El camió de les escombreries.

Fa un parell d'anys, el periodista Adolf Beltran va publicar un llibre titulat La València lletja (Editorial Àmbit). Era un llibre ple d'il·lustracions on es posava de relleu que la capital que ens estaven venent les autoritats, i que bona part dels ciutadans creien reconéixer, distava en molts aspectes de la València real, o almenys d'una part de la València real i que és ocultada sistemàticament.

Estos dies de vent, on els carrers estaven fets, encara més, una porcatera, he recordat eixe llibre, i el grapat de publicacions similars que podrien existir.

Per a bona part dels ciutadans valencians, vivim en la ciutat virtual feta de declaracions i imatges, i no als nostres carrers amb un asfalt ple de forats i el fem acumulat. Per a bona part dels ciutadans valencians, una imatge no val més que mil paraules.

¿Por qué nada hace daño al PP? (2)

Alfons Puncel ha escrit una segona part del seu article ¿Por qué nada hace daño al PP?, i com que vaig penjar-ne la primera, és de justícia acabar el treball.


Porque sabe controlar los mecanismos del poder. Y eso se concreta tanto en control de los medios de comunicación públicos y algunos privados, como en el control de la administración pública, control que no se hace en ejercicio de sus responsabilidades públicas y para el interés general, sino en nombre de los intereses de partido. El control de los medios de comunicación como Canal 9, siendo muy importante, no es más que una de las evidencias de una práctica mucho más extendida en la administración valenciana que le genera mejores réditos, cuál es, hacer permeable la administración pública a la penetración de la estructura del partido y a través de esta, la de los intereses privados de sus dirigentes. De ahí que, controlar las formas de acceso a las administraciones públicas, se haya convertido en los últimos años en un instrumento importante de todo el entramado control que se extendía desde los altos cargos hasta los cuadros intermedios. Controlar quién entra en un empleo público ha sido incluso motivo de disputas entre campistas y zaplanistas. Esta práctica se concreta en poner al servicio de este objetivo la contratación de personal al servicio de las administraciones públicas, anulando los principios que han de regir la contratación en la función pública, cambiando o adaptando las leyes a ese interés e involucrando en ese ejercicio al mayor número posible de agentes sociales para cubrirse las espaldas. No hay mejor protección para posibles denuncias que hacer cómplices a los posibles denunciantes. Total, es solo dinero público y la paz social y judicial es un buen comienzo para aparentar impunidad para hacer otras cosas que de mayor interés. Lamentablemente esta práctica está muy extendida en la administración pública valenciana: si alguien al que se debe un favor o interesa que se sume a la trama y no cumple con el perfil de las necesidades públicas, se cambia el perfil del puesto, se cambia su nivel si no tiene titulación adecuada, se crean plazas nuevas si no hay vacantes, se cambia la forma de contratar si no la persona en cuestión no puede
presentarse a las pruebas de acceso, se crean incluso estructuras paralelas (fundaciones, empresas públicas u otras) para permeabilizar esa penetración del partido; se dan becas o se parten en contratos para no tener que pasar los trámites de contratos mayores; se utiliza la ley de contratos o la ley de subvenciones para legalizar lo que es, simple y llanamente, la compra-venta de fidelidades; se integra o margina, se desplaza o promociona, se advierte sutil o descaradamente a los empleados públicos en relación directamente proporcional a su grado de aceptación rápida o tardía de estas prácticas. Todo ello con el único objetivo de favorecer la confusión entre lo público y los privado y de crear una red de intereses que les permitan campar a sus anchas, ya que aun cuando el PP esté participado por el Opus Dei, su reino sí es de este mundo. Se ha llegado a tal nivel de corrupción en la administración pública del Consell que se ha dejado dos únicas respuestas a los funcionarios: o te sumas a la trama o te largas, o cuando menos te quedas callado cumpliendo con el horario y poco más. Y así sucede que, por ejemplo, con los órganos de contratación, de selección, de concesión de becas y ayudas, con las intervenciones delegadas se convierten en inoperantes para el control estricto de la actividad administrativa, no por la incapacidad de los funcionarios sino por la habilidad de los responsables de encontrar formas alternativas de presentar la documentación, de modificar la legislación para adecuarla a esa práctica o de poner sordina a los informes anuales de las Sindicatura de Greuges y de Comptes en los que se denuncia, sistemáticamente, esas prácticas.
En la administración del Consell, si no interesa que determinados controles administrativos existan o que determinas prácticas sean conocidos por los funcionarios, simplemente se contrata a empresas privadas para que lo hagan, aunque cobrando más, son más dependientes del poder político del PP y, por tanto, más manipulables. Esta praxis, junto a otras, es la propia de un partido totalitario organizado en un sistema democrático, cuya máxima expresión la encontramos en los partidos populistas de principios del siglo XX (totalitarismo: Régimen político que ejerce fuerte intervención en todos los órdenes de la vida nacional, concentrando la totalidad de los poderes estatales en manos de un grupo o partido que no permite la actuación de otros partidos). El PP cumple a pies juntillas con los principios de dichos partidos, aunque en el actual contexto histórico no avanzará en atacar los aspectos más formales del sistema democrático, pero no por eso va a dejar de socavar conscientemente, los cimientos de la democracia. Cimientos que son algo más que las urnas, y que se sostiene en la transparencia de la actuación pública, en la profundización de la participación social, en la separación nítida entre partido y administración, en la estricta separación entre intereses privados y públicos, en el cumplimiento riguroso y extenso de las incompatibilidades previas y posteriores de los funcionarios públicos y por no socavar la autoridad de los empleados públicos bajo el argumento de la máxima autoridad de los consellers.
Aquí aunque no vale la obediencia debida o la obligación al sigilo de los empleados públicos para no denunciar las malas prácticas extendidas en la administración de la Generalitat han logrado un grado tal de desazón y malestar entre los empleados públicos que solo estamos pensando en las próximas vacaciones.

Caps i casals.

Si res no ho impedix, allà pel maig del 2011 s'han de celebrar les eleccions municipals al País Valencià. Des dels comicis de l'any passat, al cosistori de la ciutat de València només hi ha representats dos grups polítics, el PP i el PSOE. Esquerra Unida no va arribar al mínim del 5% exigit, el Bloc no s'hi va presentar en favor d'un lloc a la candidatura socialista (que no va eixir), i altres partits com ara ERPV o Coalicio Valenciana (sic) tragueren resultats poc més que testimonials.
Així les coses, el panorama polític a la ciutat més poblada del País Valencià ha quedat empobrit fins a extrems inimaginables fa simplement uns anys. L'alcaldessa, Rita Barberà, amb un discurs buit en el fons, i incult en la forma, ha aconseguit fer del cap i casal un dels grans bastions electorals del partit conservador. En massa, una majoria de ciutadans (no tots) refrendren un rere altre tots els seus mandats, i com ocorre a nivell general, això passa amb una naturalitat que no respon a raonaments, sinó a sentiments de pertinença: bons valencians (PP), front a mals valencians o fins i tot antivalencians (la resta). Un discurs que ha calat i que sense mitjans de comunicació propis és difícil revertir, més encara en el termini dels tres anys que queden fins a la propera cita amb les urnes municipals. Tanmateix, a l'esquerra li queda en esta ocasió una basa per jugar: els nous votants que han de vindre. Tres anys en poden ser molts en termes demogràfics. Menys atents als mitjans de comunicació clàssics (televisió, ràdio i premsa) i més implicats en transmissió d'informació viral (en especial internet), l'esquerra autòctona (i particularment Iniciativa), té una oportunitat d'or per transmetre a una nova generació l'esperança en una ciutat culturalment viva, i organitzativament habitable.
Qualsevol dramatisme seria exagerat, (al cap i a la fi, tenim menjar a la nevera) però continuar permetent la degradació de València és un luxe que, moralment, no ens podem permetre.

Ho tenim tot.

Encuesta nacional de salud 2006

Los valencianos son los que más fuman y los segundos que más alcohol consumen de España

Levante-EMV 14-03-2008

Cadena Dial

No sé com vaig començar, però als catorze anys, ja acostumava a gitar-me amb un xicotet transistor, un transistor menudet i blanc amb el qual sentia les notícies (recorde perfectament a Manuel Campo Vidal relatant l'inici de la primera guerra d'Iraq) i els esports (el José Ramón de la Morena dels primers temps o José María García). No recorde amb quin criteri canviava de dial ni tampoc com em vaig estabilitzar en la Cadena Ser per a la informació, però així va passar fa més de deu anys.

Durant tot aquest temps ha anat experimentant altre opcions, com la completament angloasaxona M-80 (només cançons en anglés), l'humor del locutors de la Cope (que ja no tenen gràcia), o últimament l'agradable Icat.fm (a València, 87.5 de la freqüència modulada)... Tanmateix, quan és l'hora de les notícies sempre acabe tornant a la Ser. Per desgràcia.

Molt s'ha escrit i dit de l'imperi Prisa. No sé què és veritat i què és mite o enveja. Supose que tot es repartirà a parts més o menys iguals. El que sí que conec és el procés de dretització que han patit els seus mitjans des d'un temps a esta banda. El fitxatge de Carles Francino en substitució de qui em sembla un dels periodistes més íntegres d'Espanya, Iñaki Gabilondo, va ser el punt de partida. L'enfocament dels problemes dels trens de rodalia a Barcelona, l'obsessió malaltissa contra el president democràtic (que sembla que cal recordar-ho) de Veneçuela, o el tractament vexatiu i ple d'insinuacions lamentables a l'exsecretari del PSPV (?) Joan Ignasi Pla (mai es va dimitir per tan poc)... m'han fet replantejar-me en més d'una ocasió els últims mesos canviar definitivament el dial de referència. Hi ha un problema: canviar, ¿cap on?

El control dels mitjans de comunicació (o propaganda) s'ha revelat com un dels eixos fonamentals de l'èxit de qualsevol opció política. El País Valencià és un gran exemple d'això. I no només per la presència de RTVV, que no per més repetit deixa de ser paradigmàtic, sinó perquè l'esquerra, tant la sociològica com la política, no ha trobat un canal d'expressió propi i digne (els diversos i consecutius intents dels últims anys han anat fallant un darrere l'altre com bales de fogueig). ¿Per què ha sigut això així? Sense dubte, per falta de diners. Així, mentre la dreta i l'extrema dreta té un seguit de capçaleres (Valéncia hui -sic-, Las provincias, El Mundo, La razón i Abc), l'esquerra i extrema esquerra (en cas que existisca) només compten amb El País, Levante i l'incipient Público (i com ja hem dit, sent generosos en el suposat progressisme del primer). I això, en un mitjà tan suposadament exquisit i de fet minoritari com és la premsa escrita. Ni parlar de ràdio o televisió.

En la meua opinió, és en eixe aspecte on l'esquerra del País Valencià té més camí per fer. El primer dels camins, de fet. La comunicació pública del seu missatge. Mentre això no ocórrega, donarà igual tindre un programa coherent i complet. Ningú no el coneixerà.

La crisi dels 30.

Estan alterats els ànims al si del Bloc. Els crítics amb l'estratègia de Morera, encapçalats sentimentalment pel regidor de Castelló Enric Nomdedéu (a qui li va faltar temps per tal de penjar al seu molt dinàmic i interessant blog l'eslògan Units som menys, una vegada coneguts els resultats electorals) els crítics, dic, han decidit fer-se sentir. És normal. El daltabaix de diumenge va ser massa gran com perquè tot continuara com una bassa d'oli. Tanmateix, si ens atenem a les xifres, els resultats del Bloc, no només no desentonen amb els de la resta de forces polítiques minoritàries, sinó que fins i tot, encara que semble estrany, podrien considerar-se, en comparació, acceptables.

Repassem xifres: Esquerra Republicana va perdre més del 50% del seu electorat, la Chunta el 60, Coalició Canària (al govern de les illes) el 30, Eusko Alkartasuna, prop del 40, CiU, de qui es considera que es va salvar de la crema (!), va perdre el 7%, i el PNB, de qui s'opina si fa no fa el mateix, el 28 (120.000 vots). Realment, els únics que es poden quedar contents, són el Bloque Nacionalista Galego i Na-Bai, i no perquè milloren, sinó perquè es queden com estaven, tots dos, a més, en circumstàncies particulars ben diferents a les del nostre país.

El Bloc Nacionalista Valencià va perdre diumenge una quarta part dels seus votants, i va passar de 40.000 a 30.000. ¿Hauria estat diferent d'haver anat a soles? Res sembla indicar-ho, però com que mai es podrà saber, i opinar és debades, els crítics així ho pensen i ho expressen. A més, ara han trobat una excusa perfecta, la coalició amb Iniciativa, haver traslladat, diuen, el merder intern d'EUPV al Bloc... (ah, i la proposta de la legalització de la marihuana, per molt que el Bloc Jove duguera eixa proposta des de fa segles). S'ha donat massa protagonisme a Isaura, diuen. Però els resultats a les comarques de Castelló i Alacant han sigut igualment lamentables, i com a anècdota, fins i tot a Muro d'Alcoi, on és alcalde amb majoria absoluta Rafa Climent (un bon candidat), sembla que els resultats de la coalició no han assolit el 8%.

No m'estendré ara en les dues ànimes que cohabiten al Bloc, una més esquerrana, i una altra més de centre, però trobe que potser li ha arribat al Bloc el moment d'aclarir-se. Els militants d'Iniciativa tenim, tot i els matisos, uns mínims comuns denominadors: socialdemocràcia forta, respecte al medi ambient, i valencianisme. Jo trobe que la majoria de votants del Bloc podrien compartir bona part d'estos postulats. Alguns dels seus militants no ho pensen. Potser el que li ocorre al partit és el que li passa a bona part dels joves valencians d'avui en dia: han arribat als 30 i encara no saben què volen ser de majors. Esperarem.

¿Por qué nada hace daño al PP?

Reproduïsc a continuació, sense permís però amb bona voluntat, un article d'Alfons Puncel, militant d'Iniciativa, que em sembla adequat tindre en compte.


Porque tienen dinero. Esa es la primera razón. Tienen dinero y tienen por tanto expertos que se dedican a pensar estrategias al estilo de los think thanks estadounidenses (grupos de discusión que diseñan estrategias políticas y mediáticas). Tienen dinero, tienen el poder y tienen gente pensando en eso. Y además no tienen ética, ni tabúes políticos y son capaces de absorber cualquier argumento discursivo, algo que la izquierda no puede hacer. El PP ha logrado una identificación natural entre su política y la ciudadanía por la cual han creado un marco cognitivo (es decir, allí donde la gente acude para saber si algo es cierto o no al margen de la realidad ojetiva) entre sus propuestas y el orden "natural" de las cosas. Eso lo han hecho en esta Comunidad empezando por el nombre y los símbolos, ya que la Comunidad Valenciana es lo real y legalmente existente frente al País que es una entelequia (entre otras cosas porque la izquierda cuando pudo empezar a construir el País renunció a ello). Pero han logrado algo más inatacable y es una identificación entre un sentimiento de abandono de esta tierra (abandono que viene de lejos) y de su estrategia política, algo que la izquierda por prudencia, ética y estética no ha querido hacer. El valencianismo político situado en la estratosfera intelectual de las verdades absolutas ha dado la espalda a aquello que más identifica a un pueblo: sus tradiciones, sus ansias por ser valorado en lo que es y no en lo que debería ser, en que se valore su futuro y se tengan en cuenta sus necesidades. El PP ha pescado en un lago tranquilo sin más pescadores. Y la izquierda, durante años ha tenido como principal preocupación ser homologable en sus formas y en sus contenidos a las exigencias de un sistema democrático institucional, abandonando erróneamente ciertas prácticas que formalmente, aparecían como contradictorias con el "ser" institucional de un partido democrático. Y ante el abandono del tejido social se ha dejado el terreno libre para que el PP tenga un territorio donde seguir pescando votos. El partido leninista que algunos quisieron montar, partido de masas lo tienen ahora en algunos partido de derechas europeo entre ellos Força Italia de Berlusconni, la Democracia Cristina Alemana y el PP. Son capaces de asumir en sus discursos, a la vez y sin solución de continuidad, la crítica a la política inmigratoria del gobierno y una propuesta de persecución a los inmigrantes, son capaces de integrar su apoyo a los PAIs, centrales nucleares, urbanismo salvaje con propuestas de creación de comisiones para estudiar el cambio climático, son capaces de pedir más dinero al Gobierno central por el incremento de la población y a la vez rechazar la publicación de las balnzas fiscales, son capaces de incluir una cláusula Camps en el Estatuto para que se aplique aquí lo que otras comunidades logren y a la vez criticar que otras pidan mejoras. En definitiva son capaces de integrar en sus discursos cualquier argumento por un puñado de votos, porque saben qué es lo importante, saben que con ese puñado de votos después pueden hacer lo que quieran desde las instituciones y su principal preocupación es mantenerse en el poder. Los de la izquierda no podemos hacer cualquier cosa por los votos, pero no debemos confundir esos límites éticos con renunciar a cumplir con nuestra obligación de conseguir el poder político por vías democráticas convenciendo a la población de que tenemos la capacidad para pensar y gobernar. Y en última instancia, de que el orden natural de las cosas en esta tierra es que gobierne una opción de izquierdas.

Alfonso Puncel

Interrogant.

¿Val la pena treballar per una societat que no et vol?

Des dels marges.

És curiós com un mateix resultat pot tindre lectures diferents segons es produïsca en un moment històric o un altre.
Els resultats electorals que es varen produir ahir, 9 de març, són, grosso modo, els mateixos que fa quatre anys, amb el matís, gens menor, de la davallada d'escons d'Izquierda Unida i Esquerra Republicana, que han passat a engrossar les files del Psoe.
Fa quatre anys aquest resultat va suposar una ventada d'aire fresc després de quatre anys claustrofòbics de majoria absoluta. Avui, però, a mi em queda una sensació amarga. La sensació d'habitar una marginalitat política i social que no només no és còmoda, sinó profundament descoratjadora. I viure al País Valencià no ajuda.
Els resultats de la coalició Bloc-Iniciativa-Verds han sigut profundament decebedors: 30.000 vots que empitjoren els resultats que el Bloc va traure a soletes en les eleccions del 2004. Hi havia una bona candidata i una gran il·lusió per part de molta gent. I res ha funcionat.
La pregunta, doncs, és òbvia: ¿es llança la tovallola i es dóna tot per perdut? Donen ganes, certament. Començar a mirar pàgines d'immobiliàries en qualsevol altre país del món, i emigrar. Però l'exterior és inhòspit, i el panorama és confús. I en el fons guardes una secreta esperança que les coses no siguen com la crua realitat marca.
En alguna cosa ens hem equivocat. Cal investigar.