió front a altres publicades els últims dies (i citades en l'article) per part de perillosos homes antisistema com Jacques Delors o Sami Naïr, perquè tot i que tinc alguna reticència a les seues paraules, Tarabini adopta, al meu parer, un punt de vista ètic, un punt de vista que em sembla fonamental rescatar en la pràctica política.

Europa ha aprovat sense cap esmena que els immigrants sense papers puguen ser retinguts fins a 18 mesos en centres d'internament mentre es tramita la seua expulsió. Segons les notícies, tots els eurodiputats socialistes espanyols han votat a favor de la proposta, menys Josep Borrell, Raimon Obiols i Martí Grau.

Potser a més d'un lector li puga paréixer lògica tal mesura, tal com reflectixen algunes enquestes, inclosa la web de la Fundació Gadeso. La seua argumentació és molt simple: estos il·legals enterbolixen la nostra pau social, són font de delinqüència i, a més, utilitzen gratuïtament els nostres servicis públics. Tal raonament pareix impecable, encara que cabria incloure matisos significatius. Però, admetent que no és acceptable la presència d'immigrants il·legals, el seu tractament ha d'atindre's als principis bàsics dels drets humans. I això simplement perquè, encara que siguen il·legals, també són persones.

Em remet als continguts de sengles articles de Jacques Delors (expresident de la Comissió Europea) conjuntament amb Michel Rocard (socialista i exprimer ministre francés), i de Sami Naïr. Primer, la duració de l'internament és absolutament desproporcionada; i a més, encara que les decisions d'internament temporal siguen preses pels jutges, en cas d'urgència poden ser preses per les autoritats administratives. Segon, una vegada expulsats no podran tornar a Europa en un termini mínim de 5 anys, com si tots foren delinqüents. Tercer, els menors no acompanyats sense papers podran ser expulsats fins i tot a països on no tinguen cap familiar. L'exemple màxim és l'inefable Berlusconi, per a qui el simple fet d'estar a Itàlia sense papers implica ser considerat amb caràcter general com a delinqüent. Fa uns dies van morir 150 immigrants il·legals (¿delinqüents?) en les proximitats de la costa italiana.

Em reafirme que no podem permetre la presència rellevant d'immigrants sense papers. Però en qualsevol cas: primer, han de respectar-se els seus drets bàsics com a persones; segon, mentre els països rics, els europeus, no desenvolupem autèntiques polítiques de codesenvolupament en els països d'origen, mentre no puguen sobreviure en els seus països, continuaran corrent el risc, inclosa la mort, de donar el bot cap a destins rics; i, tercer, ¿ens hem preguntat seriosament quants milers d'il·legals estan treballant, ací i ara, contractats per empresaris i famílies sense cap tipus de garanties?

Creia, i continue creient, que una definició bàsica de l'esquerra, inclosa la socialdemocràcia, és practicar amb els fets polítiques que possibiliten una real igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans. I això simplement perquè creiem que la major part de les desigualtats existents tenen causes socials i, per tant, evitables. A diferència d'altres, la dreta pura i dura, que consideren que la desigualtat és quasi congènita i, per tant, insuperable. En conseqüència, se m'antulla inexplicable l'actuació dels nostres eurodiputats socialistes.És notícia la generosa i voluntària oferta del nostre ministre de Treball i Immigració d'avançar la quantitat de l'assegurança de desocupació als immigrants legals que s'han quedat sense treball, sempre que tornen al seu país d'origen i no tornen com a mínim durant tres anys. Fins quasi despús-ahir, tal mà d'obra era imprescindible, aportava recursos a les arques de la Seguretat Social i se'ns assegurava que ajudava a garantir el règim de pensions. Quan ens vénen mal donades, tals immigrants legals i amb anys de residència simplement sobren.

Per a més inri, es pretén dificultar encara més la denominada reagrupació familiar que afecta immigrants legals, amb anys de residència entre nosaltres i, per tant, pagant els seus impostos. El motiu adduït per a tal restricció és que les persones agrupades ens signifiquen una càrrega social, sense a penes aportacions. Però, ¿i els drets adquirits durant anys de residència? No se'ls considera perquè es pressuposa que són una mercaderia d'anada i tornada.No sóc ni ingenu ni paternalista. Sens dubte, és un seriós problema, especialment en moment de crisi econòmica, desenvolupar polítiques actives d'integració cap als legals, així com altres destinades als sense papers sobretot actuant eficaçment contra les màfies. Però en cap cas poden justificar-se lleis o tractaments que com a mínim freguen el compliment dels drets humans bàsics. Resulta encara més incomprensible si tals polítiques estan activades per governs, inclòs el nostre, que s'autodeclaren socialdemòcrates.

El Psoe, a la seua.

El fenomen de la immigració té arrels i eixides complexes. Però d'això a legalitzar els camps de concentració per a immigrants hi ha un món. L'esquerra hauria d'encapçalar una revolta ètica i propositiva en eixe aspecte, posar-se en marxa i no donar la batalla de l'opinió pública per perduda.
Per cert, encara que la notícia no ho recull, aclarir que el Partit Socialista espanyol s'ha desmarcat dels seus companys de grup i ha votat a favor (ningú no esperava més, en qualsevol cas).


PÚBLICO 18-6-2008

El Parlament Europeu ha aprovat per una còmoda majoria la polèmica directiva que retalla els drets dels immigrants irregulars que arriben a terres europees.

La proposta preveu internar-los per un període màxim de fins a 18 mesos en casos excepcionals.

El text ha rebut 367 vots a favor, 206 en contra i 109 abstencions. Han votat a favor el Partit Popular Europeu, els liberals i la dreta nacionalista, que no han acceptat cap de les esmenes plantejades pels grups d'esquerra.

La norma comunitària, que ja ha rebut el vistiplau dels Governs dels 27 països de la UE, entrarà en vigor dos anys després de la seua publicació oficial.

La votació ha escenificat de nou la fractura existent en l'Eurocambra respecte al text, que per a alguns grups suposa un progrés i un marc per a salvaguardar els drets dels immigrants, mentres que per a altres les garanties que oferix són insuficients.

El compromís dels països que ha rebut el suport pel Parlament Europeu establix un període de retorn voluntari per als immigrants il·legals d'entre 7 i 30 dies.

També preveu que els irregulars puguen ser internats un màxim de sis mesos abans de la seua expulsió, període que pot estendre's per altres dotze en els casos en què l'irregular no coopere en la seua identificació o hi haja problemes per a obtindre la documentació de països tercers.

Nou països -Regne Unit, Suècia, Grècia, Dinamarca, Finlàndia, Estònia, Irlanda, Malta i Holanda- no tenen hui en dia cap període màxim de retenció dels indocumentats, per la qual cosa estos poden estar internats de forma indefinida.

A més, la directiva establix per als expulsats una prohibició de retorn a la UE de fins a cinc anys.

Quant als menors no acompanyats, s'accepta la possibilitat que puguen ser tornats a tutors que no siguen familiars directes o a institucions adequades del seu país.

Entretant, l'assistència jurídica serà gratuïta segons estipulen les lleis nacionals, i l'ajuda gratuïta en les apel·lacions a les decisions d'expulsió només es donarà quan hi haja possibilitats reals d'èxit, però tindria límits de temps i de quantitat econòmica.

L'estat de la qüestió.

He tirat càlculs, i grosso modo hauria de treballar cinc anys seguits (sense gastos) per estalviar 60.000 euros. Algunes persones no han d'esforçar-se tant.
Redes, el programa del discutible però constant Eduard Punset, el posen en antena a les tres de la matinada. Operación Triunfo en horari de màxima audiència.
¿I+D+i?

València sense metròpoli.

L'arquitecte Carles Dolç escriu a El País d'avui un interessant article sobre el nostre model de ciutat que no m'estic de reproduir.


La revisió d'un Pla General, un procés ara mateix en curs en el municipi de València, és l'ocasió més adequada per a analitzar el model de creixement urbà vigent i per a traçar les estratègies de futur. Les dues coses. La segona, es dóna per suposat, és el propi d'un Pla General, però sense una bona valoració de l'experiència és difícil encertar amb la perspectiva. En la revisió del Pla General de València, la documentació de la qual la bateja com a revisió simplificada, no queda clar si per fer-la simple o per agilitzar tràmits, es tira a faltar una anàlisi dels resultats del model de desenvolupament urbanístic seguit fins ara, sent clamorosa l'absència d'un balanç de l'àrea metropolitana.
La comarca de l'Horta és ja en major grau la metròpoli de l'Horta. Des de fa diverses dècades, la imbricació dels seus distints municipis ha arribat a la conurbació pel sud i l'oest. La realitat funcional, econòmica, de fluxos, urbanística, de l'àrea metropolitana és indiscutible. Parlar de línies estratègiques de València i no situar-les en la metròpoli és un exercici en fals. Paradoxalment, la revisió simplificada del Pla General es marca com a objectiu accentuar la dimensió metropolitana sense que, quan concreta el seu disseny, això tinga cap conseqüència significativa.
¿Com analitzar la perspectiva demogràfica del municipi de València al marge de l'àrea metropolitana? València compartix la seua població resident i ocupacional amb la dels altres municipis. Hi ha un flux constant d'habitants, famílies els fills del qual passen a residir en poblacions on no han nascut, emigrants que treballen en la capital però s'han instal·lat fora d'ella, residents en la ciutat el lloc de treball de la qual està en altres municipis... S'ha presentat com una mesura raonable del Pla General que comentem el renunciar a una ciutat de milió i mig d'habitants, quan la metròpoli ja els té i és la realitat urbanística que mereix consideració. Així, analitzant la necessitat vivenda des d'una òptica metropolitana, s'arriba a conclusions diferents de les del document de revisió. Si fera falta més sòl urbanitzable per a vivendes, podrien construir-se en altres municipis. No sols això, sabem que així serà posat que veïns de València es traslladaran a viure a altres punts de l'àrea metropolitana. Ara bé, el més important és que les necessitats vivenda de la capital es poden satisfer amb el sòl urbanitzable encara pendent d'executar i amb les vivendes buides existents, sense realitzar més ampliacions de sòl urbà.
És discutible que tot nou creixement construït de la ciutat, tota nova expansió al cap i a la fi, haja de fer-se consumint horta. Encara no ha sigut acceptat que la singularitat de la metrópoli valenciana, a més del seu front marítim i la contigüitat amb el Parc Natural de l'Albufera, és que es desenvolupa entre l'horta. I que esta mereix conservar-se com a pulmó verd, paisatge i recurs actiu. La perspectiva de salvaguardar l'horta, i integrar-la en un medi urbà, només pareix possible des d'una òptica metropolitana atés que les zones agrícoles són compartides entre municipis. El nostre model de metròpoli ha d'integrar camps en cultiu, espais cultivats com a zones verdes, paisatges de sòls en producció agrària o, si és el cas, forestal. No cal posar-li molta imaginació: es tractaria de plasmar el criteri que l'expansió urbanística no s'ha de produir consumint mes horta, una idea que no es desprén de la revisió simplificada del Pla General que, de nou, proposa eliminar (reclassificar) terrenys en cultiu en diverses zones perimetrals de la ciutat.
A canvi d'ampliar el sòl urbà a costa de l'horta, el document de la revisió promet una protecció millor de l'horta que reste, en un curiós intercanvi de favors. L'argument recurrent en tots els casos triats (de 20 zones agrícoles que analitza 13 ixen malparades amb la revisió proposada) és que estan molt antropitzades, degradades i pròximes al sòl residencial. No pareix molt consistent quan podria revertir-se amb facilitat a un estat de recuperació agrària i paisatgística, possibilitat que no es contempla, més quan es reconeix que moltes seguixen en cultiu (allò que s'ha degradat encara és viu, mentres construir sobre elles és completar la degradació). I, quant a la seua proximitat a vivendes, és possible imaginar bosses d'horta integrades com a zones verdes d'àrees residencials, tal com ocorre amb hortes periurbanes en diverses ciutats europees. En tot cas, pareixeria lògic esperar a l'aprovació del Pla d'Acció Territorial de l'Horta, promés per la Generalitat, que pot introduir certa perspectiva de conjunt -metropolitana- abans de portar avant una revisió del Pla general que suprimix més sòl de regadiu, tal com es ve fent des de fa dècades.
La revisió simplificada s'encomana a la sostenibilitat incloent la novetat d'un estudi respecte d'això. Una de les condicions del sostenible (no existix avui un concepte públic més maltractat) és la salvaguarda de recursos del planeta i tant el parc de vivendes existents com l'horta ho són. Utilitzar els pisos buits, molts d'ells per vendre o per a llogar, i apostar per una cultura de rehabilitació de vivendes pareix un programa racional, en direcció contrària a les expansions edificades. Per la seua banda, mantindre el recurs horta ha d'inscriure's en una òptica de la seua integració com a actiu cultural i urbà, amb una funció mediambiental i productiva: les hortes que perviuen són i poden ser el teixit que cusa les distintes trames construïdes que componen l'àrea metropolitana, ja que s'integrarien com a zones verdes que tindrien la peculiaritat de camps en cultiu.
Abordar els problemes de vivenda de la ciutat i protegir l'horta, els d'infraestructures i mobilitat, exigix un punt de vista metropolità. I el que necessita València és un pla de rehabilitació, modernització i millora urbana, no un pla d'expansió.

Petroli (Fontdevila)

Tinc pendent una reflexió sobre mobilitat i model energètic... mentre arriba, supose que puc escalfar motors amb la vinyeta d'avui de Público.

Brutícia

Fa uns dies, els companys d'Els Verds-Esquerra Ecologista varen preguntar-se públicament si la vaga de transports estava afectant la recollida de fem a la ciutat de València, o si simplement estàvem davant del mateix mal servei habitual. Ara que s'ha aprovat una taxa addicional relacionada amb el tractament dels residus la pregunta té més sentit que mai.
Després d'investigar entre amics, avui, al treball, he plantejat una qüestió que em ronda el cap des de fa alguns mesos. A saber: València, ¿és una ciutat bruta? La resposta a l'oficina, contra el que em podia esperar, ha sigut clara: sí.
És cert que amb la brutícia i la pulcritut d'una ciutat es pot fer molta demagògia (tot, sempre, pot estar un poc més net), però no és menys cert que la ciutat de València pateix no només mancances estructurals en eixe terreny, sinó també, i sobretot, uns desequilibris que provoquen que mentre al carrer Colom sempre hi ha operaris municipals amb la granera o les màquines entre mans, en alguns barris com el meu, Quatre Carreres, estem més que acostumats a conviure amb pixums, merdes i bosses de fem a les voreres a totes hores del dia. I tres quarts del mateix es pot dir de moltes altres zones.
Que una ciutat estiga neta o no depén de molts factors, i no tots depenen de l'equip de govern municipal, ara bé, que al Partit Popular de la nostra ciutat eixe és un problema que no li lleva la son, no és un secret per a ningú.

Crisi i transport (Ortifus)

Llums de ciutat

La immensa finestra de la meua habitació dóna directament a l'avinguda. Fa mig any vaig col·locar les cortines, però la llum continua entrant sense problemes si no baixe del tot les persianes. De vegades, quan intente sense massa èxit allagar les hores de son, així ho faig.

Aquesta nit, però, no ho he considerat oportú, i gitat en un extrem del llit, apartant amb la punta dels dits la cortina, he comprovat dues coses. En primer lloc, que aquesta primavera ens farà encollir-nos a tots amb tanta pluja (encara que, per alguna inexplicable, quan tornen a passar tres mesos sense ploure tornarem a parlar de sequera). En segon lloc, que sense haver ningú pel carrer, tot sempre està il·luminat.

La contaminació lumínica, com l'acústica, té una fàcil solució, hi ha prou d'apagar l'interruptor. Una certa il·luminació nocturna és necessària, per una simple qüestió de seguretat física de vianants i conductors. Però una altra cosa és la qualitat i la quantitat d'aquesta il·luminació. I sense dubte a València no seria sobrer racionalitzar-la un poc. En eixe sentit, ahir per la nit se'm va ocórrer una idea, que casualment (alguna conjunció d'estrelles hi haurà hagut) avui he trobat reflectida de manera tangencial al diari: apagar el rètols publicitaris en l'interval que va de les 24 a les 8 hores. Ja que poca gent els ha de veure en eixe període, estalviem energia, i dormim un 1% més.

Proposta fàcil. Qui sap, és possible que hi haja inconvenients, però ara per ara no els veig.

Ecologistes en acció (El Roto)

L'alçada dels ulls

L'Ajuntament de València ha decidit pujar-se al carro de ciutats que disposen d'un servei de bicicletes públiques. En el termini d'un any, els habitants de la ciutat hauríem de disposar d'unes 2500 bicicletes i 250 estacions. 18 euros, i a rodar.

Sense entrar a valorar el mètode d'explotació del servei (de nou una subcontracta), açò hauria de ser una bona notícia. Es posa a disposició dels ciutadans un mètode de mobilitat barat, saludable, eficient i ecològic. En una ciutat plana i encara abastable com la nostra, la bicicleta hauria de ser la moneda de canvi habitual per a moure's en ella. I tanmateix no és així. La nostra ciutat ha crescut i s'ha reformat sempre a la mesura del cotxe. L'última notícia al respecte era ben representativa: fer de vianants el Pont dels Serrans només es contemplava si al mateix temps es construïa un altre pont per a vehicles, que suplira eixa carència. L'amplària dels carrers, l'ordenació del trànsit, i la mobilitat en general s'ha contemplat únicament amb el supòsit que ha de ser un cotxe privat el que ha de possibilitar-la. El transport públic, les motos, les bicicletes, i el caminant són, en aquesta planificació, accessoris molests. Complements que s'han de torejar com es puga.

La iniciativa de l'Ajuntament, doncs, cal llegir-la com el que és: un pegat. Un altre, m'atreviria a dir. Lluny del que hauria de ser un pla realista i voluntariós de mobilitat a l'alçada de les persones. Dimonis, som un puzle de ciutat.

Pla per a l'estiu

En aquests moments, confeccionar una llista de 5 o 10 propostes concretes (per allò dels números rodons) que ens aproparen a una ciutat més habitable i humana. Per als dos o tres lectors que puguen passejar-se per ací: s'accepten idees.